Als primers capítols d’Els cors de pedra s’explica la desventura de la ciutat de Focea, que va sucumbir a la pressió dels exèrcits perses comandats pel general Hàrpag. Es tracta d’uns fets amb base real, narrats sobre les notícies que dóna l’historiador grec de l’antiguitat Heròdot.

A les primeres pàgines d’Els cors de pedra, quan s’explica la mobilització social per salvar Torralba d’en Salort, es parla del «Plan Provincial de Ordenación de Balears»: un projecte que, si s’hagués dut a terme, hauria multiplicat per 10 la capacitat residencial de Menorca.

Gràcies infinites al mestre i amic Pau Faner que, generós com és, després de llegir el llibre i donar-me bons consells encara em va obsequiar amb la il·lustració de la portada del llibre i amb dues presentacions, a Maó (Biblioteca Fundació Rubió, 30 d’octubre) i Ciutadella (Llibreria BadLlibres, 3 de novembre), que per gentilesa seva compartesc aquí amb vosaltres. Gràcies també al diari Menorca per publicar íntegrament la presentació d’en Pau.

Sembla que els talaiòtics eren un poble sense escriptura. A part d’alguns topònims preromans, no coneixem documents ni inscripcions en pedra que ens donin cap pista de la llengua que parlaven. Però per escriure una novel·la necessites donar nom als llocs i a les persones…

A l’inici de la seva carta, Parmenó ens informa que escriu des de «Bóccoris, al nord de Cromiüssa, la gran Gimnèsia habitada per balears». On és Bóccoris?