Parmenó es presenta com un jove amoïnat pel destí que les Moires li tenen reservat. Diverses vegades diu en la seva carta que se sap en mans dels capricis d’aquestes deïtats «que cusen i tallen el fil de les nostres vides», i reserva un bri d’esperança davant la possibilitat que les Moires s’apiadin d’ell i li concedeixin de poder tornar a Terlaku, per reunir-se amb la seva estimada Marja i la filla que encara ha de néixer. Si no és així, Parmenó sap que mai no podrà conèixer aquesta filla.
Qui són les Moires?
Hesíode, un important autor dels segles VIII-VII aC, va recopilar molts relats mitològics que circulaven per les ciutats i regions de Grècia. La seva pretensió era donar unitat i coherència a tot aquell garbuix d’històries que es contaven d’uns mateixos personatges —déus, semidéus, herois, homes i dones, criatures fantàstiques— però amb versions diferents i sovint contradictòries. No sempre se’n va sortir, Hesíode, però gràcies a la seva recerca tenim en les seves obres Teogonia i Els treballs i els dies una de les fonts més interessants per apropar-nos a la riquíssima mitologia grega.
Segons Hesíode, les Moires són tres divinitats filles de Nix, la deessa de la Nit. Imaginades com tres ancianes filadores, i amb els noms de Cloto, Làquesis i Atropos, les Moires trenen els fils de les vides humanes i després els tallen. Res en la vida dels humans seria casual: tot el que ens succeeix es correspon als nusos i punts ordits per les Moires, fins al dia que decideixen tallar el fil: el dia de la nostra mort.
En aquesta mentalitat, l’atzar pràcticament no hi té lloc. De fet, al costat d’altres cultures com l’àrab, la cultura hel·lènica és poc donada a deixar res del que passa sota la mirada dels déus a l’albir de la casualitat.
La il·lustració que acompanya aquest escrit representa les tres Moires, i és obra de l’escultor alemany Johann Gottfried Schadow (1774-1850). Es pot veure a l’Antiga Galeria Nacional de Berlín.
En la mitologia romana, les Moires es van convertir en les Parques. El poeta mallorquí Joan Alcover hi fa referència en el seu conegudíssim poema La Balanguera, musicat pel mestre Amadeu Vives i que s’ha convertit en l’himne de Mallorca:
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela del demà
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
El protagonista d’Els cors de pedra, Parmenó, com a jove educat en una escola d’Atenes, participa de la creença en un destí preescrit, però deixa una escletxa per somiar que la seva adversa fortuna, ocasionada per la maledicció dels enemics del seu pare, pot acabar girant-se i permetre-li gaudir d’una vida més sortosa… si les Moires ho permeten, és clar.