Les darreres mesures COVID-19 aprovades pel Govern no s’entenen perquè són contradictòries i incoherents amb altres mesures incloses dins la mateixa normativa. I sobretot, el Govern té un problema de comunicació (o incomunicació) amb la societat: amb els consells insulars, amb els ajuntaments, i amb els sectors i col·lectius afectats per les normatives específiques.

El director general de l’OMS, Tedros A. Ghebreyesus, ha criticat l’actitud egoista dels països rics i les grans corporacions farmacèutiques, de les quals va dir que prioritzen l’obtenció de contractes i llicències en els països rics, que és on obtenen majors beneficis. Fins a quin punt és així?

Què li podrà més, al govern Sánchez-Iglesias? Els interessos geopolítics que, de manera vergonyosa, expliquen el silenci i la falta de compromís d’Espanya durant dècades? O veurem, a la fi, que un govern espanyol assumeix les seves obligacions i actua de manera coherent davant la comunitat internacional, tornant a liderar el procés de descolonització i el referèndum d’autodeterminació?

Que el rei pugui dur una vida privada paral·lela a la de la seva funció com a cap d’estat no ha d’estar permès. Açò sí que hauria d’estar regulat i estrictament limitat. D’entrada, per garantir que totes les actuacions del rei estiguin dins els límits de l’exemplaritat pública. També per controlar que els diners de l’assignació pública que li atorga l’Estat no puguin ser emprats com un fons d’inversió per fer créixer el tresor personal. I sobretot, per evitar que aquests negocis puguin acabar traspassant els límits de les lleis i convertir-se en delictes… impunes.

El doctor Rieux, protagonista de la novel·la La pesta de l’escriptor d’ascendència menorquina Albert Camus, diu en un cert moment que l’única manera de lluitar contra l’epidèmia és l’honestedat. Quan el periodista Rambert li demana què és l’honestedat, el metge respon: “En el meu cas, sé que consisteix a fer el meu ofici.”