Tot t’ha tornat estrany, en aquest temps que vivim. No puc fer de menys que pensar en la idea del “temps en suspensió” de què parla el filòsof italià Giorgio Agamben. L’estat d’alarma decretat pel govern, que literalment ha detingut el rellotge dels procediments jurídics, és com una metàfora de la suspensió de tota la vida ordinària, del flux històric general.
Agamben parla del temps en suspensió en la perspectiva del messianisme judeocristià, que concep la història humana com un compàs d’espera entre la manifestació del Messies i la consumació de la història. El temps suspès ens fa veure la història no com una successió lineal d’esdeveniments, sinó com un instant —un llarguíssim instant— en el qual s’obre la porta a la transformació. Assumint la visió de Walter Benjamin, Agamben considera també que, des de la perspectiva dels oprimits, de les víctimes de la injustícia, el temps històric no ha deixat de ser mai un estat d’excepció, sempre a l’espera de ser redimits.
Aquesta Setmana Santa és diferent de totes les altres que hem viscut. Avui, Dijous Sant, Dia de l’amor fratern, el temps suspès per l’epidèmia de coronavirus ens duu a viure una paradoxa: enguany la millor manera de celebrar la fraternitat és mantenir-nos físicament allunyats dels altres. Precisament per amor. També el gest del lavatori de peus cobra una nova dimensió simbòlica, quan el gest quotidià que ens recomanen els sanitaris, de rentar-nos les mans i procurar-nos una bona higiene, esdevé una contribució real i efectiva per afavorir que els altres visquin.