Hi va haver uns anys -dècada dels 80, principis dels 90- en què els responsables de la política cultural de les administracions públiques, probablement amb la millor de les intencions, van fer un flac favor al mercat de l’art: volent potenciar les joves promeses i en general els artistes locals, es van gastar veritables fortunes en l’adquisició compulsiva d’obres d’art per a la decoració de les dependències institucionals, cosa que provocà una inflació de preus i un desgavell lamentable en els criteris de qualitat, selecció i oportunitat. Sortosament estam parlant del passat. Les administracions n’han après, i avui sovintegen les iniciatives de promoció dels artistes del nostre país que incorporen el valor afegit de potenciar la funció social de l’art.
Art per a la vida és un exemple reeixit d’aquestes bones pràctiques. La iniciativa és una exposició prou representativa -sempre hi haurà dèficits- de l’actualitat pictòrica de les Illes Balears, posada a l’abast de tots els ajuntaments de les Illes Balears perquè tots els habitants de tot arreu la puguin visitar, i la venda de les obres exposades contribueix al finançament d’una de les obres socials més consolidades i interessants del nostre país en la lluita contra la drogoaddicció. Si no fa gaire parlàvem en aquestes pàgines de les dificultats de finançament del tercer sector, Art per a la vida és una experiència innovadora i creativa que podria convertir-se en alguna cosa més que una anècdota”.
El problema més greu que té l’art en aquests moments és la manca de qualitat. L’art actual no interessa a ningú. I si no interessa és perquè els artistes fa temps que han perdut les fites, no perquè els espectadors siguem beneits. La gent normal volem veure coses belles que ens remoguin la part espiritual que tots tenim a dins, no les inexplicables neures de l’artista, que, no sé per què, sempre es tradueixen en escenes desagradable o fins i tot repulsives sense cap significat perceptible. Això ja ho va fer Coya fa dos-cents anys, amb la diferència que ell ho feia bé.
D’altra banda – no ens enganyem- el que passa artísticament a Mallorca sempre és el reflex mediocre del que ha passat primer a altres països. I d’això no se n’allibera ni el supravalorat Barceló.