Josep Seguí, fill del Concili

Avui, als 95 anys, ens ha dit adéu en Josep Seguí i Mercadal, capellà de Maó i, amb permís de n’Isma Pelegrí, un Humanot —amb u.

En Josep era el padrí de mon pare. No eren família, sinó que la meva àvia, que havia estat desadora a Can Seguí, li va proposar a donya Emília —sempre li vam dir així— que el seu fill Josep fos el padrí de fonts del seu cinquè fill, a qui havien decidit de posar el nom de Tino, com un conco de la família paterna de Barcelona.

Donya Emília va acceptar encantada. Qui no s’ho va passar tan bé va ser el petit Josep, que llavors tenia 6 anys, perquè algú de la família li va dir que si no resava bé el Parenostre, cada dia abans d’anar-se’n a dormir, el fillol no aprendria a rallar. El pobre al·lot va resar durant molts de mesos els Parenostres més difícils de la seva vida, capficat en cada síl·laba, i afegint al final una pregària cada vegada que s’equivocava: “Senyor, per favor, que es fillet ralli”.

La segona part d’aquesta anècdota és que en Josep li va confessar a mon pare que sort que s’havia equivocat unes bones quantes vegades, perquè no volia pensar com seria de xerrador si hagués dit bé totes les oracions. Mon pare era, certament, xerrador de mena: com en Josep Seguí! Però tots dos em deien que jo encara ho era més, i en Josep afegia que en el meu cas segur que el padrí no s’havia equivocat cap vegada amb els parenostres.

Aquesta facècia familiar ens situa davant un dels trets de la personalitat d’en Josep Seguí, un finíssim sentit de l’humor (amb unes dots increïbles per imitar altra gent) que el feien un home proper, d’una gran afabilitat, de companyia i conversa encantadores i absorbents. Però darrere aquesta façana cordial i afectuosa hi havia una de les persones més serioses, en el sentit moral d’aquest adjectiu, que he conegut mai. Algú que ha viscut fins a les darreres conseqüències la fidelitat a les seves conviccions i a les opcions que han marcat la seva trajectòria.

No fa falta fer aquí una biografia exhaustiva d’en Josep Seguí perquè ens puguem fer càrrec del seu llarg, intens i difícil recorregut vital. Pensem en la distància que hi ha entre aquell fillet d’una família burgesa i acomodada de Maó (el darrer descendent viu de la família Oliver, sí, la de Ca n’Oliver del carrer de la Infanta de Maó) i el capellà de noranta-cinc anys que ha mort avui a Maó, acollit els darrers anys a la casa sacerdotal (sempre, no obstant, envoltat dels seus amics) i que ha marxat sense cap riquesa, sense res que algú tingués la temptació de disputar-se.

La vida d’en Josep Seguí és la història d’un èxode, una història coherent de despreniment de les riqueses heretades —literalment— i de les seguretats inculcades en l’educació del nacionalcatolicisme, per transitar, cada vegada amb més radicalitat, cap a l’alliberament interior i exterior com l’única resposta possible a l’Evangeli del Pobre de Natzaret.

En realitat, qui l’hagi conegut de debò sap que no hi ha hagut ruptura sinó evolució en el camí que va seguir el seminarista del «Seminario de vocaciones tardías» de Salamanca; el capellà encarregat del controvertit moviment dels «Cursets de cristiandat» a Menorca; el rector de les parròquies des Castell i del Carme, animador de la transformació que empenyia el Concili Vaticà II; l’amfitrió d’intel·lectuals trencadors que fomentaven el diàleg fe-cultura i repensaven el món i l’Església, i de revolucionaris llatinoamericans que ens venien a explicar que entre revolució i cristianisme no hi ha contradicció; l’impulsor de Cristians pel Socialisme a Menorca; el referent moral del moviment d’esquerres del tardofranquisme, i acompanyant dels homes i les dones que en els anys de la transició s’estrenaven en la política i la lluita sindical; el capellà ja entrat en anys que maldava que la petita comunitat de Santa Eulàlia de Maó continuàs essent un espai de cristianisme lliure i alliberador davant els aires involucionistes que bufaven a l’Església; l’hereu de família bona que va donar el lloc de Son Puig Gran a una ONG per impulsar projectes solidaris a Amèrica Llatina i Àfrica; l’home nonagenari que finalment, quan ja només li quedaven els anys de vida que tingués al davant, es va desprendre fins i tot de la humana sensació de fracàs davant l’evidència que molts companys de camí havien renunciat a la radicalitat amb què abans s’havien llençat a l’arena de la vida.

La biografia d’en Josep Seguí resumeix com poques alguns aspectes fonamentals de la nostra història social recent. Fa uns anys, quan el nostre comú amic Joan Estruch va publicar el llibre “Fills del Concili: retrat d’una generació de capellans”, vaig visitar en Josep per comentar-lo. Vam fer una conversa llarga, rica, amb molts de comentaris d’en Josep que explicaven la seva trajectòria i, de rebot, posaven llum també a la meva, la d’un capellà secularitzat del post-concili tardà. Li vaig dir a en Josep que ell era per mi el més clar exemple d’aquells “Fills del Concili” de n’Estruch, i en Seguí em va respondre amb una pregunta: «Te’n recordes del que diu la darrera frase del llibre?». El vaig obrir per la darrera pàgina, i vaig llegir en veu alta el testimoni d’un dels capellans entrevistats per en Joan Estruch: «Jo crec que els capellans de la meva generació hem deixat una petjada. O bé només haurem estat un parèntesi en la vida de l’Església?»

La resposta a aquesta pregunta, evidentment, no la tenia en Josep Seguí. La tenim nosaltres.