El Diumenge de Pasqua, festa de la Resurrecció, va fer un mes just de la colpidora i inesperada mort de n’Antoni Carreras Torrent a Quito. Relacionar la festa de la Vida amb aquesta pèrdua no convida, però, a llegir-hi cap paradoxa: en el credo —avui se’n diu relat— cristià, que en Toni ha viscut intensament, la tríada amor-mort-vida són indestriables.
Altres persones abans que jo han escrit sobre les moltíssimes aportacions que en Toni ha fet al llarg de la seva vida, estroncada als cinquanta-set anys. Impressiona que en una vida tan breu hagi pogut fer i donar tant. La llista és llarga, i molt diversa.
I quan hem fet el recull d’iniciatives que en Toni va impulsar, quan repassam la gran quantitat de llavors que va sembrar a Menorca i a Equador, venen les preguntes: per què va fer tot açò, en Toni? Quin era el motor que l’impulsava? Per què s’ha gastat tant pels altres i ha mirat tan poc per ell mateix? La resposta és que la vida d’en Toni només s’entén des de la seva opció cristiana, viscuda amb sinceritat, autenticitat i radicalitat.
En Toni i jo ens hem estimat molt, hem estat estretament units des de l’adolescència. Hem compartit les decisions més importants de les nostres vides. En els moments bons, i sobretot en els més difícils. I les decisions d’en Toni sempre han tingut un denominador comú, que jo li vaig dir moltes vegades, i ell trobava que feia llarg: en Toni era un exemple clar d’allò que diu Jesús a l’Evangeli de Joan: Ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics.
No, jo no feia llarg. Hi ha persones exemplars que han segellat la seva vida amb un moment especial, que ho han donat tot amb una decisió, un fet si voleu impressionant, que desperta l’admiració i ens fa considerar-les heroiques. Altres, que no es veuen tant, es van donant cada dia, es gasten de mica en mica, sense fer renou, i és només quan desapareixen que la seva absència ens fa adonar de tot el que han fet des de la seva enorme humanitat. En Toni —tothom que l’hagi conegut ho sap— ha estat d’aquesta casta.
Els darrers mesos de la seva vida han estat difícils. Estava malalt, però érem pocs que ho sabíem i, molt propi d’ell, no volia que ho escampàssim. Fins i tot evitava parlar amb persones molt properes, perquè no volia que passassin pena. Ja li podies dir que els seus amics en passaven més si no hi podien rallar, però havíem de respectar la seva opció.
Durant aquests mesos, com passa sovint quan estàs malalt, en Toni estava aclaparat, abatut. Es feia moltes preguntes, i es qüestionava a si mateix, amb una exigència desmesurada, per alguns projectes que havia impulsat a Equador que no havien donat el resultat esperat. Poques setmanes abans de la seva mort, vam llegir junts l’impressionant poema de Blai Bonet El Crist de Port Royal, que en un cert moment diu:
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t’ho revelerà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?
En Toni em va dir que s’hi sentia identificat, i que en aquests moments de foscor trobava més sentit que mai al segon capítol de la carta de sant Pau als Filipencs. Es tracta d’aquell himne que dona sentit a la renúncia a un mateix, a la donació als altres sense mesura, a l’opció radical de fer de la pròpia vida un servei total, sense límits.
Des de la lògica del càlcul i el benefici, des de la racionalitat empresarial, amb criteris d’eficàcia, molts no s’haurien embarcat mai en les aventures d’en Toni. Perquè eren incertes, apostes arriscades sense cap garantia. Sense salvavides. Però en Toni s’hi ficava fins baix, no perquè li convingués, i molt menys perquè fos fàcil, sinó perquè en la seva lògica evangèlica, que és de tot menys lògica, sabia que allò era el que havia de fer. Llavors, és clar, no és d’estranyar que algunes iniciatives no acabessin coronades amb el que convencionalment es considera un èxit. Des d’aquesta perspectiva, la del compte de resultats, molts dirien que no valia la pena.
En la nostra època i en el nostre entorn, secularitzat i postmodern, en el qual el Déu cristià ha esdevingut un estrany a casa nostra, com deia Lluís Duch, cada vegada és més difícil entendre una opció de vida com la d’en Toni Carreras. Però només fent l’esforç d’entendre’l des de les claus de la seva identitat de seguidor radical de Jesús, podrem comprendre les seves raons, i no només admirar-lo com un tipus excepcional.
Magda Bisbal ha dit
Gràcies per escriure aquestes paraules tan sentides i tan vertaderes sobre en Toni. Certament ha estat un gran testimoni allà no ha passat i el seu record quedarà sempre entre noltros.
L’enyorarem molt.
Guida ha dit
Gràcies. Toni, la teva vida no ha estat en va. Has deixat que per tu passessin llavors d’amor.