El debat entre els especialistes obre mil i una possibilitats. Per una banda, no podem establir amb seguretat la procedència dels primers pobladors de Menorca. Hi ha proves que els primers humans de les Illes Balears, arribats dintre del tercer mil·lenni abans de la nostra era, podrien haver vingut del sud de França o des de les costes de llevant de la península Ibèrica. I la cultura talaiòtica segurament representa una evolució d’aquells primers pobladors, amb la incorporació o influència d’altres pobles de la Mediterrània.
Però si tot això no és un tema tancat, encara menys podem establir conjectures per indagar en la seva llengua i en els noms que donaven al seu territori, a les coses i a les persones. Per açò, a l’hora de posar noms als llocs i als personatges talaiòtics d’aquesta novel·la, vam optar per una solució totalment fantasiosa. Un joc filològic. Un entreteniment sense cap altra pretensió que la literària.
Reconstruir la prehistòria de Menorca amb una novel·la és, en certa manera, reconstruir l’imaginari d’una petita part del que avui és Europa. A partir d’aquí, em vaig plantejar un joc per construir paraules a partir del vocabulari i les etimologies d’una llengua artificial anomenada protoindoeuropeu.
El protoindoeuropeu és un experiment de reconstrucció a partir dels vestigis comuns de les llengües indoeuropees. Es tracta, sens dubte, d’un autèntic treball d’arqueolingüística recreativa. Els promotors actuals d’aquesta recerca, agrupats en una associació internacional anomenada DNGHU, somien que el protoindoeuropeu reconstruït es podria convertir a Europa en la llengua oficial de la Unió Europea. No s’hi posen per poc!
A partir dels estudis duts a terme pels filòlegs August Schleicher (1821-1868) i Julius Pokorny (1887-1970), els amants del protoindoeuropeu han editat algunes obres com el Proto-Indoeuropean Etymnological Dictionary, a revised edition of Julius Pokorny’s Indogermanisches Etymologisches Wörterbuch (2007), i A Grammar of Modern Indo-European Language & Culture, Writing System & Pholology, Morphology and Syntax (2009).
En la meva opinió, aquests treballs van més enllà del rigor filològic per endinsar-se en terrenys clarament especulatius i una mica fantasiosos. Però què més podia demanar per construir els noms que havien d’aparèixer a Els cors de pedra?
Em vaig posar mans a l’obra. Cada vegada que necessitava posar un nom a un indret, un poble, un accident geogràfic, un objecte o una persona, em demanava: quin és el seu aspecte més rellevant o característic? Jugant amb paraules en català i amb les propostes del protoindoeuropeu, a poc a poc vaig teixir una llista. Vegem alguns exemples.
A la novel·la hi apareix el port de Maó, amb el penyal de La Mola que sembla un nas enorme col·locat a l’extrem del llevant de Menorca. Idò si tenc un nas, i el diccionari etimològic del protoindoeuropeu em mostra que el prefix per dir ‘gran’ és megh— o migh—, ja tenim… Miknas!
Hi ha un personatge —l’amic segòbriga de Parmenó— que té tot el cos cobert de pèl negre. Quin nom millor que Tàmmar, si el diccionari protoindoeuropeu ens suggereix tam per fosc, i ar per masculí?
El poblat talaiòtic més rellevant a la novel·la és Torralba d’en Salord. Torralba permet jugar amb les paraules torre i alba. Si en protoindoeuropeu alba es diu aues, i alt es diu kel, heus aquí… Àbeskel.
I així, jugant jugant, cada persona i cada cosa acaben tenint un nom. Si seguiu les entrades d’aquesta web, de mica en mica en desvetllarem d’altres.
Molt interessant com has anant formant els noms dels personatges. Encara no he llegit la teva novel·la, però ja en tenc ganes.