Fa uns dies vam tenir la sort de rebre a Maó la visita de l’economista Miquel Puig, articulista del diari Ara. Convidat per la Fundació Rubió, la conferència a la biblioteca d’aquesta entitat del divendres 24 d’octubre, i el diàleg a Mongofra de l’endemà, amb una dotzena de participants —un gran encert, aquest format de trobades—, van ser com els articles d’aquest excel·lent professor: una lliçó magistral d’economia aplicada. I, com també és habitual en els seus escrits, les seves intervencions menorquines han estat plenes de referències als problemes que genera el model turístic vigent sobre l’economia i la societat de les Illes Balears. El doctor Puig no teoritza gaire, i encara divaga menys. Amb dades a la mà —xifres concretes, mesurables, contrastades— posa el dit a la nafra de les contradiccions que genera el nostre model econòmic: creació d’ocupació de baixíssima qualitat amb elevades taxes d’atur entre la població més qualificada, fuga de cervells, destrucció de la diversitat dels altres sectors productius, insostenibilitat d’un model massa estacional, ja que la indústria turística està aturada la major part de l’any, i creació d’un elevat PIB… que es reparteix molt malament: la renda per càpita de les Illes no fa més que disminuir, any rere any. La corba que dibuixa l’evolució de la riquesa dels ciutadans de les Illes al llarg de les dues últimes dècades sembla el tobogan d’un aquapark: lliscant cap avall a tota pastilla.
Mentre Miquel Puig ens ajuda a entendre de què estam malalts, l’obsessió dels nostres governants i dels grans empresaris del sector turístic continua essent que vénguin més turistes. Que la fletxa del nombre de visitants miri sempre cap amunt, i que també pugi el nombre d’afiliats a la Seguretat Social, encara que sigui amb contractes d’esclavatge. Com que el context de crisi és bestial, la temptació d’acceptar aquesta condemna com un mal menor (val més tenir una feina dolenta que no tenir-ne) ajorna sine die la revisió ineludible d’un model que ens fa cada dia més pobres, i que a mitjà termini també ens farà més indesitjables com a destí turístic. Fenòmens com el mamading, el balconing i els seus derivats no són danys col·laterals, sinó el port d’arribada natural d’un vaixell que fa aigua de pertot. ¿Qui va realment contra del turisme? ¿Els seus crítics, que reclamen una transformació en profunditat, o els qui no volen veure ni escoltar els signes de perill?
Que vénguin més turistes. Aquesta és la divisa. Com diria Josep Pla, es tracta d’un programa, un desideràtum, un axioma. En coherència amb aquesta obsessió, el conseller de turisme del Govern, Jaime Martínez, i la defenestrada consellera d’educació, Joana Maria Camps, van signar diversos acords perquè la promoció turística entri dins les escoles. I la pedagogia turística —és un dir— del Consell Insular de Menorca alimenta el mateix despropòsit. El programa Salut Jove, amb el qual el Consell organitza i subvenciona activitats extraescolars per a tots els centres educatius de l’illa, enguany ha ampliat l’oferta de visites a jaciments talaiòtics menorquins. Magnífica notícia, ¿no? Sí, però no tant: resulta que totes aquestes excursions, sense excepció, es restringeixen a aules que treballin en un projecte o tema relacionat amb el turisme. El missatge no pot ser més clar: l’arqueologia, la història, la cultura, per elles mateixes no serveixen per res. El patrimoni històric no té cap valor propi, només són «béns que esdevenen recursos turístics que cal promocionar i passen a formar part de la riquesa de Menorca» (sic).
Exacte, és de la riquesa de Menorca que parlàvem més amunt. Però em sembla, pel que diu el doctor Puig, que aquest no és el camí. Bé: per convertir-nos a tots en cretins, segur que sí.
Tens tota la raó Miquel. De moment tenim mala peça al teler, els grans lobis turístics i els governants del PP van de bracet. Fins quan?
Tot el que dius és ben cert. El problema és com modificar el model econòmic. Això, molt fàcil de dir, és molt difícil de fer.
I el cert és que la població que hi ha a les Illes, molta d’ella aturada, era l’adequada per un model insostenible de creixement basat en la construcció i l’especulació i aquest volum de població és difícil que s’adapti a una nova situació productiva, que difícilment generarà a curt i mitjà termini tants de llocs d’ocupació.
Tampoc no és cert que no es puguin fer coses noves, però impulsar el sector industrial, per exemple, presenta moltes dificultats. Deixant de banda, el sobrecost de la insularitat, s’ha de tenir un projecte sòlid, executar les instal·lacions i després confiar amb la comercialització, per exemple. I això és molt més complex que un projecte del sector serveis. El mateix es pot dir del sector agroalimentari, que en la qualitat pot trobar un bon recurs, tot i què això també té un límit d’ocupació i un nínxol econòmic.
Sense donar cap idea concreta sobre com activar l’economia, sí vull donar una idea de com obtenir una important font de recursos econòmics per a les nostres illes: posar un taxa turística per estada. El 2013 hi va haver a les illes més de 108.000.000 d’estades. Si la taxa posada fos d’1 euro es recaptarien 108.000.000 d’euros i si fos d’1,5 euros de 162.000.000 d’euros. Imagineu tot el que es podria fer amb això si és dediqués a impulsar la formació professional i una política industrial i productiva real, a banda d’atendre les necessitats socials?.
I, a més, això no tindria cap efecte negatiu sobre la demanada turística, com volen fer creure els grans hotelers, que són els que controlen la gran política d’aquest arxipèlag. Els doblers públics també repercutirien en millorar la formació dels treballadors del sector i de les infraestructures de l’arxipèlag, amb la qual cosa tothom en sortiria beneficiat.
Per a mi, aquesta és una mesura que el nou govern, ha d’instaurar immediatament. Evidentment, si és possible, des del consens amb tots els implicats, però sense renunciar-hi.
Pot ser un punt de partida….
No ho sé Jordi! El gran problema és que una part del canvi és a les nostres mans… però no ho sabem, o no ho volem veure, o una mica de cada. Fins quan?
Benvolgut Ferran,
Moltes gràcies pel teu comentari, tan ple de bon sentit i de pistes concretes. Estic totalment d’acord amb el que planteges. Començant pel final: una taxa que gravi les estades és imprescindible. I s’hauria d’evitar el risc de revertir els fons recaptats per aquesta via cap a instal·lacions sumptuàries o macroprojectes que llavors són mals de mantenir. En aquest sentit, també hem d’aprendre dels errors de la primera ecotaxa. La capacitació professional, els projectes de benestar i les infraestructures bàsiques haurien de ser la prioritat.
D’altra banda, i anant al principi del teu comentari, efectivament, el model econòmic és mal de canviar. Però el que no pot ser és prendre decisions que encara agreugin més els desequilibris, que és el que passa ara mateix. I, a més, jo no crec que la dicotomia sigui entre sector serveis i sector industrial; òbviament ens aniria bé una mica més de diversificació entre sectors primari, secundari i terciari, però la base crec que està en diversificar internament, i millorar la qualitat econòmica i social, del moviment econòmic del sector serveis. Jo no he dit mai no al turisme, sinó no a aquest model concret de negoci turístic, que, tornant a les tesis de Miquel Puig, és la mare de molts dels nostres problemes.
Una abraçada, amic.