És possible que quan aquest article es publiqui, el seu contingut hagi caducat. Diré més: m’agradaria que fos així, perquè malgrat que a dia d’avui el pronòstic és desfavorable, convé donar per bo que l’esperança és la darrera cosa que s’ha de perdre.
Em referesc a la situació límit de l’Enciclopèdia de Menorca. Trenta-cinc anys després dels seus inicis, si ningú no hi posa solució, l’Obra Cultural de Menorca no tindrà més remei que tancar la paradeta i liquidar l’entitat. L’Enciclopèdia de Menorca no és, simplement, una activitat més, no és una publicació entre les altres. Qui no entengui la seva rellevància, qui no es faci càrrec del lloc central que ocupa en la història cultural i científica de la Menorca contemporània, és que simplement no coneix Menorca i no entén res.
El seu cofundador i màxim promotor, Josep Miquel Vidal, que ens va deixar fa tot just un any, ja va veure venir que la crisi —o l’excusa de la crisi— posava en perill la continuïtat de l’Enciclopèdia. Per fer-hi front, va promoure la creació d’una fundació a la qual s’hi van adherir els vuit ajuntaments menorquins, el Consell Insular, el Govern de les Illes Balears i la UIB. Tres anys més tard, aquestes institucions no són capaces de garantir el pagament del deute de cent cinquanta mil euros que, si no se satisfà, condemna l’Enciclopèdia a la seva desaparició.
Miquel Àngel Limón, president de l’Obra Cultural de Menorca, recorda als patrons institucionals que la seva aportació a l’Enciclopèdia no és un acte discrecional dels polítics de torn: si van acceptar el patronatge, estan obligats a garantir la supervivència del projecte. Les seves paraules no han merescut ni tan sols un comentari públic dels responsables d’aquestes institucions.
Compartesc aquesta crida, però crec que per completar el quadre de responsabilitats hi hem d’afegir, com a mínim, dos actors més. D’una banda l’empresariat menorquí, especialment el turístic. El seu compromís amb la cultura de Menorca és —sempre ho ha estat— més aviat escàs. Ara tenen l’ocasió de retornar a Menorca una mica del que n’han rebut. Diuen que són els primers que volen superar l’exclusivitat del turisme de sol i platja. Amb una aportació per salvar l’Enciclopèdia tenen una ocasió preciosa per passar de les paraules als fets. No em puc creure que cent cinquanta mil euros repartits entre tot el teixit empresarial i institucional sigui una barrera infranquejable.
L’altra responsabilitat, que no convindria defugir, és la de tots i cadascun de nosaltres. Si els menorquins volem ser mereixedors de la supervivència del llegat de Josep Miquel Vidal, no basta amb lloar la seva figura. Si creim que l’Enciclopèdia val la pena, no hauríem de fer com els actuals governants, que s’omplen la boca amb homenatges i reconeixements a la persona d’en Vidal, però miren cap a una altra banda quan es tracta de garantir la continuïtat de la seva feina.
Bona tarda Miquel. Petit comentari sobre el tema. Recordo perfectament la presentació del projecte Enciclopèdia que es va fer a Fornells ja fa molts i molts anys. Mi vaig subscriure, però fa un parell d’anys em vaig donar de baixa de la subscripció. Considero que una enciclopèdia que es publica durant tants i tants anys és del tot inoperant i inviable. És un no tenir fi, de manera que vaig considerar que em moriria abans que l’Enciclopèdia s’acabés.
Ho entenc, Jordi. Però aquesta ha estat l’única manera de tenir a Menorca una obra del nivell i la profunditat que és l’Enciclopèdia de Menorca. Els seus autors mai no han cobrat i, tot i així, ho han fet amb un rigor digne dels treballs científics més rigorosos. Moltes obres divulgatives que tenen la potència d’un grup editorial o d’una institució forta al darrere no estan tan ben fetes. El problema de Menorca és que no té aquestes institucions prou potents per professionalitzar un equip per fer l’Enciclopèdia, i que els menorquins i els amics de Menorca no ens hem compromès com ho havíem d’haver fet perquè l’Enciclopèdia avancés més ràpidament. Per això critic la falta de suport institucional i empresarial, però també la falta de compromís ciutadà. Al cap i a la fi, acabam tenint (o no tenint) allò que ens mereixem. Una abraçada!