L’avís italià

Com s’ha de llegir el resultat espectacular del Movimento 5 Stelle de Beppe Grillo a les eleccions italianes? Les últimes enquestes havien apuntat que sobrepassaria el divuit per cent dels vots, però la realitat es va imposar encara amb més contundència: 25,5% a la Cambra de Diputats (109 escons), i 23,8% al Senat (54 senadors).

Al llarg d’aquesta setmana, molts comentaristes han posat de relleu que el fenomen Grillo expressa clarament un no frontal de la societat italiana a la imposició d’un govern tecnocràtic per part de l’elit que regeix Europa —bàsicament la Troika i la senyora Merkel— sense passar per les urnes, a més del rebuig a la corrupció, a l’enquistament en el poder d’una classe dirigent incapaç de regenerar la política i l’economia, i a unes polítiques d’austeritat mal repartida que castiguen les classes populars i mitjanes. Altres observadors, sense negar que tot açò sigui cert, han posat l’accent en l’aspecte perillós que sempre tenen els fenòmens antipolítics: se sap bé contra què protesten, però es desconeix quines alternatives practicables proposen, o si serien capaços, cas de governar, d’arreglar els greus problemes que denuncien. A una tertúlia radiofònica, una veterana dirigent d’esquerres destacava que el moviment de Beppe Grillo ha aconseguit interessar per la política molta gent de menys de trenta anys que mai no s’hi havien acostat; un altre tertulià dubtava que es pugui rescatar la política prometent solucions fàcils a problemes d’una complexitat inaudita.

Aquest debat em porta a la Itàlia d’uns quants anys enrere. Concretament, a 1994, quan Berlusconi va guanyar les seves primeres eleccions. Hi ha enormes diferències amb el moviment de Grillo, però les coincidències tampoc no són menors. Per començar, una aversió a la “política tradicional”: també Berlusconi es presentava aleshores com l’antídot al sistema de partits corrupte i arnat que havia regit els destins d’Itàlia des de finals de la Segona Guerra Mundial. La marca electoral de Berlusconi, Forza Italia, també es presentava com un moviment, no com un partit. I també va aconseguir atreure molta gent jove: la generació que aleshores tenia menys de trenta anys havia girat l’esquena als partits clàssics de dreta i esquerra, i va identificar Berlusconi com una alenada d’aire fresc. Amb tots aquests ingredients Berlusconi va triomfar. Però al cap dels anys, el seu populisme de dretes ha resultat molt pitjor que la malaltia que, presumptament, havia de guarir. Qui ens garanteix que el populisme de tarannà progressista de Beppe Grillo, si arribés a governar, no conduiria a un berlusconisme d’esquerres?

En tot cas, aquest apunt crític no és per justificar una posició conservadora, per allò de més val dolent conegut que bo per conèixer. Al contrari: a Itàlia, la incapacitat dels partits d’esquerra i de centre per connectar amb la ciutadania i oferir-li una alternativa creïble a l’asfíxia dictada per l’eix Brussel·les-Berlín i administrada per Monti, ha donat oxigen a un moviment rupturista, descarat, excèntric i sense complexos, que ja veurem quin recorregut té. Els partits tradicionals no són les víctimes sinó la causa de la ingovernabilitat sorgida de les eleccions. I més enllà d’Itàlia, és inajornable que els dirigents europeus prenguin nota d’aquest avís i posin fil a l’agulla si volen evitar que sorgeixin moviments antipolítics arreu, ja siguin amb el caràcter bufonesc d’un Beppe Grillo, o amb la versió cretinoguaperas d’un Tony Cantó.

Lluís Foix, exdirector de La Vanguardia, un analista gens sospitós d’antisistema, adverteix que cal revisar si les receptes imposades per sortir de la crisi són les adequades, i es demana si té cap sentit que l’austeritat extrema depengui de qui guanya les eleccions alemanyes del mes de setembre. Si els interessos de determinats estats passen per damunt de les necessitats de tota Europa i dels seus ciutadans, la desfeta del projecte europeu és imparable.