Els resultats de les eleccions catalanes de diumenge passat es poden llegir de moltes maneres. És legítim que sigui així, i de fet és el que passa sempre, perquè l’única cosa objectiva en unes eleccions són les xifres els resultats: el nombre de vots rebuts per cada candidatura, i els escons assignats.
Resulta curiós, però, que els partits espanyols, així com els mitjans de comunicació i els opinadors de tendència espanyolista, facin ara una anàlisi que oblida —o amaga— un dels principals arguments que ells mateixos havien esgrimit durant la campanya: a saber, la crítica a Artur Mas per haver convertit una convocatòria d’eleccions autonòmiques en un plebiscit nacionalista. Segons aquest sector, unes eleccions autonòmiques són per triar un parlament i un govern, no per forçar l’electorat a pronunciar-se sobre matèries sobre les quals no es té competència. Es va dir per activa i per passiva que era il·legítim que Mas plantegés les eleccions amb aquest biaix. Idò bé, a partir de diumenge, aquest argument ha estat totalment negligit. El mal resultat de CiU ha concentrat tot el foc espanyolista en una conclusió que, si més no, em sembla agosarada: el presumpte enfonsament del projecte sobiranista.
Vegem els resultats des de l’argument preelectoral de l’espanyolisme: les eleccions eren un plebiscit nacionalista. Quin resultat han tret els partits que es decantaven a favor de la creació d’un estat propi? 1.734.852 vots (CiU+ERC+CUP). Quin resultat havien tret les opcions sobiranistes a les eleccions de fa dos anys? 1.524.924 vots (CiU+ERC+Solidaritat). Vegem-ho des del cantó contrari: quin ha estat el resultat dels partits explícitament contraris a la independència de Catalunya, PSC+PP+Ciutadans? 1.269.455 vots en aquestes eleccions, 1.068.453 en les anteriors. Deix fora d’aquests càlculs els resultats d’Iniciativa-Verds-EU per respecte a la seva posició, prou clara: estan a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació i de la convocatòria d’un referèndum, però no es manifesten a favor ni en contra de la independència en el cas que aquest referèndum es celebrés.
Les xifres anteriors mostren que els dos pols del plebiscit —el sobiranista i l’espanyolista— han avançat gairebé el mateix, quasi dos-cents mil vots en cada cas. Si tenim en compte que en aquestes eleccions hi ha hagut un increment de la participació de més de mig milió de votants respecte a les anteriors, sembla clar que, en conjunt, la posició de l’electorat en relació a l’eix nacional no s’ha modificat gaire, sinó que els vots s’han repartit d’una altra manera. El que hi ha hagut és una variació dels vots a causa d’altres variables, i en el context de crisi i retallades resulta obvi que una de les més poderoses ha estat la social-econòmica. Si dividim els resultats d’acord amb l’eix dreta/esquerra, aquesta conclusió sembla evident.
La interpretació que el procés sobiranista ha sofert un revés a les urnes és no voler llegir els resultats amb un mínim d’objectivitat, i indica que, una vegada més, Espanya continua sense voler entendre què succeeix a Catalunya. Una altra cosa és afirmar que el resultat ha estat dolent per a Artur Mas i per a CiU. Açò és clar, i dóna la raó a una de les crítiques més reiterades que van fer a Mas els candidats d’ERC i ICV durant tota la campanya electoral: li retreien que no era legítim que personalitzés en exclusiva el clam de l’11 de setembre i l’onada sobiranista. Artur Mas ha jugat fort aquesta carta, amb una escenificació messiànica que, al final, li ha passat factura. “Catalonia is not CiU”, deia un eslògan de precampanya d’Iniciativa. L’anàlisi era correcta, i Artur Mas hi haurà de comptar.
Més enllà de la discussió sobre els resultats i els seus significats, hi ha una dada incontrovertible: al parlament de l’anterior legislatura, els diputats favorables a la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació eren 86. Al nou parlament sortit de les eleccions de diumenge, són 87. Som, per tant, allà on érem. Tot està per fer, i tot és possible.
Amic meu, aquesta vegada em permetràs que discrepi amb la teva opinió. Em sap molt de greu, però està amarada d’espanyolisme.
És correcte dir que es manté l’equilibri anterior entre espanyolisme i catalanisme. Però la comparació entre el Parlament del 2010 i el del 2012 és ben diferent: fa dos anys hi havia 14 diputats sobiranistes (ERC+SI), mentre que ara n’hi ha 74 (CIU+ERC+CUP). Les mateixes proporcions entre uns i altres, però els programes han desplaçat el centre cap a l’estat propi, cosa incerta abans.
No som on érem: hem avançat un bon tros.
D’altra banda, trobo ben desafortunat el títol: fracàs de Mas. El GDLC diu que fracàs és un ‘Resultat del tot dolent, desastrós’.
Fracassa l’alumne que volent una matrícula d’honor, es presenta a un examen voluntari del qual treu un notable? Mas simplement no ha assolit el seu objectiu de reforçar la majoria que tenia. Enmig de la crisi, gairebé tots els governants que han sofert unes eleccions darrerament les han perdut, i en canvi CiU ha aconseguit més diputats que els tots els que s’oposen al referèndum. Mas s’ha complicat la vida, se l’ha obligat a tocar de peus a terra, però de cap manera no ha fracassat. El seu resultat està lluny de les seves expectatives, però no és desastrós: com a mínim, per al país. Tot està per fer, tot és possible, i a més, ho tenim més a prop.
Estimat Joan,
Ja era hora que trobéssim un punt de discrepància en les nostres converses, això ja començava a semblar una amistat la búlgara!
1. Entenc la teva posició i compartesc parcialment els teus arguments, que en certa manera no contradiuen els meus, sols els matisen. El recompte de vots sobiranistes (14 vs 74) jo també me l’havia plantejat, però no el vaig introduir perquè m’obligava a una argumentació matisada per a la qual on tenia espai: bàsicament, en el sentit que no es pot parlar en propietat de 14 diputats sobiranistes a l’anterior parlament, en tot cas, de programes sobiranistes amb els quals els partits s’havien presentat a les eleccions; aquí sí que, efectivament, eren 14 i ara són 74.
2. Em mantenc en la crítica al caràcter messiànic de la campanya de CiU. No crec que sigui bo. Catalunya és plural, políticament i socialment, i la majoria social per la independència es trobarà més còmoda amb una espècie de direcció co·legiada, tipus Assemblea per Catalunya, que amb un líder personalista.
3. El país ha avançat, no hi ha dubte; la quantitat de gent que sense ser nacionalista avui entén que la independència és el camí idoni per superar els problemes estructurals de Catalunya s’ha incrementat d’una manera espectacular. El meu “som on érem” es refereix a la traducció de les aspiracions en representants al Parlament a favor de la celebració d’un referèndum, i aquí només s’ha avançat un diputat.
3. No tinc clar que avui siguem més a prop de la independència. Tenc clar que som més a prop del desenllaç, però el futur no està predeterminat. I si m’il·lusiona veure que Mas i el conjunt de CiU han fet una passa valenta i amb poques possibilitats de marxa enrere, em fa recança el que puguin fer Duran Lleida i els seus: o bé provocar una ruptura de CiU que afebleixi la majoria sobiranista, o mantenir-se a dintre sense menjar ni deixar menjar, cosa que, al capdavall, també perjudicaria no sols el partit (la coalició) sinó el procés cap a la independència.
I en qualsevol cas, si vivim, coses veurem. Una abraçada!