Deu fer cosa d’un any, potser una mica més, un servidor cercava un llibre. Com que a internet ho pots trobar tot —diuen— vaig començar a furonar pel catàleg d’una llibreria virtual. I sí, vaig trobar el títol que m’interessava, i uns quants més del mateix autor, i d’altres de la mateixa temàtica. Al final no vaig comprar res, però em vaig apuntar les referències, per si un cas.
La sorpresa va arribar l’endemà: en obrir l’edició digital d’un diari, dalt de tot hi apareixia un anunci de la llibreria que havia visitat el dia abans, i que em mostrava exactament els llibres pels quals m’havia interessat. Ai carai, vaig pensar: açò no pot ser casualitat; dins el meu ordinador, o dins aquesta cosa vaga però ben real que anomenam la xarxa, hi deu haver algun bit xafarder que ha delatat els meus gustos literaris. I quan al llarg de la setmana el mateix anunci va continuar apareixent de manera reiterada a tota mena de webs, em vaig sentir observat, agafat com un tord pels filacs digitals, envaït en la meva intimitat: què n’ha de fer la senyora teranyina mundial, de quins llibres m’agraden o em deixen d’agradar?
Després d’aquella primera vegada m’ha succeït el mateix en diverses ocasions, i amb tota mena de productes, des d’aparells electrònics fins a camisetes estampades amb els herois de la meva pel·lícula preferida. T’ho mires un dia, i ja t’han agafat: prepara’t, que et faran propaganda fins a avorrir-te.
Aquestes coses fan pensar en les reflexions de Manuel Castells sobre les tremendes capacitats de la galàxia internet, sobre la falsa sensació d’anonimat i de llibertat que genera, sobre com de poc preparats esteim per emprar aquesta criatura d’una manera intel·ligent i responsable. Fa una dècada molts trobaven que els seus pronòstics eren massa agosarats. Quan afirmava que internet és el teixit de les nostres vides li deien exagerat, perquè el futur que ell anticipava com a imminent encara tardaria dècades a arribar, si és que mai ho feia. Au, ja ho tenim aquí. Davant el teclat i la pantalla ens sentim els amos del món —tot és a l’abast d’un clic—, però som molt poc conscients que dins el món enxarxat amb prou feines som un impuls, una dada, un registre, una probabilitat, una diana sobre la qual disparen amb gran punteria les maquinàries de propaganda dels negocis reals fets per mitjans virtuals.
Ara, res com la que em va succeir fa uns dies, quan, en obrir el correu electrònic, em vaig trobar amb un missatge enviat per una coneguda multinacional de l’alimentació que em deia: «Miquel Àngel, alleuja la síndrome premenstrual i aprèn amb la teva mascota». Em vaig quedar ben parat. A remil dimonis! Per quins set sous m’han apuntat justament a mi com objectiu de la seva campanya publicitària? Per començar, no he patit mai la síndrome premenstrual. Una mica de mal de cap, qualque dia destrempat de panxa, però no amb periodicitat mensual. Potser es van confondre perquè de llinatge som Maria? I tampoc no tenim mascota, a ca nostra, no n’hem tinguda mai. Finalment, no tenc cap relació clientelar amb aquesta multinacional. De fet, sabent que s’han dedicat a fer animalades i experiments ben poc ètics a l’Àfrica amb població pobra i desnodrida, intent evitar aquesta marca sempre que puc.
Ho vaig comentar amb un informàtic: probablement les meves dades havien estat agafades d’una altra empresa amb la qual sí que dec tenir relació comercial, i és possible que hagin vulnerat la llei de protecció de dades. Ho podria esbrinar, i si és el cas denunciar-ho. Però em fa vessa: encara he de perdre més temps? Tanmateix, la protecció de dades és una més d’aquestes lleis que en lloc de fer-te sentir més segur, en realitat fan que prenguis consciència de viure a la intempèrie. Açò sí: no em deixaré ensabonar per la publicitat. Ara mateix enviaré un missatge a aquesta multinacional i els exigiré que no m’enviïn més propaganda.
Calla, que n’acab de rebre un altre de la mateixa companyia: «Descobreix com tallar la ceba sense plorar». Mira, açò sí que m’interessa. Vaig a veure de què es tracta.
Paca BonnÃn Mercadal ha dit
Ai, fiet, que m’hes fet riure.
Joan de Terrassa ha dit
La funció de la publicitat contemporània no és informar dels productes que es comercialitzen, sinó crear noves necessitats. Potser en el futur tindràs un ca o un moix. I després d’alleujar la menstruació, potser començaràs a rebre anuncis de cremes anti-estries de l’embaràs… Ara sembla impossible que ho hagis de menester, però d’aquí a deu anys…
Miquel Àngel Maria ha dit
Tens raó, Joan. Però el coneixement d’aquesta dinàmica ens podria servir de vacuna. Fem-nos dues preguntes: Quines necessitats tenc avui que fa deu anys no tenia? I de quines podria prescindir? Segurament ens enduríem sorpreses, i potser recuperaríem una mica de temps perdut. Visca Momo, morin els homes grisos!
Miquel Àngel Maria ha dit
Paca, jo m’ho prenc amb riure… per no plorar! Quanta gent hi ha que no està vacunada davant el poder de la xarxa i es deixa envair la intimitat? Una abraçada!