Un senyor que no fa feina al Consell Insular però que, a causa de l’activitat a què es dedica hi té una relació habitual, em deia que mai com ara no havia sentit amb tanta freqüència, i amb una indissimulada petulància, el recurs a l’amiguisme per part dels governants de la primera institució. “Parlaré amb aquest, el conec bé”; “ho aclarirem: amb fulano som amics”, o l’esment de l’amistat amb individus influents en les més altes esferes de Palma o de Madrid, s’han convertit, segons aquesta persona, en una sortida recurrent en boca d’alguns consellers i càrrecs de confiança.
És lleig, açò. Lleig i flac, perquè demostra una concepció del poder, de la política i de la gestió pública més pròpia de règims autoritaris que d’un estat de dret. Sempre hi ha hagut tràfic d’influències, ja ho sabem. I és cert que en l’espai mediterrani llatí, el vici de l’amiguisme i la lògica dels favors estan tan incrustats en les relacions públiques que costa molt no topar-s’hi. Però una cosa és reconèixer l’existència d’aquesta realitat, o fins i tot emprar ocasionalment un ‘contacte’ —qui estigui lliure de pecat, etc.—, i una altra de molt diferent és sumar-s’hi alegrement i fer-ne ostentació.
Posem que, tal i com està el panorama, amb una crisi econòmica cada vegada més greu i profunda, amb les arques públiques buides i un horitzó entelat i incert, puguem admetre una certa relaxació de les regles de joc, sense incórrer en corrupció. Posem que, per pragmatisme, algun responsable polític recorri a l’amistat o a una via no formal com a mitjà per assolir un objectiu just, per resoldre realment un problema. Posem que açò realment funcioni. Siguem honestos: molts no hi trobarien pèls. Davant uns resultats tangibles, el discurs purità de les virtuts públiques perd pistonada, i el que he escrit més amunt… a més d’un li faria rialles.
Però aquest no és el cas: aquí patim el vici de l’amiguisme sense treure’n el benefici desitjat, si més no en els temes clau, estratègics per al present i el futur de Menorca. ¿De quins amics poden presumir els inquilins actuals de la plaça Biosfera, si els seus superiors de Palma i Madrid els tracten amb una displicència que fa llàstima?
Als pressupostos generals per al 2013, el finançament per habitant de Balears és, després de Navarra, el pitjor de tot l’estat: la mitjana espanyola se situa en els 238,76 €/h, i a Balears rebrem 71 €/h. D’escàndol. I del conjunt de Balears, Menorca és l’illa més perjudicada.
En transport aeri, la declaració de servei públic amb Madrid ha esdevingut pura anècdota; l’estat ens castiga amb la limitació del descompte en bitllets cars (quan a vegades no hi queda altre remei), ha retallat dràsticament la dotació global, ens ha complicat l’existència amb el certificat de resident, i juga a veure venir, res de prendre la iniciativa i liderar una solució estructural i de futur. El Consell Insular, per la seva banda, ha fracassat en els dos grans objectius: la rebaixa general de preus amb els destins més habituals, especialment amb Palma, i l’increment de connexions i freqüències. En aquest tema, des del Consell s’ha arribat a l’histrionisme d’exhibir com a conquestes pròpies les decisions de les companyies d’aviació, que responen purament a la seva estratègia comercial.
Més: el pla d’obres i serveis de Menorca per al 2013, a través del qual els ajuntaments realitzen inversions en infraestructures i instal·lacions, per primera vegada en la història no rebrà ni un sol euro d’aportació de l’estat. A més de tremendament injust, és patètic, i és una de les mostres més evidents de l’absoluta irrellevància dels dirigents menorquins davant els seus cabdills (amics?) de Palma i Madrid.
I un altre dia —se m’acaba l’espai— podríem parlar del talent ‘trilero’ del conseller de medi ambient i agricultura del Govern, Gabriel Company, especialista en aconseguir que el gruix dels recursos que administra no travessi la costa mallorquina, fins i tot en el cas de partides que anaven destinades a Menorca.
De quins amics presumeixen? Més valdria que cerquessin l’ajuda de l’oposició i la unitat de tots els sectors econòmics i socials de l’illa per consensuar una estratègia de recuperació i fer front comú davant Palma i Madrid. És clar que açò no agradaria els seus estranys amics, però, com deim a Menorca, amic i trasto que no serveix, si es perd, no es perd res.
Es pot dir, per exemple, que és lícita la manera de fer d’un batle com el de Ferreries que prioritza els favors personals de la gent, que resol problemes concrets de persones concretes? ell combina bé els favors personals amb els problemes generals de la població? és una manera personal de captar vots i és lícita, i potser efectiva? la política ha de ser per resoldre els problemes de la gent?
Bona pregunta: la política ha de ser per resoldre els problemes de la gent? Certament, açò ho hem sentit en boca de molts polítics. Jo diria que més aviat la política és per resoldre els problemes de la societat, però que es desnaturalitza quan es converteix en una oficina de queixes, en un consultori o, pitjor, en un dispensador de solucions individuals. Açò no seria política; amb prou feines, despotisme amb rostre humà.