A mesura que la crisi econòmica s’anava fent més llarga i profunda, moltes ONGs i entitats que treballen en el camp de la solidaritat —acció social en l’àmbit local, suport a persones amb discapacitat, cooperació internacional— es van plantejar si el suport de la gent, ja fossin socis o col·laboradors, podria disminuir: si la gent no té, no pot donar. Afortunadament, els qui expressaven aquesta inquietud es van equivocar: cada dos per tres sentim representants d’entitats que diuen que la gent —les persones senzilles, la gent d’a peu— amb la crisi és més solidària que mai, i que les aportacions han augmentat. Qui no pot aportar doblers aporta temps, o menjar, o posa les seves habilitats al servei de qui ho necessita.
A mesura que la crisi avançava i afectava més i més gent, molta gent s’ha demanat, amb un temor comprensible, si la desesperació per falta de recursos bàsics podria provocar un increment de robatoris, furts i delictes contra la propietat. Fins i tot hi havia qui apuntava amb el dit els immigrants com un perill, com si haver nascut a una altra banda generàs una incerta propensió a delinquir. Però les dades del Ministeri de l’Interior desmenteixen aquesta preocupació: l’any 2011 hi va haver un 1,8% menys de delictes que l’any 2010, i aquell any, també de crisi, la delinqüència ja s’havia reduït respecte a l’any anterior.
És cert: la crisi ha fet que molta gent hagi tret el millor d’ella mateixa. Ha provocat que revisem les nostres prioritats, la nostra manera de viure, els nostres hàbits. I si érem mínimament sensibles, ens ha suscitat la pregunta vital de què puc fer jo davant el patiment de tantes persones. I molta gent s’ha posat en marxa i ha aportat el seu granet d’arena.
Però les institucions públiques, malauradament, són una excepció generalitzada a aquesta onada de generositat. Amb motiu o amb l’excusa de la crisi, les retallades, que segurament són necessàries en moltes partides pressupostàries, s’han acarnissat amb els sectors més febles de la societat, i amb les polítiques públiques destinades a la cooperació.
El Fons Menorquí de Cooperació és una conquesta social i ciutadana que des de fa prop de vint anys coordina les aportacions de les institucions locals i canalitza aquests recursos a través de projectes de cooperació per al desenvolupament i la sensiblització, per tal de contribuir des de Menorca a la construcció d’un món més just.
Però la viabilitat i supervivència del Fons Menorquí de Cooperació està en perill, perquè les institucions públiques miren cap a una altra banda i retallen uns recursos que són més necessaris que mai. Els responsables polítics s’omplen la boca amb els Objectius del Mil·lenni de les Nacions Unides, però suprimeixen o redueixen els mitjans per aconseguir-los.
Els doblers de les institucions públiques no són dels partits que governen. Són nostres, són de tots. I si els ciutadans expressen una generositat creixent en temps de crisi, el camí contrari de les institucions públiques representa una incoherència i una vergonya. D’altra banda, és cert que açò no és nou: en molts moments de la història, els conflictes i els períodes de crisi fan que els ciutadans vagin molt per endavant dels seus dirigents.
El 22 de setembre, als Quarters de Mercadal, el Fons Menorquí de Cooperació celebra una diada de la solidaritat. Per aquesta jornada especial fa una crida a la ciutadania, que porti espelmes com a símbol de concòrdia, i ens demana que responguem a la pregunta de per què hem de continuar essent solidaris.
Dia 22 de setembre, jo també encendré la meva espelma: per expressar el meu suport al Fons Menorquí de Cooperació, a la seva feina i a tot el que representa. Per refermar el meu compromís personal amb la solidaritat, i per exigir a les institucions públiques que donin la cara i estiguin a l’alçada d’aquest moment històric.
I tu, per a què encendries una espelma?
Des de Mallorca, també, una espelma solidària.
Un comentari: desmantellen la solidaritat (que és la caritat obligada dels impostos i la que obliga els ciutadans i les administracions: la fraternitat que compta políticament!) i ens aboquen a fer un sobreesforç individual de caritat, talment com en el Manchester del segle XIX. La justícia social passa a ser una cosa privada: ni justa, ni social.
Aquest és el seu model: el de Mas feliç, el d’Aguirre ditxosa, el de Rajoy astorat, el de Bauzà fora corda i el de Tadeo… (com és, aquest Tadeo vostre?). I el model, en suma, de l’eurogrup, el comissari Almúnia, la Comissió Europea, l’FMI i tota la púrria burgesa que ens governa. Facem-hi dissabte, idò, amb les dues mans: amb la mà solidària de la caritat i amb la mà caritativa de la solidaritat donem-los una ració de misericòrdia (accepció 2 del DIEC, si tal cosa fos possible). I que cada mà -almanco aquesta vegada- sàpiga ferpectament què putes està fent l’altra. Amén.
PS. I recitem cada dia aquesta estatística que ens fas present: “les dades del Ministeri de l’Interior desmenteixen aquesta preocupació: l’any 2011 hi va haver un 1,8% menys de delictes que l’any 2010, i aquell any, també de crisi, la delinqüència ja s’havia reduït respecte a l’any anterior”. Contra la por que vomiten Gallardón i els seus telediaris, la veritat de la bona gent i l’esperança!
Misercoòrdia, Dòmine, Misericòòòòòrdia! I aviadet.
Gràcies, estimat. Ens fa falta tot el suport i tots els suports.
Totalment d’acord amb el teu comentari, clau de volta del perquè de tot plegat. Em permetràs, tanmateix, una observació: de la mateixa manera que la dreta vol privatitzar la solidaritat, i per tant buida de contingut els principis i mecanismes que sustenten l’estat de benestar i la justícia social, l’esquerra ha de revisar la seva identificació exclusiva públic=estatal. La construcció d’uns serveis socials públics potents s’ha fet, des de l’esquerra, sense entendre les entitats del tercer sector (iniciativa social), sense aprofitar la seva aportació enormement positiva. Les entitats socials que teixeixen xarxes socials no poden ser assimilades a les empreses privades.
En aquest sentit, m’ha agradat que consideris positivament la caritat: en lloc d’oposar-la a la solidaritat i a la justícia, cal considerar-les com a dos àmbits distints i complementaris. L’eslògan “solidaritat sí, caritat no” és un tòpic revisable. Solidaritat sí, caritat també. No, en tot cas, a uns serveis socials derivats en beneficència i que passen la patata calenta a la societat.
Abraçades!