Benvolgut amic. La visió d’un bosc en flames —ni que sigui en fotografia o per televisió— sempre és un espectacle horrible, esfereïdor. A Mallorca aquest estiu el foc fa matx: quan encara fumegen els incendis de Mortitxet, a la Serra de Tramuntana, i d’Es Capdellà, al terme de Calvià, la voracitat abrandada d’un nou foc s’escampa sense clemència per la Font de Sa Cala (Capdepera), i un altre ha començat a menjar-se un vell alzinar entre Puigpunyent i Orient. Així mateix, l’incendi de finals de juliol a l’Alt Empordà va ser tan extens i poderós que l’olor de socarrim es va poder sentir des de Menorca. Aquí, afortunadament, enguany ens n’hem escapat; només ha estat notícia l’ensurt d’un petit incendi a l’hotel Ferragut de Ciutadella, sense desgràcies personals. Esper que en el temps que resta d’estiu aquest paràgraf no quedi desmentit.
Que poca cosa ens sentim davant un incendi forestal! Tal vegada el foc encén un mecanisme atàvic amagat en els plecs més recòndits i antics del nostre cervell, allà on els neuròlegs diuen que hi ha la petjada inconscient de la cadena evolutiva, l’herència que ens lliga amb els nostres ancestres més remots. No hi ha dubte que ells es devien sentir profundament aclaparats per la potència incontrolable i enigmàtica del foc. I nosaltres, malgrat la sofisticació de la vida moderna que ens separa de la natura, i a pesar de saber que en aquest país els incendis a l’estiu són tan vells com la terra, mai no ens hi podrem acostumar.
El capítol dedicat als incendis de boscos del seu llibre Les hores és actualíssim: per la constatació del caràcter inexorable d’aquest fenomen —més enllà de la conveniència de procurar la seva minimització—, per la identificació dels factors de risc —la densitat arbòria, la brutor herbàcia dels boscos, la presència humana— i per la causa fortuïta de la majoria de focs: un llumí mal apagat, la punta d’un cigarret, un petit caliu que hom es descuida d’apagar. Els seus comentaris, plens de sentit comú, són els que sempre he sentit als vells menorquins; sobretot l’observació que la marina hauria d’estar més neta, perquè tenir-la descurada és com convidar el foc. Els pagesos veterans comparen l’estat actual dels boscos amb el de la seva infantesa, quan els carboners, els forners de calç i els llenyataires menaven els pinars i alzinars ben aclarits. Tothom hi està d’acord, però llavors, quan ens demanam per què avui açò no es fa, ens deim que seria massa car. Què valdria pagar la gent necessària perquè la massa forestal de Menorca estigués neta i endreçada?
Tot açò m’ha dut a pensar en la llarga i severa crisi que patim. S’han posat en evidència molts excessos i equivocacions que ens obliguen a reformar les institucions, a replantejar ordenaments, a reorientar les inversions. D’acord, havíem gastat per damunt de les nostres possibilitats, però potser també ens hem equivocat mesurant totes les coses per la seva rendibilitat econòmica —hem confós preu i valor—, decidint la conveniència de les inversions pel retorn ràpid i mercantilitzat dels beneficis esperats. Per aquest camí hem oblidat que hi ha activitats socialment útils, tal vegada imprescindibles, que hauríem de recuperar i fer viables.
Els incendis de boscos, la pèrdua de qualitat en l’atenció sanitària, la massificació d’alumnes dins les aules, la brutor dels carrers d’alguns pobles i la degradació d’instal·lacions i espais públics són distintes cares d’un mateix problema: les retallades no són innòcues, i abans de patir mals majors ens convindria decidir a què volem renunciar i a què s’han de dedicar els majors esforços. Està clar que els governants actuals són incapaços de detectar aquestes necessitats i de prendre les decisions adequades.
Diu vostè que a l’estiu es produeixen els incendis dels boscos, i a la tardor i a l’hivern, si plou, les inundacions: tot està perfectament organitzat amb una perfecció cronòmètrica. Idò bé: pens que és ara, quan el foc de la crisi ens abrusa i ens fa mal, que hem de cremar les vellures inservibles i aprofitar la terra abonada per la cendra per renéixer amb força renovada. És ara quan hem de decidir què volem salvar, què té valor i què no en té, a què volem dedicar recursos i esforços, i no esperar que la reactivació econòmica —que un moment o altre arribarà— ens arrossegui com una torrentada cap a noves quimeres de guanys ràpids i fàcils però efímers. Aquesta pel·lícula ja la coneixem, i no acaba bé.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.
Crèdits foto: Gila Forest via photo pin cc
Fins hi tot si sols ens sentim capaços de pensar amb mentalitat mercantilista, hauriem d’invertir a l’hivern en neteges (que donen feina i lleven atur, que retornen l’autoestima a un nombre de persones)perquè al final és mes rendible. Algú pot dir-me què costa una jornada d’helicòpter o de hidroavió? Quants jornals es poden pagar amb el que costa mantenir durant dos dies tots els efectius de bombers fent feina?. Només una mentalitat curta de vista és capaç de mantenir la política de “tira i ja ho veurem…”
Totalment d’acord, Paquita. La meva reflexió va per aquí: hi ha moltes activitats que s’han deixat de fer, i que es podrien recuperar o, encara millor, reinventar. Al Facebook, Joan Vicenç Lillo ha escrit el següent comentari al meu article: “El bosc mai és brut ni està abandonat. Senzillament és com és. A vegades en estats degradats i dinàmics imposats per factors humans. El foc gairebé sempre és provocat, intencionadament o per negligència per persones. Enguany i l’any passat a Mallorca han estat intencionats per voluntat pròpia o piromania. Quan plogui ens n’oblidarem. Només són bruts de les deixalles que hi llançam.”
Jo li he contestat: “No estic massa d’acord amb el teu apunt. En principi és cert que un bosc ple d’allò que li dóna la natura —herbes baixes, matolls, etc.— no és, en propietat, un bosc brut. S’entén, però, que quan parlam de “bosc brut” ho feim servir des d’una perspectiva antròpica. I una cosa és la natura en estat salvatge i verge, i una altra el paisatge humanitzat. El paisatge del nostre país és profundament humanitzat, i només podria deixar de ser-ho si els humans abandonéssim les illes, com va passar a Formentera durant un parell de segles. Com que de moment això no succeirà, és pertinent plantejar-nos com ha de ser la intervenció humana en la natura, i en particular en el bosc: ajudant a la seva regeneració i afavorint la seva sostenibilitat al costat d’altres activitats humanes, o deixant que es converteixi en un problema. En èpoques no tan llunyanes a la nostra, quan la principal intervenció humana als boscos era la que explic al meu article, i no la presència recreativa dominant d’avui en dia, els ecosistemes boscans estaven en millors condicions. Podem deixar els boscos sense atenció, i patirem. O podem pensar que una recuperació de determinades activitats milloraria el seu estat, donaria feina i milloraria l’atractiu del nostre paisatge sense fer-lo malbé amb ciment ni activitats agressives.”
Com veus, suggeresc idees que van en la mateixa línia de les teves. M’alegra coincidir amb tu 🙂 Una abraçada!