Post festum

Benvolgut amic. Aquests dies a Maó hem celebrat les Festes de la Mare de Déu de Gràcia. Tots hem xalat i hem fet bulla, com correspon per festa major, però els nombrosos canvis introduïts per l’Ajuntament en la programació han suscitat més d’un comentari. Algunes modificacions han estat purament funcionals. Altres, nascudes d’una determinada visió de la festa, pretenen afaiçonar-la, infondre-li un estil, un segell particular: es folkloritzen alguns elements protocol·laris i institucionals, i s’accentua la dimensió religiosa, assumint l’Ajuntament, en aquest cas, un paper actiu i promotor.

Vostè i Joan Fuster, més enllà de l’afecte que es professaven, en molts temes mantenen posicions no ja allunyades, sinó francament oposades. Hi ha un assumpte, però, en què coincideixen plenament: la crítica a la deriva cursi d’algunes manifestacions del folklore tradicional i de la religiositat popular, i la denúncia de la seva manipulació política. Moltes afirmacions d’un podrien ser de l’altre. Encara diré més: Fuster, iconoclasta i aspre a l’hora de parlar de moltes coses, en aquest tema té més tacte, és més ponderat. Vostè, senyor Pla, amb subtil i admirable astúcia, sovint alaba una cosa per mostrar, en realitat, l’opinió àcida que li mereix la contrària. Per exemple, quan vostè diu que Raimon li agrada per “la seva falta absoluta de gesticulació, de verbositat, de pintoresquisme, de tipisme, d’abjecte folklore de taquilla”… no cal demanar-li res més! I ja ho veu: a Fuster, la caverna reaccionària se’l va menjar viu, i en canvi a vostè, més càustic en aquests assumptes, les mateixes fures el van deixar en pau. És curiós. O potser no tant: Joan Fuster feia molta nosa. Vostè li reconeix el mèrit d’haver fet “una labor immensa que, si tinguéssim una mica de sort, podria ser el fonament d’una política certa”. Per açò, justament, van anar per ell.

Però tornem a Maó. El cas és que moltes crítiques al nou estil de l’Ajuntament van per aquí. Un membre del grup organitzador de la romeria a Gràcia —manifestació que uneix el folklore amb la religiositat popular— explica que l’anterior equip municipal els menystenia, i posa com a exemple que ni tan sols tancaven els carrers de la ciutat al trànsit rodat per facilitar-ne el pas. Cap suport municipal, cap ditada de mel. Aquest mateixa persona considera que el nou Ajuntament, i un regidor en particular, ara es vol fer seva la romeria. Enguany pretenia col·locar-hi les Casas Regionales amb els seus vestits, al més pur estil Coros y Danzas i Por el Imperio hacia Dios. Afortunadament, el van aturar a temps. “Ni una cosa, ni l’altra”, diu el crític; “l’Ajuntament d’abans no hauria d’haver menyspreat una iniciativa que ha nascut del poble i ha crescut en participants i acceptació, i el nou no ha de mesclar ous amb caragols”.

Ho subscric, i ho faig extensiu al vessant religiós de la festa. Els anteriors responsables municipals haurien de ser receptius a les crítiques constructives, revisar com han gestionat l’element religiós, i ser autocrítics amb el tracte donat a certes manifestacions populars. No perquè els agradin o els deixin d’agradar, sinó perquè són del poble. Al seu torn, el nou Ajuntament hauria d’evitar la temptació de manipular aquestes expressions, no vulgaritzar els elements protocol·laris que han viscut una positiva dignificació, i ser molt curós amb el tracte que dóna al caràcter religiós de la festa. Diuen que assumeixen la separació Església-Estat, però fan gestos que apunten a una reconfessionalització de la festa major: la recuperació del títol d’Alcaldessa Honorària atorgat l’any 1961 a la Mare de Déu de Gràcia, la presència a títol oficial en la romeria, o la més significativa tornada de les autoritats a ocupar seients d’honor a la missa de caixers. El nacionalcatolicisme, afortunadament, és mort i enterrat, i que en pau descansi per sempre. En una societat democràtica i plural, a l’Ajuntament, com a institució pública, no li pertoca honorar —ni deshonrar!— la Mare de Déu. La festa és de tot el poble. I la religió, que ens la deixin als creients, no ho troba?

Fins la setmana que ve, si Déu vol.