Benvolgut senyor Pla,
Un dia, no fa gaire, vaig somiar amb vostè. Havíem quedat a Maó per anar a fer una volta. Era en el seu temps? O era en el present? Tant se val. Els somnis ja ho tenen, açò: ens permeten travessar les barreres de l’espai i el temps, mesclar realitat i fantasia, transitar de la vida viscuda a les vides desitjades. I per açò, el somni és un lloc idoni per citar-se amb vostè, un home, em permetrà que li ho digui, de qui mai no aconseguirem traçar amb nitidesa els límits entre la persona i el personatge, entre l’escriptor i l’obra.
Jo estava tot ansiós. “A on vol que el passi a cercar?”, li havia demanat. “A la casa on m’estic”, m’havia indicat vostè, “a s’Arraval, quatre o cinc cases després del pont de Sant Roc, a mà dreta. No té pèrdua: és l’única façana que conserva l’aspecte que un temps devien tenir la majoria de cases d’aquest carrer: la porta pintada de verd, una finestra de guillotina a cada banda i dues més al primer pis, la façana emblancada de calç, i cap ferro, ni balcó, ni cap altre caprici pedantesc que li pogués robar la seva deliciosa modèstia”.
Vostè m’esperava a la porta. Ens vam saludar discretament, sense afectació, i vam prendre pel carrer del Rector Mort, Isabel II, pla de la Parròquia i plaça de la Conquesta. Caminàvem en silenci. Jo no sabia per on començar, i vostè prou feina tenia a observar, i també a maldar que el cigarret de picadura no se li apagués. Des del mirador d’Alfons III li vaig voler indicar el lloc on s’ubicava l’antiga ferreria on havia treballat mon pare d’al·lot, però, just quan anava a obrir la boca, el dring impertinent del despertador em va treure de la literatura i em va tornar al llit.
Durant mesos m’he colgat cada nit amb el desig de tornar a aquell somni, però com que no me n’he sortit, em faig el propòsit d’escriure-li unes quantes cartes. Perquè en l’escriptura, com en els somnis, els vius i els morts no feim diferència. Si no és molt demanar, m’agradaria que de tant en tant em contestàs. Em basta que ho faci a través de la seva obra completa, que cada vespre em fa companyia com si fos l’oració de completes.
Per cert: com l’he de tractar? Vostè distingeix entre amics, coneguts i saludats. Amb l’excepció de l’efímer encontre oníric, vostè i jo mai no ens hem saludat ni conegut. Li puc dir amic? És cert que allò més habitual és que els amics es coneguin, però en la definició del diccionari no diu que açò sigui una condició necessària. Hi posa que un amic és qui té afecció per algú o per alguna cosa, i Montaigne (vostè pertany a la família dels qui diuen “el meu Montaigne”) parla de l’amistat en termes d’aprenentatge, de la vida i dels sabers. Idò miri, com que tenc una gran afecció pel que vostè ha escrit i cada dia n’aprenc alguna cosa, em faig el regal de parlar del meu Josep Pla, i de considerar-me amic seu.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.
Joan de Terrassa ha dit
Tota una setmana haurem d’esperar? Si que es fan pregar aquests amics!