Si l’Arxiduc vingués enguany a les festes de Sant Bartomeu…

Fa dotze anys, l’historiador alaiorenc Miquel Àngel Marquès, per suggeriment de qui llavors era batle de Ferreries, Nofre Janer (al cel sia), va escriure el llibre Ferreries a través de l’Arxiduc, amb la intenció «de fer-vos arribar en un únic volum tota la informació del vostre poble, Ferrerries». És un llibre de lectura amable i fàcil, que recoman a qui encara no el conegui.

L’Arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena (1847-1915) fou un noble de la família reial de l’Imperi Austro-Hongarès, cosí de l’emperadriu Elisabet de Baviera, la famosa Sissí d’aquella sèrie de pel·lícules ensucrades dels anys 50, interpretades per la bella Romy Schneider. Va visitar Menorca tres vegades: els anys 1867, 1877 i 1887. Al llarg d’aquestes estades va recollir informació i materials per escriure els dos volums dedicats a Menorca de la seva extensa obra Die Balearen. Cap d’aquestes visites van ser dins el mes d’agost, i per tant és obvi que l’Arxiduc no va conèixer les festes de Sant Bartomeu. Açò sí: ens en dóna notícia amb una taula en què recull totes les festes que es celebraven a  Menorca amb corregudes de cavalls. Però deixem volar la imaginació i demanem-nos: què veuria Lluís Salvador si vingués enguany? Quines grans diferències, i quines semblances, trobaria amb el poble que ell va conèixer?

La seva arribada a Ferreries no tindria avui res a veure amb les que va fer al segle XIX, quan des de la carretera nova albirava un poble minúscul i costerut, més enllà de les tanques de Son Granot, cap a la falda de Son Telm. Avui ja no diria que «Ferreries és la població més petita i més pobra de les que tenen municipi a Menorca», ni que «el poble té un aspecte pobre a l’interior i es també el que manco mostra l’exagerada netedat que caracteritza els pobles de Menorca». És clar que no. Avui trobaria un poble que, a més d’haver crescut de manera espectacular (dels 1.300 habitants de 1887 als prop de cinc mil de l’actualitat), ha progressat en tots els ordres, i ha rehabilitat el nucli antic fins a convertir-lo en un conjunt de carrers ben polits, plens de cases restaurades amb bon gust.

I dels ferreriencs i ferrerienques —diu que en aquell temps eren coneguts amb el malnom de babaies—, estic segur que tampoc no apuntaria que «en el centre de l’illa la gent no és tan formosa, concretament en els tres pobles de Mercadal, Sant Cristòfol i Ferreries, que s’assemblen molt un amb l’altre». Jo de bellesa masculina no hi entenc gaire, però us assegur que de ferrerienques n’hi ha més de dues i de tres que farien sospirar l’Arxiduc, un home a qui agradaven, i no poc, les dones ben tallades de per tot.

De quina manera començaven les festes de Sant Bartomeu en els temps de l’Arxiduc? No ho feien amb el primer toc de flabiol i l’entrega de la bandera des de dalt la Sala, el dissabte de la festa a les dotze en punt. Avui, l’Arxiduc podria ser amb nosaltres a la plaça per donar el tret de sortida a la festa, i després de cantar l’Himne de Ferreries (que en els seus temps encara no s’havia escrit) ens l’enduríem a dinar. Li costaria reconèixer la major part del poble, tota la zona nova, però almanco reconeixeria la plaça, ja que la descripció que en fa difereix ben poc de com és ara: l’església de Sant Bartomeu, la rectoria, l’ajuntament a l’altra banda, i una casa amb tres arcs.

Si anàs a menjar a una casa on es preparen els menjars tradicionals, podria tastar productes que fa més de cent anys ja va conèixer: pa amb sobrassada, formatge o cuixot, i tota la rica rebosteria salada i dolça que, per un dibuix que apareix al Die Balearen, sabem que tenia les mateixes formes i varietats d’avui: crespells de conserva, coques de brossat i amb suquet, pastissets… I de beure? Un bon ginet segur que el tastaria. Pomada no: encara no l’havien inventada. Per desembafar podria menjar unes quantes fruites d’estiu, dolces i sucoses, de la llarga llista de varietats autòctones de Menorca que inclou al Die Balearen i que diu que es cultivaven als barrancs d’Algendar i d’en Fideu, a s’hort des Barrancó i a altres espais ombrívols i humits del terme de  Ferreries.

El capvespre, l’Arxiduc descobriria que la festa s’ha allargat una barbaritat en comparació amb les d’antany, gràcies a l’increment de l’afició als cavalls. Lluís Salvador diu que l’any 1888 estaven censats a Ferreries tan sols 10 cavalls, i que en canvi, d’ases i muls n’hi havia un fotimer: 66 i 136! Amb açò sí que les tornes s’han girat: si llavors amb prou feines podien organitzar una Qualcada de cavalls mínimament presentable, avui és complicat reunir prou animals per al jaleo d’ases de Sant Bartomeuet.

A l’hora del jaleo (en el seu temps no sabem si en feien, i en tot cas no li deien així, devien ser unes corregudes ben diferents), l’Arxiduc se sorprendria que la gent que va enmig dels cavalls dugui bambes o sabates tapades. Res d’avarques, que Lluís Salvador trobava «ben lletges», i que en aquells temps «la gent hi està tan avesada que a l’interior de l’illa, sobretot a Mercadal i Ferreries, [les avarques]són gairebé l’únic calçat que s’empra». Si avui qualcú duu avarques enmig del jaleo són els visitants catalans, tan afeccionats que se les posen el dia que arriben i no se les treuen, ni per dormir, fins el dia que tornen a ca seva.

Les revetlles del dissabte i el dia de Sant Bartomeu també les trobaria prou canviades. Avui en dia, vénga música i sarau fins a les tantes… En aquella època, «a Ferreries, a les festes majors es feia comèdia menorquina a l’aire lliure». Una cosa no ha canviat: «per regla general, els menorquins són molt afectats de divertiment».

Essent un home lúcid i de ment oberta, l’Arxiduc avui ens diria que, cent vint-i-quatre anys després de la seva última visita, el poble de Ferreries ha canviat moltíssim, en la major part de coses per a bé, i que la festa de Sant Bartomeu ha evolucionat i s’ha transformat tant com ho ha fet el poble. Nosaltres li donaríem la raó, i afegiríem que més enllà dels canvis, un aspecte intangible es manté constant: per Sant Bartomeu es manifesta l’ànima d’un poble viu, que troba en la seva festa un lligam amb les seves arrels i es projecta amb il·lusió i empenta cap al futur.

Molt bon Sant Bartomeu a tothom!