Ahir, després del boicot dels ‘indignats’ als diputats del Parlament de Catalunya, el president Artur Mas va fer una declaració institucional en què va acusar els responsables dels aldarulls d’haver traspassat la línia vermella de la democràcia. Argumentava que una cosa és el dret a discrepar i a protestar, i una altra agredir, insultar, o directament impedir que els legítims representants del poble, elegits en aquest cas per més de tres milions de persones, puguin desenvolupar amb normalitat la seva feina.
Té raó. Ara bé, és aquesta és l’única línia vermella que s’ha creuat? Em fa l’efecte que no. Més aviat em sembla que la gravetat i la profunditat de la crisi que patim i l’horitzó ple de núvols, afavoreixen precisament l’aparició de fenòmens imprevists, la proliferació d’actituds atípiques, de sortides més o menys afortunades del guió previst o previsible. Bé, probablement aquesta és una de les característiques dels temps de crisi: el trencament de les convencions, de les regles de joc, la ruptura dels esquemes per on es transitava amb una certa seguretat fins al seu esclat. I és justament en aquestes situacions que s’ha d’anar més viu que mai per no perdre els límits de vista… i traspassar-los.
Faria una llarga llista d’exemples, però no és el cas. Voldria centrar-me en el cas de Xavier Garcia Albiol, el nou alcalde de Badalona, del PP. És el primer governant que practica un discurs obertament xenòfob. I no a un poblet de comarques, sinó a la tercera ciutat de Catalunya. Aquí és CiU qui ha creuat la línia vermella, perquè és gràcies a la seva actitud passiva (el respecte a la llista més votada, diuen) que Garcia Albiol pot governar.
El PP no té manies a l’hora d’evitar que determinades llistes més votades siguin les que formin govern. Euskalherria és l’exemple més clar, i l’argument és, precisament, que allà no s’ha de traspassar la línia vermella de permetre que governi l’esquerra abertzale. Per continuar justificant aquesta limitació, el partit de Mariano Rajoy ha hagut de canviar el discurs: abans deien que no es podia deixar governar un partit que no condemnava la violència. Com que Bildu ja ho fa, de condemnar-la, ara diuen que fins que ETA no hagi desaparegut, l’esquerra abertzale no ha de poder governar. És igual. Del que es tracta és de mantenir el cordó sanitari, de no traspassar la línia vermella.
En el cas de Garcia Albiol, CiU ha traspassat per omissió la línia vermella de facilitar la investidura d’un alcalde xenòfob. No sé què és pitjor: si això, o acceptar, com ha fet CiU a El Vendrell (Tarragona), els vots del partit racista ‘Plataforma per Catalunya’ per aconseguir l’alcaldia. Justament aquí que CiU no és la llista més votada, ves per on.
El creuament de la línia vermella de l’aïllament dels discursos i les polítiques xenòfobes portarà més problemes que no n’evitarà, perquè en política no hi ha res pitjor que cedir davant els estirabots de l’adversari: automàticament els legitimes. A nivell local i nacional, CiU està facilitant que el PP deixi de ser un zero a la dreta i es vagi convertint en àrbitre i en força decisòria, tant en l’àmbit local com nacional. Bé, ja s’ho trobaran: cria corbs i et trauran els ulls. I el més greu és que ho faci amb Garcia Albiol, que representa la pitjor versió que pot donar de si el PP: la versió de la xenofòbia, del protofeixisme, del frec a frec amb les més baixes passions de l’extrema dreta. Com bé diu Artur Mas, hi ha límits que en democràcia no es poden traspassar.
Un article molt interessant. Una precisió CIU finalemnt no ha pactat amb PxC al Vandrell. Ha pactat amb PSC la llista més votada repartir-se l’alacaldia 2 any cadescun
Estimat Miquel!
Jo no tinc tant clar com tu els efectes de creuar la línia vermella a l’hora de pactar. El PSC ha guanyat Lleida amb l’alcalde més xenòfob del partit, el PP ha guanyat Badalona amb el discurs més xenòfob del partit, i PxC ha obtinguts regidors on els partits parlamentaris no han estat demagogs. No tinc clar si aïllant els racistes a l’oposició els desactivem o els donem arguments per obtenir majoria absoluta a la propera convocatòria. Al cap i a la fi, poden provocar molt de patiment, però no poden resoldre allò que prometen. Em sap greu per les minories que tinguin uns veïns que votin això, però com més aviat es vegi que creen molts problemes i no en resolen cap, més aviat els treurem del mig… O aquesta és la meva esperança!
Estimat amic,
He hagut de mirar la teva adreça de correu electrònic per saber qui m’havia fet aquest comentari. No ho pescava! Gràcies, de debò.
Continuo argumentant: primer, no sóc partidari de cap mena d’immobilisme, i per tant no subscric l’apriorisme tipus “pactar amb el PP, mai i enlloc”. No. El meu raonament és per la conjuntura que vivim. En moments d’una certa estabilitat política es poden trencar determinades regles o guions. En èpoques de gran trasbals, com menys coses rares millor, perquè el que predomina és la perplexitat, la confusió, el trencament de consensos, de seguretats, de discursos, de línies d’acció, etc. Per tant s’ha de ser moltíssim curós quan es decideix introduir algun element de distorsió. Posant sobre els plats de la balança els pros i contres de cedir davant els discursos i les pràctiques xenòfobes, encara que sigui perquè més val tenir-los a prop que aïllats, els contres em pesen més. Em fa por que no es compleixi el teu pronòstic, que la gent vegi que aquests elements creen més problemes que no solucions. Més aviat pot succeir una cosa pitjor: un cop fallades les opcions “homologades”, si també fallen les opcions estridents i demagògiques, el resultat pot ser la desmoralització o, encara pitjor, la recerca d’una solució autoritària. Però tot això, amic meu, només són pensaments provisionals, no afirmacions contundents. Teniu ja resolta la vinguda a Menorca aquest estiu? Una abraçada!