Any nou, camins caminats

Quan era més jove servidor també feia allò dels bons propòsits cada any nou. Bé, en realitat feia bons propòsits dues vegades cada any, perquè quan la nostra vida transcorre sota les instàncies del curs escolar, sembla com si l’any comenci dues vegades: el setembre, i altre cop el gener. Entre els ingredients d’aquestes nobles intencions, l’ànsia per la renovació i la il·lusió per fer coses radicalment noves tenien un pes considerable. Però em sembla que abans de Sant Antoni ―o abans de la primera avaluació, si ens referíem a l’escola―, la fabulosa empenta inicial ja havia passat avall, i havia estat substituïda pel tedi habitual dels dies sense nom.

Ja fa temps que vaig abandonar aquest costum. Ep: si a algú li va bé fer-ho, alabat sigui Déu. Si jo ho he deixat córrer no ha estat per falta de fe en les grans aspiracions, sinó per manca de confiança en la meva capacitat per assolir-les. En lloc de proposar-me grans metes i canvis fenomenals, m’he anat tornant partidari del vol curt, del qui dia passa any empeny, de l’intent per complir amb les petites obligacions i aficions de cada dia. Més amant, en una paraula, de la petita realitat directa que de les generalitzacions i les paraules en majúscules.

Però és alguna cosa més que açò. A mesura que passa el temps em vaig tornant més escèptic també davant la malaltia de la novetat permanent que s’estén com una epidèmia per totes les facetes de la vida personal i social. Avui sembla com si tot allò que no sigui efímer, tot allò que no incorpori de sèrie la data de caducitat, no mereix la pena de ser tingut en compte perquè aviat serà una rèmora, una nosa, una càrrega passada de voltes. En el moment estel·lar de l’usar i tirar, de l’afirmació de la novetat absoluta com a cànon i llei fonamental de les nostres vides, cada dia em sent més atret per una cosa que no sé ben bé com anomenar tal vegada se’n podria dir la perseverança en els camins caminats.

Trec aquesta maldestra denominació del sentit d’un text del filòsof Martin Heidegger que em va passar l’amic Pau Juaneda. El títol, en castellà, és El sendero del campo. Si us interessa, el trobareu fàcilment a internet. Ve a ser un llarg poema en prosa, menys críptic que la majoria de textos del pensador alemany, en el qual utilitza la metàfora d’un vell camí conegut que serpenteja per dins un bosc, per parlar de la necessitat de redescobrir i valorar les realitats més immediates, més properes, que ens acompanyen des de molt enrere, aquelles vivències que, com els vells camins, han estat trescades i pensades per molta gent que ens ha precedit, acumulant saviesa i construint sentit.

Potser sí que cadascú s’ha d’inventar a si mateix, i que cal fer-ho no una sinó moltes vegades a la vida, però alerta que en la recerca de la genialitat no acabem per caure en el ridícul genialoide. Les vivències i els relats de sentit heretats, transmesos de generació en generació, no gaudeixen de gaire bona premsa en els nostres dies. És fàcil que sucumbeixin i siguin menyspreats com a repeticions infructuoses, com a camins que ja se sap a on porten. Heidegger diu (cit en castellà perquè em sembla absurd re-traduir): «Cuando el hombre no está en el orden del buen consejo del camino del campo (…) amenaza el peligro que los hombres de hoy permanezcan sordos a su lenguaje. (…) El hombre deviene así distraído y sin camino. Al distraído lo sencillo le parece uniforme. Lo uniforme harta. Los hastiados encuentran solo lo indistinto. Lo sencillo escapó. Su quieta fuerza está agotada».

Em sembla que unes idees semblants es desprenen d’unes paraules contundents i provocadores del poeta Joan Margarit, pronunciades en el curs d’una recent entrevista a la televisió, en la qual afirma que la cultura és més important que la llibertat. Us deix amb una llarga cita d’aquesta entrevista, perquè expressa molt millor del que sabria dir jo algunes de les idees amb què vull acabar aquest any i començar el que ve. No per fer grans propòsits, vam ell ara: tan sols per caminar-les una mica cada dia, i qui dia passa, any empeny.

«Ens hem emplenat tant la boca amb la paraula llibertat, que hem posat la llibertat en primer terme. I no, la llibertat no és un punt de partida, és un punt d’arribada. (…) És molt més important la cultura que la llibertat, perquè sense cultura tu no pots ser lliure. Si tu vas a elegir políticament sense cultura, elegeixes igual que ho faries amb un detergent, no vas més enllà. I això no és llibertat. (….) La cultura és una decisió molt personal, (…) i és un esforç per aprofundir, per aprofundir en tu mateix i ordenar-te per dins. (…) Com que tot això és molt llarg, la política no se n’ocupa, i estem perdent l’única opció que hi ha de significar alguna cosa en el món contemporani.» (Joan Margarit)