Tot açò del Sàhara

Moltes persones que han visitat els campaments sahrauís de Tindouf, a Algèria, especialment aquelles que fa poc que hi han estat, però que hi van anar per primera vegada fa deu, quinze, vint anys, tornen amb els cabells drets. Admiren aquest poble, capaç de sobreviure en aquelles duríssimes condicions amb una organització social sòlida i estructurada; però ara veuen, amb dolor i preocupació, signes clars de descomposició i fractura, conseqüència lògica de l’extenuació i l’escepticisme davant la manca d’avanços.

D’altra banda, polítics i entitats del nostre país que es relacionen amb els dirigents del Front Polisario, expressen una inquietud semblant: fa trenta-cinc anys que el govern a l’exili de la República Àrab Sahrauí Democràtica intenta fer el que pot, però la manca de progressos del procés d’autodeterminació els ha conduït a una situació d’estancament. Els dirigents del Polisario a l’exili s’han fet vells i estan esgotats.

Mentrestant, al territori del Sàhara occidental hi continua vivint gent. A més dels colons marroquins, hi ha la població autòctona, els sahrauís que conformen l’exili interior, molts dels quals viuen —malviuen— al campament que aquests dies han envaït les forces del Marroc. Vist d’una manera immediatista, aquest esclat ens pot fer veure els sahrauís com a perdedors. Però pot ser que la crisi actual sigui un indicador que alguna cosa està canviant, i que els llarguíssims anys —més de tres dècades— d’estancament del conflicte, toquen a la fi.

Com ha apuntat l’historiador Joan B. Culla, es pot establir un paral·lelisme entre aquesta situació i la que es va produir a Espanya durant la segona meitat del llarg hivern franquista: quan els republicans exiliats a l’estranger van començar a envellir, l’oposició interior va prendre la iniciativa i va passar a l’acció, sovint sense comptar amb els dirigents a l’estranger, i es va produir una certa ruptura. De fet, al final van ser els dirigents de l’oposició interior els qui van liderar la transició, i, amb algunes excepcions, els vells dirigents històrics van haver de triar entre l’acceptació dels nous lideratges i l’auto-marginació. A tall d’exemple, Culla diu que quan els obrers d’Astúries feien una vaga, els dirigents dels partits a l’exili des de l’estranger feien un comunicat en què semblava que la vaga l’havien organitzada ells, quan en realitat no hi tenien res a veure.

L’evolució dels fets ens mostrarà si aquest paral·lelisme és o no ajustat a la realitat. Francament, confio en el coratge i l’empenta del poble sahrauí per lluitar pels seus drets. En canvi, no me’n refio gens, més aviat me’n malfio, de l’actitud del govern espanyol. Ara que la situació del Sàhara s’ha escalfat, què pensa fer el govern Zapatero? Mantindrà l’actitud hipòcrita que ha heretat del franquisme? Continuarà pronunciant, com aquests dies per boca de la ministra Trinidad Jiménez, declaracions de bones intencions i fent jutipiris per defugir la confrontació amb el Marroc, o s’arriscarà a donarà suport —efectiu, amb pressió, amb decisions valentes— a l’acceleració del procés d’autodeterminació?

Aquí, ho confés, el meu escepticisme és immens. Fa temps que Espanya ha entrat en una dinàmica de situar-se davant els processos d’autodeterminació de tot el món en funció de la seva incapacitat per gestionar la pròpia realitat interna. Un exemple recent: l’esperpèntica actitud d’Espanya davant la independència de Kosovo. I és que davant els nous problemes de sobirania a qualsevol racó del món, en lloc d’actuar des de la realpolitik i l’acceptació dels canvis històrics que ja no tenen tornada enrere —les coses són com són, i no com ens agradaria que fossin—, l’aparell estatal espanyol, tant si governa PSOE com PP, actua en funció de l’efecte rebot que les seves posicions en política internacional poden tenir en la política interior. Que Espanya doni suport a un procés d’autodeterminació a l’estranger, desperta els fantasmes de Catalunya i Euskadi. I açò sí que és la fi del món.

Per açò, em sembla que anar a fer manifestacions davant les ambaixades o els consolats del Marroc és errar el tret. I declaracions com la del Parlament de les Illes Balears, si no van acompanyades de gestos, són pura demagògia o opi del poble. El culpable del que passa al Sàhara és el règim del Marroc, certament. Però amb la complicitat descarada i covarda de tots els governs espanyols des de la transició fins a l’actualitat. I és aquí que s’ha d’espitjar.