L’economia espanyola, o més ben dit, la política econòmica espanyola, arrossega una patologia multisecular que, si es tractàs d’una persona malalta, un psiquiatra no dubtaria a diagnosticar-li una trastocada tendència suïcida. M’explic. L’obsessió centralista ha alimentat sempre una por cerval a la possibilitat que alguna regió de la perifèria agafi aire i progressi més que el centre ―geogràfic i polític―. El temor a la disgregació del mercat interior ―versió econòmica de l’uniformisme polític― sol posar en marxa tots els ressorts proteccionistes per tallar les ales als projectes perifèrics quan es considera que agafen massa força o que estableixen llaços massa autònoms amb l’exterior. Això és suïcida, perquè quan es bloqueja, contra la lògica i la conveniència del progrés, algun projecte perifèric, al final és tot el conjunt, i no només el centre, el que en surt perjudicat.
D’exemples d’aquesta dinàmica n’hi ha a balquena. N’esmentaré tres, no gaire llunyans en el temps. El primer: quan l’any 2006 l’empresa catalana Gas Natural participada per La Caixa va anunciar la seva intenció de fer-se amb el control d’Endesa a través d’una OPA borsària, als sectors financers espanyols els va agafar un atac. L’aleshores president d’Endesa ho va expressar molt gràficament: “yo nunca seré un empleado de La Caixa”. Poc temps després, l’empresa alemanya E.On va entrar en pugna amb Gas Natural, i la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre ho va tenir claríssim: “antes alemana que catalana”. L’espanyolisme polític i l’econòmic van remar junts per frenar la catalanització d’Endesa. El resultat és que, des de gener de 2009, Endesa està en mans de l’italiana Enel, que en controla el 92%. No la comanden des de Barcelona, certament. Però tampoc des de Madrid, sinó des de Roma.
Segon exemple: si hi ha una infraestructura que demostri la concepció radial centre-perifèria de la política econòmica espanyola és el tren d’alta velocitat. Els estudis inicials recomanaven la connexió ràpida de les regions espanyoles exportadores (Catalunya, Navarra, Euskadi) amb França, però tant en època de governs del PP com del PSOE, la prioritat s’ha establert en la connexió de Madrid amb les províncies perifèriques, i sempre es deixa per a més endavant l’obertura a l’exterior. La darrera decisió en aquest sentit és del passat mes d’agost, quan el ministre de Foment, José Blanco, anunciava que la prioritat ara és la unió de Palència amb Cantàbria. Res, de moment, d’unir Bilbao amb Irun per connectar tota la cornisa nord amb França. Fascinant i patètic.
El tercer exemple encara és més recent, i té conseqüències directes per a l’economia de les Illes Balears: si els nostres representants polítics i els sectors econòmics illencs no ho impedeixen, Madrid retallarà el descompte dels viatges als residents. La recuperació de les economies alemanya i britànica podria afavorir que la sortida de la crisi a les Balears fos més dinàmica i ràpida que a altres zones de l’estat amb més dificultats estructurals, i amb més dependència del mercat interior. Però justament quan s’albiren aquests brots verds, Madrid ha agafat les tisores de podar i amenaça amb pegar una bona escapçada a les possibilitats de millora de la competitivitat de la nostra economia regional. En lloc de regar els brots verds, desenvolupant el REB d’una vegada, que ja seria hora, en lloc d’afavorir que les Balears recuperin posicions per tornar a ser, en benefici de tot el conjunt, un dels motors de l’economia espanyola, el govern Zapatero decideix afegir algunes dificultats a les nostres possibilitats de recuperació. Deu ser una prova d’esforç, a veure si som capaços de nedar contra corrent? Amb aquests amics, que diria aquell…
Tinc claríssim des de fa un munt de temps que, en el cas de Catalunya, no som més que una taronja a la que s’ha d’esprémer tant fort com sigui possible. Cada cop l’independentisme guanya més adeptes en gent que, lluny del nacionalisme tradicional, es dóna compte que ser espanyol és una presa de pèl que ens du a la ruïna.