Acab de conèixer la notícia de la mort, a la seva casa de Tavertet (Osona), de Raimon Panikkar. Els mitjans el caracteritzen de diverses maneres: pensador, filòsof, teòleg, científic, mestre espiritual, savi… i és tot això, sí, perquè la seva vastíssima cultura i la interdisciplinarietat dels seus coneixements, unides a la seva tremenda personalitat, impossibiliten que hom pugui encaixonar-lo en una sola etiqueta o classificar-lo com a representant d’un corrent o una tendència. No. Raimon Panikkar és, simplement, Raimon Panikkar.
Havent-lo conegut i escoltat unes quantes vegades, i havent llegit algunes de les obres que ens deixa com a penyora de la seva saviesa, avui em deman què és allò que més destacaria de la seva aportació. Ho tenc clar: la seva fe lliure i alliberadora, la seva vivència radical-total de la religió i, des d’aquesta experiència, la seva recerca de ponts i lligams entre les tradicions religioses i les noves sensibilitats de la nostra època.
Em fa l’efecte que en les darreres dècades, el diàleg fe-cultura s’ha enrocat. En lloc d’avançar cap a un terreny comú, alguns dels contendents més rellevants del debat han polaritzat les seves posicions. D’una banda, uns estan conveçuts que “no assumir l’ateisme com a horitzó de la filosofia avui és irracional” i que “únicament la simplicitat de l’ateisme ens pot salvar”, com sosté el filòsof P. Flores d’Arcais. De l’altra, es pretén que les ciències, la filosofia i les ideologies no basten per explicar la totalitat de l’ésser humà, s’estableix una superioritat teòrica de la religió, s’afirma que la raó sense Déu és eixorca, i s’acaba negant la validesa dels camins ateus com a vies d’alliberament i construcció humanista. Enmig d’aquest diàleg de sords, bastit més sobre la contraposició d’arguments teòrics que des del diàleg existencial, la figura de Raimon Panikkar emergeix com una llum que ens mostra un camí transitable i fecund.
La consumació del paradigma postmodern implica, si més no en el nostre àmbit cultural, que la vivència i la transmissió de la fe ja no es poden basar en l’acceptació i la repetició d’unes fórmules estàtiques, en la pràctica d’uns determinats ritus i, menys encara, en l’acatament d’unes veritats objectives no sotmeses a la crítica i la llum de la intel·ligència i la ciència. Avui, més que en qualsevol altra època, una fe madura i lliure (res a veure amb la fe dels fonamentalistes) només es pot realitzar a partir d’un aprofundiment personal i intransferible en la pròpia experiència. I, al mateix temps, fer-ho des de la pròpia tradició religiosa, amb aquell bagatge que hem mamat, que ens dóna les paraules amb les quals anomenam les coses, que ens determina la nostra imatge del món.
Els camins fàcils són o bé deixar-se arrossegar pels camins ja traçats per la pròpia tradició, o bé absolutitzar la pròpia experiència i menysprear la saviesa heretada de la tradició. Raimon Panikkar ha estat un mestre i un referent excepcional en l’art de transitar el difícil camí d’enmig, que no vol dir fer tripijocs intel·lectuals per mantenir un fals equilibri, sinó assumir el repte de la llibertat. I si hi cap, la seva aportació és més excepcional pel fet que ha conjugat no una, sinó tres tradicions religioses -la cristiana, la hinduista i la budista- i el seu propi camí vital. Aquest camí, no en dubtem, és en bona part intransferible. En aquest sentit, quedem-nos amb Panikkar, i dubtem dels panikkarians. Panikkar no ha mostrat el seu camí per ser imitat, sinó perquè cadascú descobreixi el seu. La seva experiència personal no és absoluta, i no s’ha d’absolutitzar.
Des de la seva pàgina web, Raimon Panikker ens dóna la benvinguda amb unes paraules que apunten en aquesta direcció: “La religió no és un experiment, sinó una experiència de vida, a través de la qual es forma part de l’aventura còsmica.”
Moltes gràcies, Raimon, pel teu mestratge.
Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Panikkar durant la seva col·laboració als Matins de Catalunya Ràdio, quan el conduia l’estimat company Antoni Bassas, per qui el filòsof català d’origen asiàtic tenia veritable passió. Bassas era “la intel·ligència, la tolerància i el que haurine de ser tots els periodistes”, m’havia confessat Panikkar sense que li tremolés el pols.Panikkar era el pensador del nostre país més reconegut a nivell internacional. Sempre va defensar i promoure el diàleg intercultural i era considerat un pont entre Orient i Occident. Les religions diferents dels seus pares i el fet de viure en diversos punts del món com Itàlia, els EUA i la Índia van afavorir el seu missatge tolerant i de defensa de la pau i el diàleg. Així, deia sovint que va marxar del país cristià, va descobrir l’hinduisme i va tornar budista sense deixar de ser cristià.
Va néixer a Barcelona l’any 1918, i va tenir una vida molt plena. Tot i que de jove va ser ordenat sacerdot i va arribar a ser membre de l’Opus Dei, va deixar la institució catòlica als anys seixanta, poc després de viatjar a l’Índia per primera vegada i per retrobar les seves arrels.
S’hi va quedar durant quaranta anys. També va viure als Estats Units durant una dècada, però ja feia més de vint anys que va decidir d’instal·lar-se a Tavertet (Osona), on va constituir la Fundació Vivarium, que dirigia.
Coneixedor d’una dotzena de llengües, va publicar més de vuitanta llibres. A més de la Medalla d’Or al Mèrit Cultural, va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1999; l’any 2000 va rebre el títol de Cavaller de les Arts i les Lletres del govern francès, i el 2001, el govern italià va atorgar-li la Medalla de la Presidència de la República.
Personalment sóc amic de la família, i el traspàs de Raimon Panikkar s’ha sumat al meu dolor personal per la pèrdua de la meva mare el passat 8 de juliol. Aquest 2010 per a mi ha estat un any de grans pèrdues, ja quew m’han marxat dos amics més, i la meva estimada gosseta beagle “Coco”, que va morir l’11 de febrer. Sort que encara em queda el seu company, en Bruno, un altre congènere seu, que comparteix la meva vida.
Panikkar era un gran amant d’aquests petits grans éssers, els cans, que ens donen estimació desinteressada. Éssers simples que acompanyen grans homes, com Raimon Panikkar. Adéu amic savi!