He rebut pel Facebook un missatge d’un jove -15 anys- que no conec, i que m’enfloca aquesta: “Una pregunta, tu que has estudiat per capellà: es pot ser catòlic i alhora d’esquerres o són dues coses oposades?” Uf! No sé si seré capaç de dir res interessant en l’espai raonable que ha de tenir un article d’opinió, però ho intentaré.
Potser t’estranyaràs, benvolgut M., si et dic que la pregunta que em feia jo quan tenia la teva edat era la contrària: com es podia ser cristià i de dretes? En la meva infantesa i adolescència em vaig formar en l’àmbit d’una parròquia de barri de Maó, Santa Eulàlia, que tenia fortes sinèrgies amb la lluita antifranquista i per a la recuperació de la nostra identitat cultural i nacional. Molts parroquians eren militants, i en algun cas importants dirigents, de partits polítics i sindicats d’esquerra. Vivíem l’efervescència aperturista que havia portat el Concili Vaticà II i la militància social democràtica com les dues cares d’una mateixa moneda.
En aquest entorn vaig forjar la meva identitat com a creient en Jesucrist i com a militant del nacionalisme d’esquerres, molt en la línia del que deia el capellà revolucionari nicaragüenc Ernesto Cardenal: “entre cristianisme i revolució no hi ha contradicció”. Molts dels compromisos i causes als quals he dedicat les meves energies han estat la materialització de la meva fe en les coordenades que m’ha tocat viure i, al mateix temps, la concreció de la meva militància esquerrana. I amb tots els canvis i transformacions que he anat fent al llarg de la vida -qui no evoluciona amb els temps, o és un immobilista o ha perdut el nord-, aquestes continuen essent les meves referències.
Ara bé: en aquells ambients dels anys de la transició vam viure el perill de l’exclusivisme. Fàcilment concloíem que el nacionalcatolicisme estava quasi superat, i que a partir d’aleshores allò més lògic, gairebé l’únic camí coherent, seria ser cristià i d’esquerres. Aquesta confusió va fer que la Conferència Episcopal Espanyola d’aleshores publicàs alguns documents exhortant a no confondre la fe cristiana amb cap sistema polític ni amb cap ideologia.
Des d’aleshores, han passat molts anys i moltes coses, i no hi ha dubte que s’ha produït una transformació colossal, de la qual la pregunta que em fas n’és un botó de mostra. Curt i ras, pens que la jerarquia catòlica, amb un suport decidit de Roma i la participació activa i entusiasta de diversos moviments eclesials, ha impulsat durant les darreres dècades una involució important del moviment iniciat amb el Concili Vaticà II. Se’n manté la lletra, però sovint se n’ha desvirtuat el contingut. I s’ha combatut, de vegades amb una agressivitat ben poc evangèlica, el que se sol anomenar -a mi el nom no m’agrada gaire- l’esquerra eclesial.
Pens que avui el perill de confusió entre esquerra i cristianisme és insignificant, i en canvi, la freqüent complicitat entre la cúpula eclesiàstica espanyola i el principal partit de la dreta, així com una difusa equiparació entre ser un bon catòlic i ser de dretes (i bon espanyol, però aquest seria un altre tema) és no sols un perill, sinó una malaltia ben present. Les aberracions i el sectarisme de la COPE, sense ser la qüestió més important, sí que il·lustren el que està passant en determinats sectors. A tots aquests sectors, els aniria molt bé llegir el que van escriure els bisbes espanyols fa una trentena d’anys, perquè corren el perill d’encotillar la fe cristiana en una ideologia concreta.
Molts creients, bons catòlics però allunyats de la dreta política i al·lèrgics a l’integrisme religiós, s’han sentit estrets, qüestionats, atacats, o simplement han interpretat que en aquesta Església ja no hi tenen res a fer. Ho entenc, però aquesta no és la meva opció. Es pot ser catòlic i d’esquerres, com es pot ser catòlic i de dretes, i fins i tot cal reivindicar la conveniència d’aportar aquestes experiències polítiques i aquestes visions ideològiques dins l’espai de la comunitat cristiana. No s’ha d’absolutitzar cap opció, no se l’ha de considerar ni superior ni més digna que una altra. El que s’ha de reivindicar és, precisament, la catolicitat de l’Església: catòlic vol dir “universal” i, com diu Anselm Grün, un dels principals reptes del catolicisme del futur serà la seva capacitat d’incorporar a la fe totes les experiències humanes per posar-les, nues, davant de Déu, Jesucrist i l’Evangeli, i fer-les fructificar.
No sé, benvolgut M., si m’has enviat la teva pregunta per simple curiositat, o si et mou un qüestionament personal perquè vius la incomoditat, o fins i tot una certa contradicció, entre ser d’esquerres i creient. Si és així, crec que aquesta tensió és positiva: ni ser d’esquerres, ni ser cristià, no haurien de ser mai una posició de tranquil·litat de consciència, sinó un agulló, un estímul inquietant. Si ets cristià, esper que la fe t’ajudi a ser crític amb l’acomodatisme, l’aburgesament i la deriva individualista de l’esquerra. I si ets d’esquerres, tens molt per aportar a l’Església, per tal que sigui una comunitat més plural, i una eina útil i signe per a la transformació del món cap a la utopia de la igualtat. A dia d’avui, a mi encara em serveix la màxima d’Alfonso C. Comín, que cercava la manera de ser comunista dins l’Església i cristià dins el partit. Què me’n dius?
Guida ha dit
Molt bo l´article i la cita de´n Comín. L´embat que ens ha atravessat aquests anys, tan ràpid que no el podem entendre bé, és una oportunitat per redefinir i anar endins… ser cristià després de (i amb) Nietzsche o ser d’esquerres després de la individualització indefugigle (no l´individualisme) i el sentit comunitari il·lustrat (que no el comunitarisme americà)…. no és fàcil la cosa, almenys per mi. La sensació de provisionalitat és constant, com si… ai, espera, que m´hi falta pensar bé sobre açò i allò. Els canvis socials ens fan redefinir qui som en una metamorfosi constant i açò serà bo…si ho sabem fer. La xarxa és una oportunitat, crec, si els grans no se la flispen. El perill, com sempre, el totalitarisme.
Sofia ha dit
Miquel Maria
Penso que aquesta reflexió que has plantejat és bona fer-la.
Et transmeto la meva pròpia reflexió:
Sóc catolica i practico, per això no sóc ni pitjor ni millor.
He nascut en una família amb conviccions cristianes i amb un sentit de la vida transcendente i com li vaig voler dir al Sr. Frontera, en seu articulo baptisme contra razó; a haver rebut els sagraments m’ha ajudat a donar gràcies pels momentos feliços i saber afrontar els dolorosos.
Doncs bé, Miquel Maria, cada vegada la dreta m’agrada menys, el motiu, la seva falta de claredat davant de temes que per a jo són fonamentals: la família, la dignitat de la persona humana des de que està al si matern fins a la seva mort no provocada, natural.
Sóc catolica però cada vegada em consider menys de dretes.
Aviso legal | Sobre la web | © 1995-2007 Generalitat de Catalunya
Avís legal | Accessibilitat | Sobre el web | © Generalitat de Catalunya
Bep Joan ha dit
Bon artícle (un altre cop) Miquel.
Sempre m’ha semblat que el misstage cristià camina vora la visió i necessitats humanitàries del pensament d’esquerra.
La reflexió de na Guida, encertat.
Unes preguntes Miquel:
com interpreta un persona com tu “Les raons dels sentits, no són les raons de Déu” de Manel Martí, amb qui comparteixes ideologia i pensament d’esquerra?
De fet, la ideologia d’esquerres no contempla (en termes generals) la visió catòlica; ni s’hi empara ni la utilitza, encara que la respecta.
Però avortament, matrimonis homosexuals, ús de preservatius…
Com és el ‘combat’ teu, dins la raó catòlica per una banda, i dins el partit per una altra? I com és aquest combat dins tu mateix?
Hi ha una Església de Déu i una del Vaticà el missatge de les quals xoquen?
És una curiositat que em sembla interessant.