És possible ser catòlic i d’esquerres?

He rebut pel Facebook un missatge d’un jove -15 anys- que no conec, i que m’enfloca aquesta: “Una pregunta, tu que has estudiat per capellà: es pot ser catòlic i alhora d’esquerres o són dues coses oposades?” Uf! No sé si seré capaç de dir res interessant en l’espai raonable que ha de tenir un article d’opinió, però ho intentaré.

Potser t’estranyaràs, benvolgut M., si et dic que la pregunta que em feia jo quan tenia la teva edat era la contrària: com es podia ser cristià i de dretes? En la meva infantesa i adolescència em vaig formar en l’àmbit d’una parròquia de barri de Maó, Santa Eulàlia, que tenia fortes sinèrgies amb la lluita antifranquista i per a la recuperació de la nostra identitat cultural i nacional. Molts parroquians eren militants, i en algun cas importants dirigents, de partits polítics i sindicats d’esquerra. Vivíem l’efervescència aperturista que havia portat el Concili Vaticà II i la militància social democràtica com les dues cares d’una mateixa moneda.

En aquest entorn vaig forjar la meva identitat com a creient en Jesucrist i com a militant del nacionalisme d’esquerres, molt en la línia del que deia el capellà revolucionari nicaragüenc Ernesto Cardenal: “entre cristianisme i revolució no hi ha contradicció”. Molts dels compromisos i causes als quals he dedicat les meves energies han estat la materialització de la meva fe en les coordenades que m’ha tocat viure i, al mateix temps, la concreció de la meva militància esquerrana. I amb tots els canvis i transformacions que he anat fent al llarg de la vida -qui no evoluciona amb els temps, o és un immobilista o ha perdut el nord-, aquestes continuen essent les meves referències.

Ara bé: en aquells ambients dels anys de la transició vam viure el perill de l’exclusivisme. Fàcilment concloíem que el nacionalcatolicisme estava quasi superat, i que a partir d’aleshores allò més lògic, gairebé l’únic camí coherent, seria ser cristià i d’esquerres. Aquesta confusió va fer que la Conferència Episcopal Espanyola d’aleshores publicàs alguns documents exhortant a no confondre la fe cristiana amb cap sistema polític ni amb cap ideologia.

Des d’aleshores, han passat molts anys i moltes coses, i no hi ha dubte que s’ha produït una transformació colossal, de la qual la pregunta que em fas n’és un botó de mostra. Curt i ras, pens que la jerarquia catòlica, amb un suport decidit de Roma i la participació activa i entusiasta de diversos moviments eclesials, ha impulsat durant les darreres dècades una involució important del moviment iniciat amb el Concili Vaticà II. Se’n manté la lletra, però sovint se n’ha desvirtuat el contingut. I s’ha combatut, de vegades amb una agressivitat ben poc evangèlica, el que se sol anomenar -a mi el nom no m’agrada gaire- l’esquerra eclesial.

Pens que avui el perill de confusió entre esquerra i cristianisme és insignificant, i en canvi, la freqüent complicitat entre la cúpula eclesiàstica espanyola i el principal partit de la dreta, així com una difusa equiparació entre ser un bon catòlic i ser de dretes (i bon espanyol, però aquest seria un altre tema) és no sols un perill, sinó una malaltia ben present. Les aberracions i el sectarisme de la COPE, sense ser la qüestió més important, sí que il·lustren el que està passant en determinats sectors. A tots aquests sectors, els aniria molt bé llegir el que van escriure els bisbes espanyols fa una trentena d’anys, perquè corren el perill d’encotillar la fe cristiana en una ideologia concreta.

Molts creients, bons catòlics però allunyats de la dreta política i al·lèrgics a l’integrisme religiós, s’han sentit estrets, qüestionats, atacats, o simplement han interpretat que en aquesta Església ja no hi tenen res a fer. Ho entenc, però aquesta no és la meva opció. Es pot ser catòlic i d’esquerres, com es pot ser catòlic i de dretes, i fins i tot cal reivindicar la conveniència d’aportar aquestes experiències polítiques i aquestes visions ideològiques dins l’espai de la comunitat cristiana. No s’ha d’absolutitzar cap opció, no se l’ha de considerar ni superior ni més digna que una altra. El que s’ha de reivindicar és, precisament, la catolicitat de l’Església: catòlic vol dir “universal” i, com diu Anselm Grün, un dels principals reptes del catolicisme del futur serà la seva capacitat d’incorporar a la fe totes les experiències humanes per posar-les, nues, davant de Déu, Jesucrist i l’Evangeli, i fer-les fructificar.

No sé, benvolgut M., si m’has enviat la teva pregunta per simple curiositat, o si et mou un qüestionament personal perquè vius la incomoditat, o fins i tot una certa contradicció, entre ser d’esquerres i creient. Si és així, crec que aquesta tensió és positiva: ni ser d’esquerres, ni ser cristià, no haurien de ser mai una posició de tranquil·litat de consciència, sinó un agulló, un estímul inquietant. Si ets cristià, esper que la fe t’ajudi a ser crític amb l’acomodatisme, l’aburgesament i la deriva individualista de l’esquerra. I si ets d’esquerres, tens molt per aportar a l’Església, per tal que sigui una comunitat més plural, i una eina útil i signe per a la transformació del món cap a la utopia de la igualtat. A dia d’avui, a mi encara em serveix la màxima d’Alfonso C. Comín, que cercava la manera de ser comunista dins l’Església i cristià dins el partit. Què me’n dius?