Els experts insisteixen cada cop més a mostrar que la crisi de l’economia espanyola i la crisi financera internacional, tot i estar íntimament connectades, no són el mateix. Llegint les explicacions —diferents i moltes vegades divergents— de tres analistes de pes com són Guillermo de la Dehesa, Joan Majó i Xavier Sala Martín sobre les característiques específiques de la crisi espanyola i els seus remeis, arrib a una conclusió, que és exactament la contrària a la de la secretària general del PP, Ma. Dolores de Cospedal. Mentre que aquesta bona senyora afirma que hem passat del miracle espanyol a ser un país intervingut, a mi em fa l’efecte que més aviat hem descobert que mai no ha existit tal miracle, sinó que es tractava d’un miratge. Feble, enganyós i efímer, com tots els miratges.
Els tres autors citats consideren que els elevats índexs de creixement de l’economia espanyola de la darrera dècada descansaven sobre la fràgil expansió immobiliària, i que la riquesa generada no va ser dirigida cap a la inversió productiva, sinó que se’n va anar a l’especulació financera. Durant massa temps es va prioritzar el guany ràpid per damunt de la inversió a llarg termini en l’economia real. Així, quan ha arribat l’època de les vaques magres i els rius del diner fàcil s’han eixugat, l’ídol espanyol ha demostrat, per continuar amb les imatges bíbliques, que tenia els peus de fang, i ha caigut. En conseqüència, encara que les turbulències financeres internacionals s’acabin i els fluxos monetaris tornin a fluir, l’economia espanyola ha quedat tocada d’un mal més seriós. I un cop ha perdut l’aura del miracle, ara ja ningú no se’n fia gaire.
També hi ha un consens generalitzat, fins i tot entre els seus, que el govern de Zapatero és un mal gestor de la crisi. El seu degoteig de mesures provoca desorientació, i fins i tot quan actua al dictat dels mercats, amb retalls agressius de drets i prestacions de l’estat del benestar, la desconfiança no s’esvaeix. La seva credibilitat és tan magre, que un possible significat implícit en unes declaracions d’Angela Merkel acaba tenint més pes en les decisions dels mercats que un decret llei aprovat pel consell de ministres espanyol.
Subscric aquestes crítiques, però em sembla, amb tota modèstia, que es queden curtes. Quan es critiquen els errors de Zapatero, implícitament s’afirma la correcció i l’encert de les polítiques econòmiques dels governs espanyols precedents, i aquí l’equació em falla. Vegem-ho:
a) Si l’economia espanyola s’aguantava sobre la bimbolla immobiliària, deu ser perquè tampoc aleshores estava tan ben dirigida, i es va permetre que les coses anassin així.
b) Si la inversió —la pública i la privada— no s’ha centrat durant els anys bons a millorar la productivitat i la competència internacional de l’empresa espanyola, deu ser perquè algú dirigia per camins equivocats la política inversora.
c) Si no hi havia miracle sinó miratge, algú haurà d’explicar què es va fer malament, i qui ho va fer malament, durant els anys de bonança.
En definitiva, si l’economia espanyola està tan tocada que requereix mà de metge per guarir-se —les famoses reformes estructurals—, és a dir, que no li bastarà xuclar roda de la recuperació de la dinàmica internacional, deu ser, al capdavall, perquè el problema és molt més profund i molt més vell que la ineficàcia de Zapatero i el seu govern. En la meva opinió, les espifiades zapaterils són absolutament certes, però no són l’excepció, sinó la regla. Espanya, una vegada més, com en totes les crisis econòmiques importants, fa d’Espanya, i allà on altres aprofiten les fortaleses construïdes en temps de bonança per surar quan vénen mal dades, Espanya sucumbeix, víctima dels seus propis errors, perquè quan era hora no va fer els deures, i perquè ha confós la circulació de diners amb la creació de riquesa. Talment com en l’època dels Àustries, quan l’or d’Amèrica que entrava per la Torre del Oro de Sevilla, travessava la península i marxava ràpidament més enllà dels Pirineus per no tornar.
I és que la història econòmica d’Espanya revela una constant: la seva trajectòria és la d’un estat amb les mans foradades, incapaç d’aprendre dels seus errors per tornar a caure, una i altra vegada, dins els mateixos clots.
En fi, una afirmació tan contundent necessita una argumentació acurada, però com que ja he cobert l’extensió raonable que ha de tenir un article, ho acabaré a la propera entrega.
L’article és realment molt bo. El problema sempre sempre ha estat intern, la crisi internacional va ser només el detonant. I el problema intern és tan cultural com econòmic. Un exemple ahir vespre al noticiari de la BBC van fer un petit reportatge sobre espanya i van convidar a l’ambaixador, en Carles casajoana. Ho vaig trobar tot plegat molt trist. Es va dedicar a dir que tot s’estava solucionant, que ja es prenien les mesures adequades. Han passat de negar al problema a aprovar mesures urgents a dir que ja està tot solucionat. El que hi ha mancat des del primer moment és un debat seriós sobre el problema, una reflexió sobre el que passa que vagi lligat a un programa de govern seriós. Falta cultural democràtica. I és que a Espanya governar no té el mateix sentit que a un altre paÃís. Fins i tot en Berlusconi ho ha fet millor!