Produïu i consumiu, maleïts!

Si vas al Google i escrius “inevitable reforma laboral”, el sistema de recerca et mostra 889 referències. En canvi, si escrius “evitable reforma laboral” no te’n troba cap. Açò deu voler dir que els deterministes estan guanyant la partida, amb la diferència que ara els profetes de la fatalitat no són, com en altre temps, els marxistes (n’hi queda cap?) sinó els liberals: si volem sortir de la crisi l’únic camí és el de les reformes econòmiques canòniques i ortodoxes. No hi ha espai per a la política, no és lícit plantejar-se alternatives globals (açò és somiar truites), i qui digui el contrari, o no hi entén o és imbècil.

Es veu que el gran problemot de l’economia espanyola és la baixa productivitat. Com que la relació entre producció i salaris s’ha desequilibrat, la fabricació de qualsevol cosa a Espanya surt per un ull de la cara. A partir del que he escoltat i llegit aquests dies per boca dels gurus econòmics, ens podem fer aquesta composició de lloc: la solució a mitjà termini és incrementar la productivitat, però com que açò no es fa d’un dia per l’altre, de moment toquen retalls: per poder vendre el que es fabrica aquí, els treballadors han de guanyar menys. Si es fan aquestes doloroses reformes, diuen, es guanyarà en competitivitat, s’estimularà la demanda, i aquesta reactivarà el consum. El consum incrementarà els beneficis, i llavors una part d’aquests es podran destinar a I R D, millores tecnològiques i a tot allò que millori l’eficiència i la productivitat, cosa que consolidarà la senda del creixement. Ja ens avisen que el camí per arribar a aquest horitzó serà dolorós, com tots els èxodes cap a una terra de promissió, però ens asseguren que els sacrificis valdran la pena per tot el que acabarem guanyant.

Però resulta que aquesta és només la cara lluminosa de la lluna. La cara fosca, que també existeix, es pot veure molt bé al llibre El fin del trabajo, de Jeremy Rifkin. La seva tesi és que l’increment de la productivitat a escala mundial genera un excedent creixent i cíclic de mà d’obra. Rifkin apunta que si el motor de l’economia i la política fos la solidaritat, l’increment de la productivitat ens portaria cap a una societat de l’oci, en la qual, cada vegada més, les màquines farien feina per nosaltres. Però com que la voracitat del capitalisme és insaciable, anam cap a una nova era de destrucció a gran escala de llocs de treball i atur massiu. En aquest escenari, adverteix l’economista nordamericà, es consideraran intocables els beneficis de les empreses, perquè sense beneficis no hi ha creació de riquesa, ni inversió, ni innovació, i en conseqüència els retalls es faran per baix: com que els estats no tindran recursos per garantir la protecció de masses ingents de desocupats, l’única alternativa serà repartir el treball… i repartir els salaris, mai els beneficis generats per l’increment espectacular de la productivitat i per l’especulació financera.

Posem un exemple de com funcionaria el model que proposa Rifkin: una empresa fabrica un cotxe, que ven per un determinat preu. Si introdueix millores tecnològiques, podrà produir el mateix cotxe en la meitat de temps i el podrà vendre més barat. Però com que el fabricant veí també s’espavilarà, i el que procurarà serà vendre més cotxes que el seu competidor, el resultat no serà que tots dos intentaran produir el cotxe en la meitat de temps, sinó produir el doble de cotxes en el mateix temps. Més barats, sí. I produïts amb menys empleats. Llavors, com que l’ocupació es contraurà i l’estat no tindrà prou recursos per fer-se càrrec de tots els aturats que el mercat expulsi, la sortida serà —oh, paraula màgica— la flexibilització del mercat laboral.

Rifkin va escriure aquest llibre l’any 1995. Aleshores, parlava d’un futur imminent. Rellegir-lo avui fa posar la pell de gallina, perquè el seu futur és el nostre present. Si Rifkin té raó, encara que només sigui en part, la lectura que jo en trec és que comença a ser hora de posar en solfa el discurs determinista de l’economia ortodoxa, que ens diu que les coses només es poden fer d’una manera i en un determinat sentit —produir molt, consumir més, i alerta mosques amb sortir del guió—, i reivindicar la Política en majúscules, que és una cosa molt distinta del lamentable sainet zapateril-rajoinesc. L’època que vivim està, més que mai, necessitada de grans polítics, d’estadistes, de gent capaç d’inventar veritables solucions i d’obrir nous camins. Si no som capaços de parir-los, tal vegada és que no ens mereixem sortir de la crisi.