Estam «lokus»?

Diuen que el TDAH ―trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat― és la síndrome de moda entre els nostres infants. Una orientadora escolar em reconeixia que la cosa va a onades: fa uns anys, el talismà que explicava tots els problemes dels infants que no suraven dins l’escola era la dislèxia: tots els al·lots amb problemes, prest o tard eren dislèxics. Ara, la paraula màgica és hiperactivitat. Alerta: per res del món no vull frivolitzar, que prou en tenen els al·lots (i les seves famílies) a qui se’ls ha diagnosticat TDAH correctament. Això no obstant, pot ser que el psiquiatra infantil J. Pundik tengui una mica de raó: no atendre a classe no és cap malaltia, i hauríem d’anar vius de no medicalitzar alegrement la infància. Per a Pundik, aquesta tendència significa que hem caigut en el parany de les multinacionals farmacèutiques, especialistes en “inventar” noms de noves malalties… que, oh sorpresa!, ja tenen el seu medicament específic.

Em sembla pertinent que ens plantegem si l’increment de TDAH no és un dany col·lateral de la creixent sobrecàrrega d’estímuls a què sotmetem els nostres menors, justament perquè gairebé hem oblidat que són infants. Des de ben menuts, tots plegats ―família, escola, societat―, els immergim en una voràgine d’activisme capaç d’estressar el més flegmàtic. Aleshores, si les coses són així, la pregunta correcta que ens hem de formular no és per què avui hi ha tants infants hiperactius, sinó per què no n’hi ha més. Els nostres petits ho han de ser tot: bons fills, bons estudiants, bons esportistes, bons artistes, i més n’hi hagi. Hem deixat de mirar-los com infants, no els deixam temps per jugar i no fer res, i els donam valor en tant que embrions sobre els quals projectam les nostres aspiracions. Com aquella àvia, a qui li van demanar quina edat tenien els dos néts que passejava. Ella va contestar: “el metge en té set, i el futbolista cinc”. Be, açò en el millor dels casos. Perquè em pens que més d’un i més de dos apunten la seva prole a totes les activitats extraescolars disponibles, i no tant per garantir-los una formació millor sinó, senzillament, perquè durant aquella estona no maregen. I quan són a casa, sempre hi haurà el recurs de tots els estris amb pantalla: amb la DS o la Play, o amb el maleït Disney Channel, evasió total, adrenalina per un tub, i estupidització assegurada. La qüestió es que no emprenyin.

Bé, de tot açò en podríem parlar llargament, però no fa al cas, perquè arreu podreu trobar paraules més ben dites que les meves, i anàlisis formulades per gent que en sap molt. Just voldria recomanar una lectura que surt al pas de tot açò. És un text que ajuda a desinflar el tremendisme, a riure’ns una mica de nosaltres mateixos ―encara que sigui riure per no plorar―, a no culpabilitzar-nos excessivament sinó, més aviat, a observar-nos com a malalts d’aquesta síndrome del frenetisme absurd que ho impregna tot, de l’excitació sense objecte del desig en què hem convertit l’anomenada vida moderna, i que paguen, amb interessos, els nostres fills. Es tracta de Lokus, la primera obra teatral del menorquí Ponç Pons, a qui ja coneixem i admiram sobretot com a poeta. Una comèdia àcida, intel·ligent, estimulant. El títol és un joc: el “locus” (lloc, en llatí) on s’esdevé l’acció de l’obra és un hospital psiquiàtric, i els protagonistes són dos “locos”, Miquel i Blai, tractats a pastillades pels metges de l’hospital.

No he comptat quantes vegades apareix la paraula “pastilla” en aquesta obra, però seria interessant fer-ho. Surt molt sovint, i sempre, irònicament, com a fórmula per arreglar instantàniament qualsevol torço: hi ha res que no funcioni? Idò, una pastilla. Aquesta idea afegeix un altre leit-motiv al que dèiem abans sobre el ritme delirant amb què vivim, que és la recerca compulsiva de la satisfacció immediata: tot ho voldríem arreglar ara i aquí, com qui es pren una pastilla que, si bé no ens guareix, almenys aplaca temporalment els símptomes del neguit.

Bastant absurd, tot plegat. Com llegim a l’escena primera de Lokus:

Miquel: No hi ha res, no sabem res… Pastilles i més pastilles!
Doctor: Si no t’agrada, la porta està oberta.
Miquel: Defora hi ha el món.
Doctor: I dintre nostre l’infern. Porta’t bé i no emprenyis gaire. Vols un calmant?