Maó ha estat l’únic municipi de Menorca on Carlos Delgado ha guanyat les primàries del Partit Popular. Qualsevol que hagi seguit mínimament la història de la dreta maonesa durant l’actual etapa democràtica, veurà que aquest és, probablement, el resultat més coherent amb la seva trajectòria.
I és que l’agrupació maonesa del PP, amb l’excepció d’algunes individualitats, sempre s’ha escorat molt cap a la dreta. En aquestes eleccions internes, la disjuntiva no era entre un candidat de centre liberal i un altre de dretes, sinó entre un candidat de dretes —Bauzà— i un altre candidat —Delgado— molt, molt de dretes, amb tics de populisme demagògic i furibundament espanyolista. Idò els electors maonesos ho han tingut clar: prefereixen Delgado.
Els grans partits polítics —o, més ben dit, els partits polítics grans—, aquells que es disputen la majoria, solen plantejar la batalla en el centre sociològic, a fi de guanyar-se l’electorat que pot fer tombar la balança cap a una banda o l’altra. L’espai de confrontació és enmig, on també hi pesca l’adversari, perquè és aquí on hi ha l’electorat moderat, susceptible de canviar el sentit del seu vot.
A Maó, està clar que el PSOE ha jugat aquesta carta des de la transició fins ara. Ningú no pensa que les majories consecutives d’aquest partit es deguin al fet que els maonesos siguin gent especialment esquerranosa. La majoria, com a tot arreu avui, estan poc polititzats, i si els presentassin un plat millor, no farien escarafalls a canviar de menú. El PP, en canvi, en lloc de plantejar la disputa en els espais d’intersecció amb el PSOE, allà on li pot fer mal, ha preferit fer bandera de temes i qüestions que només preocupen els sectors minoritaris de la dreta més ideologitzada i de l’espanyolisme militant: especialment, el nom de la ciutat de Maó i la normalització lingüística. El PSOE ha guanyat una elecció municipal rere l’altra perquè ha atret una bona part de l’electorat de centredreta. I el PP no ha sabut aprofitar ni els errors ni el lògic desgast del partit governant i, en lloc de plantejar una batalla de política ciutadana, ha preferit un debat fortament ideologitzat. En lloc de competir amb el PSOE, el PP ha competit amb els sectors de la dreta més radical, cosa que ha donat aire i retroalimentat el discurs d’aquests grups… que de rebot han acabat llevant vots al PP! I així els va.
Hi va haver un moment, ara no record si fou el 1991 o el 1995, que va semblar que les coses canviaven. Va ser quan el PP maonès va triar com a cap de llista el veterà Francesc Tutzó, ex-president del Consell Insular de Menorca amb l’extinta UCD, ex-president també de l’ens preautonòmic “Consell General Interinsular”, home centrista i centrat, liberal, moderat. Tutzó va fitxar en el seu equip gent del seu tarannà, valorada per la gent de Maó per la seva trajectòria professional i la seva activitat social, com Maria Gràcia Seguí o Francesc Fèlix. En aquella ocasió, hi van fer a prop, van pegar una important mossegada a la majoria del PSOE. Però justament van ser els seus companys del PP maonès qui, no podent suportar que aquests regidors votessin a favor del canvi de nom de la ciutat (Mahón per Maó), els van forçar a dimitir. El PP de Maó tornava a les seves posicions habituals, s’allunyava del centre, i s’allunyava per tant de la possibilitat de guanyar les eleccions. La prova és que més d’una dècada més tard, continuen allà mateix: sempre a les portes.
Per tot açò deia que ara, amb les eleccions primàries internes, el resultat a Maó no és sorprenent. Res a dir, no faltaria més. Les preferències i el vot que han emès els seus militants són perfectament legítims, hi tenen tot el dret. Però observat des de fora, tot plegat em suscita dos pensaments. El primer és el que ja he exposat en aquest article: que amb aquest perfil, s’allunyen del centre, i per tant de guanyar les eleccions municipals. El segon pensament és que, tanmateix, com que alguna vegada acabaran governant la ciutat, a Maó podríem acabar veient coses que ara es veuen per devers Calvià: un estil de governar un ajuntament i de fer política que representa, al meu modest entendre, l’antítesi d’allò que el país necessita per avançar cap a la tolerància i la moderació, cap a la maduresa democràtica, i cap a la regeneració i dignificació de l’activitat política.
Crec molt encertada l’anàlisi que fas del PP a Maó, tot i que em sembla que la posició que descrius a la dreta es fa cada vegada més present i s’enforteix a cada passa. Que les posicions de moment massa minoritàries del PP maonès acabin sent majoritàries és el greu perill. Jo hi veig el camí i disposen de mitjans cada vegada més nombrosos i potents, especialment els mitjans de comunicació, cada cop manco moderats, cada cop més radicalitzats a la dreta
Hola Francesc,
Grà cies pel teu comentari, amb el qual estic plenament d’acord. Però em fas pensar que potser haurÃem d’aprofundir la nostra reflexió. Pens que, en general, i com han observat molts analistes, al llarg de les darreres dècades la nostra societat ha fet un tomb cap a posicions conservadores en el terreny socioeconòmic. L’esquerra s’ha desplaçat cap al centre, i la dreta… més cap a la dreta. El resultat és que no havent-hi gaires diferències (sempre estic parlant de l’à mbit socioeconòmic) entre les ofertes polÃtiques de la dreta i les de l’esquerra, el debat polÃtic se centra en aspectes simbòlics, en qüestions formals, i en matisos que, en el fons, no qüestionen per res la vigència del sistema capitalista. Ens trobam, aleshores, presoners d’un debat bastant estèril, que no discuteix ni subverteix els fonaments. Una altra cosa que afegiria, i en poder ho discutim, és que l’esquerra, òrfena d’una polÃtica globalment i radicalment distinta a la de la dreta, ha centrar les seves batalles en les qüestions de les llibertats personals, en la identitat individual. Que no dic que no s’hagi de fer, açò, però que en les actuals circumstà ncies és, sobretot, sÃmptoma d’esgotament de propostes en altres camps tant o més importants. Fixa’t en el que passa amb la crisi: esteim aprenent alguna cosa? Si la crisi no és un problema de gestió del model, sinó el fracà s del model, com pot ser que l’esquerra no ofereixi una alternativa? On és l’esquerra? Bé, ja ho saps, en voler en feim un tros. Una abraçada!
Hola Francesc,
Gràcies pel teu comentari, amb el qual estic plenament d’acord. Però em fas pensar que potser hauríem d’aprofundir la nostra reflexió. Pens que, en general, i com han observat molts analistes, al llarg de les darreres dècades la nostra societat ha fet un tomb cap a posicions conservadores en el terreny socioeconòmic. L’esquerra s’ha desplaçat cap al centre, i la dreta… més cap a la dreta. El resultat és que no havent-hi gaires diferències (sempre estic parlant de l’àmbit socioeconòmic) entre les ofertes polítiques de la dreta i les de l’esquerra, el debat polític se centra en aspectes simbòlics, en qüestions formals, i en matisos que, en el fons, no qüestionen per res la vigència del sistema capitalista. Ens trobam, aleshores, presoners d’un debat bastant estèril, que no discuteix ni subverteix els fonaments. Una altra cosa que afegiria, i en poder ho discutim, és que l’esquerra, òrfena d’una política globalment i radicalment distinta a la de la dreta, ha centrar les seves batalles en les qüestions de les llibertats personals, en la identitat individual. Que no dic que no s’hagi de fer, açò, però que en les actuals circumstàncies és, sobretot, símptoma d’esgotament de propostes en altres camps tant o més importants. Fixa’t en el que passa amb la crisi: esteim aprenent alguna cosa? Si la crisi no és un problema de gestió del model, sinó el fracàs del model, com pot ser que l’esquerra no ofereixi una alternativa? On és l’esquerra? Bé, ja ho saps, en voler en feim un tros. Una abraçada!