El partit Unión, Progreso y Democracia va néixer arran de la discrepància de l’ex-dirigent dels socialistes bascos Rosa Díez amb la política antiterrorista del PSOE. A mesura que s’intensificava la discrepància de Díez amb la direcció del PSOE, la seva crítica es va estendre al model de configuració de l’estat de les autonomies i a les relacions de col·laboració amb els partits nacionalistes perifèrics, derivant cap a uns plantejaments marcadament neocentralistes.
Un cop Rosa Díez va haver trencat tots els lligams amb el PSOE i va fundar UpyD (estiu de 2007), començava el temps en què el nou partit hauria de concretar les idees i les propostes programàtiques en altres àmbits, més enllà de la qüestió de la vertebració territorial i nacional de l’estat. La molt significativa presència de Fernando Savater en el grup fundacional, així com l’aportació de diverses figures de rellevància acadèmica, feien preveure que es consolidaria el discurs nacionalista espanyol marca de la casa -lògicament autodenominat constitucionalista i no-nacionalista , o fins i tot anti-nacionalista-, però també prometia alenades d’aire fresc en temes com la regeneració democràtica, la separació efectiva dels poders polític i judicial, o la crítica al formalisme democràtic quan frena la democràcia efectiva.
I tanmateix, dos anys més tard és trist comprovar com aquesta aventura està relliscant amb celeritat cap al populisme més vulgar i corrent. Les crisis internes que ha patit en els seus dos primers anys d’existència i les postures de la direcció d’UPyD en temes prou rellevants com la crisi econòmica, va mostrant a poc a poc que el seu rebuig dels grans partits tradicionals no dóna pas a un partit distint, promesa d’una nova forma de fer política, sinó únicament a un partit més petit però amb els mateixos vicis i contradiccions dels partits de sempre, un partit oportunista i agitador en les seves proclames, i típicament demagògic, més propens a tocar la fibra sensible i emotiva de l’electorat que a estimular un debat polític profund i rigorós en la ciutadania.
El passat mes de març, UpyD, el partit que aixeca amb més vehemència la bandera d’una reforma de la llei electoral per permetre les llistes obertes, va oferir el trist espectacle de rebutjar, a les males, la proposta dels militants que demanaven llistes obertes per elegir els òrgans de direcció del partit; davant la simpatia que havia aixecat la proposta entre les bases, Rosa Díez va amenaçar amb abandonar el partit si s’aprovava aquella esmena. Més endavant, a principis de juliol, un dels fundadors més rellevants, Mikel Buesa, abandonava el partit per l’autoritarisme de l’aparell dirigent, la falta d’autocrítica i el personalisme cabdillista de Rosa Díez. En tan sols dues setmanes, el nombre de representants significatius del partit que es van sumar a la baixa de Buesa passava de la trentena. La direcció, en resposta a la dissidència interna, va reaccionar expedientant i expulsant altres catorze militants. Tota una mostra de democràcia interna i de regeneració.
Però, en fi, al capdavall tot açò són afers interns, i sempre es podrà dir que cada organització se’n tem dels seus. Més preocupant resulta que el discurs extern estigui adoptant un to d’arenga grandiloqüent o de xerrameca barroera, segons els casos, i s’estigui abeurant de tòpics reduccionistes i estirabots pedants. Dimarts passat, dos dirigents del partit a les Illes Balears en van donar un exemple altament significatiu, útil per a prendre les mides a aquest experiment. Juan Luis Calbarro (coordinador territorial del partit a les Balears fins el passat mes d’agost, i que continua essent un dels homes forts), signava un article, junt amb un altre destacat militant, Julián Ruiz Bravo (ex-coordinador balear de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, i més tard integrat a UpyD: els tests s’assemblen a les olles), al diari El Mundo-El Día de Baleares, titulat La España subvencionada, en el qual es despatxen a gust contra l’associacionisme ciutadà, a base d’un discurs de pinzellades gruixudes denigrant, sense matisos. Veieu-ne algunes mostres: “En España, el asociacionismo es una suerte de ventanillismo cutre: una aventura que sólo se emprende si hay perspectivas de ordeñar el erario público”. “¿Queremos montar una asociación de vecinos o una ONG? Pedimos subvenciones. ¿Sindicatos? El Estado se ocupa, vía cursos y subvenciones varias… ¿Que uno quiere organizar una patronal? Pues, paradójicamente, en organizaciones que suelen alardear de liberalismo, igualmente consideran a las administraciones públicas obligadas a proporcionarles ayudas“. (Les cursives són seves). “En España, las asociaciones no pueden liderar ni defender nada digno, y en una buena parte del tejido empresarial está imbuido el mismo espíritu”.
Es tracta, no hi ha dubte, d’una lectura altament edificant. Aquesta gent no fan reciclatge, ho tiren tot dins el mateix sac: associacions culturals, de veïns, ONGs, sindicats, empresaris… Tot junt, i al femer. Déu n’hi do. Si els regeneracionistes que ens han de salvar del jou de la partitocràcia tenen aquest concepte de de la societat civil, probablement ens convé anar a comprar solucions a una altra botiga.
esper t’equivoquis… no hi ha un nou Soler dins el PP-IB? amb el que plou a València (Costa sembla que cau… i veurem com acaba, J.M.Quintana deia al seu blog que podia costar el lloc a Rajoy) no deixaran de mirar-se en aquest mirall?
No crec que tenguin prou força per entrar al parlament. Se´ls sent més aviat poc. I a les Europees el resultat va ser pobre. En qualsevol cas podrien estar governant el mes de maig 2 diputats claus, un conseller…. Gràcies Munar! La crisi està realment tirant per terra totes les certeses polítiques. El panorama està més obert que mai.