Des de fa una temporada, llegesc menys. Exactament, d’ençà que he tornat a viure a Menorca, ja fa quatre mesos. I això que hom tendeix a pensar que més aviat hauria de succeir el contrari. La majoria d’amics i amigues mallorquins s’apunten al tòpic: «Ah, Menorca… Allà sí que s’hi viu tranquil…! Ara deus tenir més temps per a tu», i tot això. No dic que no sigui així en general perquè, certament, la qualitat de vida a Menorca és molt superior a la de, posem per cas, molts barris perifèrics de Palma, deixats de la mà de Déu des de fa tants anys que la seva sordidesa se t’encomana només de passar-hi. Ara compta tu si hi vius… No, el problema de llegir poc no és Menorca, el problema som jo: he caigut víctima d’una de les grans malalties de la nostra època: la feina i els deures m’ocupen gairebé tot el dia, i quan arriba el vespre em queden poques energies per aferrar-me a segons quines lectures. Ho confés: mai, fins ara, havia sacrificat la lectura a causa d’un excés de treball. Deu ser l’edat, també?
Supòs que el pitjor que podria fer és resignar-me a aquesta situació. El cos em demana a crits una solució, perquè el sentit comú em diu que això no pot ser bo. Per escriure necessit llegir. Per escriure una línia, abans n’he d’haver llegit cent, o més. I ara, quan veig els prestatges de casa plens de volums magnífics que m’esperen, o aquell llibre de no gaires pàgines que dura massa dies damunt la tauleta de nit, quan fins i tot ja no em corseca el remordiment econòmic d’abans (“aquest mes he gastat massa en llibres”), em pos malalt. Zadie Smith, la brillant autora de Dents blanques i Sobre la bellesa, deia que ella no va a cap teràpia perquè llegeix i escriu. La seva vida, diu, ha estat des que va anar a Cambridge «un llarg dia de lectura». De moment jo tampoc no hi vaig, a cap teràpia, però no estic tan segur de no apuntar-m’hi en un futur proper si no som capaç de recuperar, ni que sigui un poquet, el temps per a les bones lectures.
Hi ha molta gent que no llegeix, ja ho sé. Però jo no sé com s’ho fan per contrarestar tota la merda que t’aboca cada dia la societat de la (des)informació. Jo, fins ara, ho havia fet a través dels llibres. En els pensaments dels grans mestres, en la bellesa d’un poema, en la lucidesa d’un bon assaig, en la dependència d’una trama de ficció ben teixida, sempre hi he trobat algun motiu per reconciliar-me amb el món. I no sé com ho faria si no pogués llegir.
Harold Bloom atribueix els baixos índexs de lectura de la generació actual del món occidental a la invasió d’allò que ell ha anomenat amb sornegueria les tecnologies de la distracció. Per al crític nordamericà, la generació més preparada de la història, els homes i dones que tenim unes possibilitats de viure la cultura com mai cap altra generació havia aconseguit, tiram el nostre temps -l’única cosa que no ens és aliena, deia Sèneca- en un fenomenal exercici de dispersió que, bàsicament, ens buida la ment. Vaja. Potser l’omnipresència d’estris electrònics que ens mantenen connectats amb el món -el correu electrònic i el telèfon en qualsevol de les seves modalitats: i no provis d’aturar-los!-, en lloc d’aconseguir que les nostres relacions siguin més intenses i profundes, en realitat les han fetes més disperses i superficials.
Calla, que ara se m’ocorre una idea: i si un dia -en jubilar-me, per exemple- em desconnectàs? I si practicàs una mena de suïcidi electrònic i tornàs a les relacions humanes sense crosses tecnològiques? Potser tindria temps de llegir i tot…
EXERCICIS PER A NO LLEGIR
[Article de contraportada del Diari de Balears de dia 6 de desembre de 2007]
La Conselleria d’Educació i Cultura es deu haver posat en marxa per corregir una realitat que ens presenta com a pràcticament analfabets. Depèn de nosaltres, tenim les transferències i tenim models a l’abast. A Fuengirola hi ha un col·legi finlandès, de manera que no cal anar a gastar diners en viatges oficials a Finlàndia on, a més, tot és una carestia. És clar que en molts dels aspectes de l’Educació —per què no substituïm aquest terme pel d’Instrucció Pública, que respon molt més a les possibilitats reals dels poders públics?— depenem de l’Estat, que marca pautes (molt allunyades, per cert, del model finlandès). Però, en d’altres vessants de l’empresa d’ensenyar a llegir i escriure i les quatre regles aritmètiques, el govern regional hi pot dir la seva. En general, tenim clars els objectius? De vegades sembla que la realitat de la gestió absorbeix tot el temps de què disposen els responsables polítics. Estan més ocupats a trobar diners per tapar forats i goteres que no creant laboratoris per millorar la qualitat de l’ensenyament.
Per més voltes que hi facem, res no millorarà si no es recupera el prestigi de la lectura, la percepció de la lectura —la comprensió lectora, en diuen ara— com a base o condició de tota forma de coneixement, car allò que es coneix per altres mitjans requereix de l’escriptura/lectura per ser verament incorporat a la nostra cultura o posat en valor i fixat a les nostres vides. El 1992, Daniel Pennac ja va fer-se càrrec d’aquesta qüestió en un llibre magnífic —Com una novel·la, editorial Empúries), que partia de l’angoixa de la gent de la meva edat, gent voraçment lectora, en adonar-se que els seus fills no llegien. És clar, ara els que no llegeixen ja són els fills d’aquells fills, de manera que es tendeix, pel curs natural de les coses, a l’analfabetisme de fet. No crec que la responsabilitat es pugui repartir a parts iguals entre ensenyament, vida familiar, societat, televisions, etc.: aquest seria un estratagema perquè uns i altres ens en poguéssim rentar les mans. Però voldria treure a rotlle una cosa que em va irritar profundament: una redactora de TV Mallorca, comentant no record quina notícia, va acabar alliçonant-nos amb una gran desimboltura: hem d’admetre que hi ha tanta (o la mateixa?) poesia en el cinema de David Lynch que en Jorge Luis Borges. Aquesta comparació ja és, ella mateixa, producte de l’analfabetisme funcional, i la sòrdida poquedat cultural que revela és amplament significativa del tractament que molts de mitjans de comunicació donen a la lectura, proposant-la com un simple instrument, com un més i fàcilment suplantable, d’accés a la cultura. El problema és que els que ens han d’informar ja poden ser persones que no llegeixen, com ho són la immensa majoria dels nostres polítics. Si ells no llegeixen —que és així, no hi doneu més voltes; i llegir vol dir llegir, no consumir novel·les de Carmen Posadas—, és clar que hem pres un camí que ens mena, d’aquí a quatre dies, a la situació més lamentable: ara, als que no llegeixen, se’ls nota, i molt. Aviat, ja no quedarà ningú per notar-los-ho. Llegir serà malaltís, antisocial. Res, d’aquí a quatre dies, sí.