Aquests dies ha tornat a l’actualitat l’afer de les caricatures de Mahoma publicades pel diari danès Jyllands-Posten. El motiu de l’actual revifada informativa és que a França ara jutgen els responsables del setmanari humorístic Charlie Hebdo per haver reproduït els dibuixets de la discòrdia. A tot arreu s’han aixecat veus de suport als periodistes francesos acusats. A la majoria de mitjans de comunicació occidentals s’ha publicat la notícia, acompanyada de la reivindicació de la llibertat d’expressió i de reflexions sobre el perill de l’autocensura. I bé, tot això està molt bé, però hem de reconèixer que el nivell de compromís personal que exigeix posicionar-se en aquest afer és més aviat exigu. Vull dir que ningú -un periodista publicant un comentari crític, un ciutadà escrivint una carta al director de qualsevol diari, una organització recollint signatures de suport- no se sent en perill pel fet d’ expressar aquestes opinions, precisament perquè aquí -a un país àrab seria tota una altra cosa- forma part d’allò comunament acceptat; diria, fins i tot, d’allò políticament correcte.
Més a prop nostre, s’ha encès un altre escàndol relacionat amb la llibertat d’expressió que, comparat amb allò de les caricatures, compromet bastant més la imatge personal dels qui gosen dir-hi la seva. Em referesc a l’enrenou que s’ha organitzat per l’article del jugador del Barça Oleguer Presas en què reflexionava sobre la situació del pres etarra Iñaki de Juana Chaos. En aquest cas, és de lloar que molta gent no hagi exercit l’autocensura: des del mateix Oleguer, que no s’ha arronsat ni abans de després (quan l’actitud habitual dels esportistes d’elit sol ser “no ficar-se en política”; no fos cas…), fins a tots aquells -periodistes, ciutadans- que no han tingut por d’expressar públicament la seva opinió, quan tots sabem que aquest afer és, malauradament, susceptible de manipulació i tergiversació: basta que diguis que estàs d’acord que Oleguer pugui expressar públicament les seves opinions, perquè algú et qualifiqui d’amic dels terroristes.
Però aterrem més. A Mallorca en aquests moments tenim un cas flagrant de persecució infame contra un ciutadà, una campanya de mentides i bubotes perfectament orquestrada per capolar la imatge i la credibilitat d’un polític. I en aquest cas sí que hi veig autocensura. Em referesc a la campanya d’El Mundo contra Eberhard Grosske. O més ben dit, la campanya del PP -estudis de vulnerabilitat dels contrincants, desqualificació brutal i linxament públic dels adversaris, embrutiment i degeneració del debat polític-, vehiculada a través d’El Mundo. Aquesta vegada, el tarannà habitualment vomitiu i indigne d’aquest mitjà de desinformació ha creuat totes les barreres de la decència, i això ens hauria de fer veure fins a quin punt la democràcia -no la formal, sinó la real, la de cada dia- està amenaçada, ara i aquí. Però què passa? A on són els articles de suport a Grosske? A on és la implicació personal en la defensa d’un polític perseguit i difamat, encara que no sigui “dels meus”? No, res d’això. Molt de silenci, és el que hi ha. No fos cas que per defensar el dret a l’honor del ciutadà Grosske algú es pensés que dónes suport al Bloc per Mallorca, quan el que toca és carregar-se’l o ignorar-lo. No, millor callar.
És gros, això. A Mallorca avui és més fàcil defensar Mahoma, Oleguer, i fins i tot De Juana Chaos, que defensar en Grosske. I ara, tornem a parlar de llibertat d’expressió i d’autocensura.
[Publicat a Diari de Balears 16.02.2007]
Avui, per a mi (redactor d’aquest article), és dijous, i ja sé que avui, per a tu (lector d’aquest article), és divendres. I precisament perquè és dijous, i no és dia de treure article al Diari de Balears, m’ha sorprès rebre, aquest matí, un sms que em felicitava pel meu article. Quin article?, he escrit a l’sms de resposta. El del Balears, m’han contestat. L’origen de la confusió no era altre que una errada: l’article que l’edició de paper atribuïa, de manera correcta, a Miquel Àngel Maria, apareixia a l’edició digital del diari com si fos obra meva. Una cridada al passeig Mallorca ha permès que devers les onze del matí l’equivocació estigués subsanada. El que era més mal d’arreglar era la coïssor que m’ha causat l’incident: pels articles que són realment meus, no sol rebre enhorabones amb signes d’exclamació. Dec, per tant, un reconeixement a l’amic Miquel Àngel Maria, encara que sigui com a compensació per les hores en què els lectors telemàtics d’aquest diari hauran admirat en mi una lucidesa i un coratge que només són seus. Compartim onomàstica, fervor pel Bloc pel Mallorca i ganes de viure en un país millor, però els seus mèrits no tenim perquè compartir-los. (Permeteu-me que aclareixi que aquestes errades són molt poc freqüents, i que només m’ha succeït dues vegades en vuit anys d’article setmanal: en l’altra ocasió va aparèixer com a meu un article de Miquel Àngel Limón, pel qual també vaig rebre comentaris elogiosos, en aquest cas pels meus insospitats coneixements de la situació de la ramaderia menorquina). Una vegada destinada la meitat del meu espai setmanal a restituir a l’amic Miquel Àngel Maria els guardons literaris i cívics que li corresponen, aprofitaré per dedicar l’altra meitat a adherir-me a la seva preocupació per la situació en què queda la llibertat d’expressió quan es combinen l’agressivitat sense escrúpols dels dolents amb la manca de determinació dels bons. L’article en qüestió es titula Mahoma, Oleguer, Grosske. Mahoma, perquè comença fent referència a les defenses a la llibertat d’expressió que suscita el judici, a França, als responsables del setmanari humorístic que ha reproduït les famoses vinyetes daneses. Són manifestacions correctes, encara que no requereixin un especial coratge: hi estic d’acord. Oleguer, perquè continua parlant del futbolista del Barça que ha vist rescindit el seu contracte comercial per atrevir-se a opinar sobre la situació del membre d’ETA De Juana Chaos. En aquest cas, ja és més difícil manifestar-se sobre la qüestió: ens arriscam que ens acusin de ser amics dels terroristes. I Grosske, finalment, perquè l’article dedica el seu tram final a constatar com una vergonyosa campanya de difamació queda pràcticament sense resposta per part dels opinadors. Aquí ningú no s’atreveix a expressar-se, no fos cosa que ens prenguessin per partidaris del Bloc, diu Miquel Àngel Maria. O per por de ser objecte de la propera campanya personalitzada de desinformació dels mitjans de comunicació que li fan el joc brut al PP, afegiria jo. Efectivament, vivim temps en què hi ha periodistes que prefereixen les mentides que serveixen als seus objectius polítics a la recerca de la veritat, i en què als decents ens falta energia per deixar clar que no ens enganyaran. El PP, amb els seus batles imputats, les seves construccions il·legals, les seves tèrboles concessions d’hamaques de platja, les seves llicències-express i les seves “gratificacions” pagades per constructors no ens farà creure que tots són iguals. I don les gràcies per una errada digital que m’ha donat una contundència manllevada a un company de Bloc.