Servidor som una de les vint mil persones que dissabte no van assistir a la Diada per la Llengua convocada per l’OCB a Ses Voltes de Palma. Em referesc a les vint mil persones que sí assistírem a la Diada rècord de 1999, quan ens hi aplegàrem vint-i-cinc mil ànimes, i que, per una o altra raó, enguany hem fet sa pòlissa.
Perquè tots tenim la nostra, de raó. Jo era al poble de Sant Joan, assistint la trobada de corals de Mallorca, on em vaig trobar molts de coneguts que coincidien a assegurar que, si no haguessin tingut això, haurien anat a Ses Voltes. Així mateix, ahir, dilluns, nombrosos companys de feina exhibien els seus motius -tots raonables, tots comprensibles- que els excusaven d’haver acudit a la convocatòria de l’OCB. En qualsevol cas, és obvi que alguna cosa passa quan, en la nostra escala de prioritats, la Diada ha caigut tantes posicions que ja està en zona de descens, com el Mallorqueta.
Hi ha qui apunta raons organitzatives per explicar/justificar la baixa assistència: que si fer-ho cada any no és bo, que si els problemes interns de l’OCB li resten capacitat mobilitzadora… Potser sí. Però per poc que estenguem la nostra observació cap a altres mobilitzacions toparem amb una realitat semblant: què va passar amb el recent Primer de Maig? Que els sindicats van aplegar molt més poca gent que els altres anys. I m’atrevesc a pronosticar que el II Fòrum Social de Mallorca, que es celebrarà el proper cap de setmana comptarà, igualment, amb menys participació que en la seva primera edició.
Diguem, idò, les coses pel seu nom: la societat mallorquina està terriblement desmobilitzada. Si més no, els sectors i les «causes» que en altres moments han estat els motors de reivindicacions molt importants i massives. Però no ens equivoquem: això no és un fracàs de les organitzacions que, malgrat tot, segueixen al peu del canó, i tampoc dels seus responsables (sort tenim de gent com ells, que no ha llençat la tovallola!). La desmobilització no és un fracàs, és un símptoma o, en tot cas, una reacció equivocada davant el fracàs. El fracàs és que ens governi el PP. El fracàs és que aquesta caverna de cràpules, aprofitats, vividors i cínics que ens governen tenguin cera del corpus: com que fan allò que, tanmateix, és d’esperar en ells, no ens n’alçam una cella. En una ocasió li vaig sentir dir a un notable dirigent del PP que la diferència entre ell i el líder del PSM al seu poble era que ell, el del PP, podia anar el diumenge matí al cafè de la plaça a fardar de les «corridas» (sic) que s’havia fet la nit abans per Palma, i que la gent li riuria les gràcies, mentre que el del PSM això no ho podria fer mai. El problema -el fracàs-, és que té raó.
Però no podem continuar així. No pot ser que la reacció majoritària davant la contundència de les agressions contra la llengua, contra la cultura, contra el territori, contra tot allò que som i que més estimam, sigui la resignació, com el silenci de l’ase que, cansat de cops, deixa de remugar. Si no som capaços de transformar la indignació en mobilització i en projecte de canvi, arribarà que no ens mereixerem altra cosa que les rialletes sornegueres que ahir es devien fer els capitosts encarregats de perpetrar la política governamental. Diuen que un d’ells, quan va saber que l’OCB convocava la nova Diada reivindicativa, va fer, fotendós: «Ui, quina por!». Per favor, no li donem la raó.
[Publicat a la contraportada del Diari de Balears dia 18.05.2005]
En un article demolidor, Miquel Àngel Maria constatava la general desmobilització de la societat illenca, precisament quan més s’amen´ça i s’agredeix els valors de caràcter social, cultural i identitari del país. Qui més qui manco ho ha observat, segurament tothom s’ha interrogat sobre les causes, i, siguin quines siguin les respostes, molt pocs ens n’han fet partíceps. No sabem tan sols si tot plegat reposa en estat d’hibernació o si ja ha fet el segon badall. Però no ens hem d’enganyar respecte de la realitat: el diagnòstic no cedeix marge a l’optimisme. Un partit nacionalista com el PSM, la filosofia del qual s’inspira en la defensa i arrelament social de valors culturals, ecològics i, lògicament, polítics, s’ha tornat, si no invisible, sí translúcid (amb l’excepció de la seva representació al consistori de Palma). L’Obra Cultural Balear està pagant molt cara una llarga etapa de vi i roses —la diada de dissabte passat indicava un encefalograma pla. Els col·lectius d’ensenyants del país semblen haver perdut marxa. I els ciutadans començam a tenir la sensació que, d’aquells valors, no en vol tenir cura ningú, com si s’hagués produït, per una contingència electoral, una abdicació en massa. O com si el quatrienni progressista hagués estat l’última oportunitat de bastir estratègies per fer un país digne i una mica lliure. Home, en l’actual estat de coses, certament es fa difícil imaginar una segona oportunitat. La dreta ho té tot de cara. I, en l’espectre de la dreta, l’extrema dreta ho té tot de cara. És mal de fer destriar en el panorama algun espai on anar arreplegant els enderrocs de l’esperança. Però per això mateix va néixer l’Obra Cultural Balear. Per això mateix es varen mobilitzar els pares del PSM i de l’STEI (per fer esment d’una organització d’ensenyants). Amb una diferència essencial: ara res no els impedeix sortir de la clovella. Per més dolorós que els resulti a alguns, s’ha de recordar que UM va tenir capacitat de patiment, de resistència i de reacció: ara el partit no és on voldria ser —només hi és el PP, on vol ser—, però almenys ha tengut l’oportunitat de governar algunes institucions durant una bona sèrie d’anys —i ara no és qüestió de valorar la seva acció de govern, sinó el seu coratge per sortir del clot. Sense oblidar l’impàs i les dificultats pels que passa el PSIB-PSOE, crec que compartesc amb moltes persones la sensació que partits i entitats ciutadanes no s’han de limitar a ser un reflex de la postració i han de recuperar la seva funció d’avantguarda de la societat. Si en són incapaços, cadascú a ca seva i el darrer que tanqui. Aquí en quedarem alguns per contar-ho.
[Publicat al Diari de Balears dia 19.05.2005]
Una Sèrie de convocatòries públiques amb una modesta participació torna a posar damunt la taula el debat sobre la societat civil i la mobilització ciutadana. En Miquel Àngel Maria li dedicava un article excel·lent l’altre dia en aquestes pàgines. Des de la Diada per la llengua organitzada per l’Obra Cultural, passant pel primer de maig, arribant a la visita dels prínceps, tenim una sèrie d’exemples en què la quantitat de gent compromesa i que respon a la convocatòria no és tampoc massa nombrosa.
Mai en aquestes illes ens hem caracteritzat per un esperit de gran mobilització. Així com n’hi ha que diuen que els bascs van a una manifestació cada setmana, aquí més aviat no s’hi va a cap en tot l’any. Dins el nostre tarannà tradicional la queixa pública no està gaire ben vista. Se suposa que les closcades de la història han deixat una empremta en la nostra manera de ser que ens fa poc propensos a la brega. Els balears no esperam gairebé res de l’administració, supòs que per l’experiència de decennis de maltractaments, i per això mateix no li exigim res, només exigeixes si esperes aconseguir alguna cosa.
Tanmateix, en moments puntuals ha semblat que s’anava construint una minoria més o manco nombrosa que tenia voluntat de superar els mals endèmics i que creia que la seva condició de ciutadà, no se limitava a anar a votar cada quatre anys, sinó que aquesta condició tenia moltes més implicacions. Des de la mítica manifestació per l’autonomia, passant per les protestes territorials i arribant a algunes diades de gran èxit per la llengua; semblava que, tot i mantenir el conservadorisme habitual, algunes de les capes més dinàmiques de la societat estaven modificant el seu comportament en relació a la col·lectivitat i els seus problemes.
Certament que elements de la dreta més tradicionalista han menystengut tots aquests moviments; de totes formes alguns d’aquests elements dretans han criminalitzat les entitats organitzadores, i si les han criminalitzades és perquè consideren la seva posició i varen erosionar la seva posició i varen fer possible el pacte de progrés, és a dir, varen remoure les nostres tranquil·les aigües explicant que hi havia alternativa, que una altra política era possible.
Ara, hem tornat a l’estat letàrgic que ens caracteritza. El clima en què ens hem instal·lats només pot beneficiar el PP. Ni des del nacionalisme, ni des de l’esquerra, que són els dos espais ideològics que podrien plantar batalla, s’està encertant a fer alguna cosa per evitar l’hegemonia popular. Si a la desmobilització clàssica de mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs hi afegim un estil de vida que fa que tothom tengui mil ocupacions i molt poc temps pel compromís, la realitat és que resulta complicat que des de les entitats ciutadanes es pugui reconduir cap a un altre cantó la maquinària de poder de les administracions i els seus altaveus mediàtics. I en definitiva, tot i això, com deia en Miquel Àngel Maria, no podem renunciar a aquesta via d’acció, ser ciutadà necessàriament és alguna cosa més que dipositar un vot cada cert temps. La democràcia és el joc dels contrapoders, de la crítica i de l’oposició entre majoria i minories. A les Balears no ens podem permetre viure a nivell públic amb un únic poder que fa el que li rota sense ni tan sols donar unes mínimes explicacions raonades. I aquest és el perill real al qual ens hem d’enfrontar i del que tots hauríem de ser conscients.
Si no participam, si ens enfotem de tot plegat, aleshores, la conseqüència lògica serà un blindatge del poder per manca de contrapès. I aquest blindatge no ens durà a una societat més lliure i més plural, més rica en la diversitat i més exigent en els objectius; ens durà a una societat dòcil i manipulable, més controlable i més uniforme. Jo tenc clara la meva elecció, el que passa és que és molt fàcil tenir clara l’elecció a nivell teòric, allò complicat és tenir-la a nivell pràctic.