ERC, o el preu del tacticisme

No van ser poques les veus lúcides que, tant abans com després de la gran manifestació del 10J a Barcelona, van observar que el tacticisme dels partits parlamentaris catalans esbravaria (o intentaria fer-ho) aquella extraordinària mobilització. En efecte, tots els partits de l’ample arc del catalanisme han anat marcant les seves posicions com qui resol una partida d’escacs, i s’han mostrat incapaços de donar resposta i canalitzar les demandes expressades per la societat catalana. Però qui ha rebut les crítiques més severes en aquest sentit, i justament des de l’emergent òrbita independentista, ha estat ERC. Per què?

En primer lloc, perquè era el partit que en el darrer període polític havia suscitat i alimentat més expectatives de canvi, d’incorporar una altra manera de fer política, d’actuar no sols per assolir el govern de la Generalitat i fer-ho bé, sinó d’anar molt més enllà, cap a una “nova transició” i un “període constituent”, deien els seus líders als inicis del primer tripartit. El ràpid increment electoral d’ERC va ser la resposta al seu encert a l’hora de canalitzar moltes energies transformadores. Malauradament, però, les lluites intestines pel poder dins l’organització, una actuació calculadora més ocupada en alimentar el predomini del partit que en la consecució dels objectius de país (enemistant-se amb els sectors socials afins), i l’equilibrisme convertit en principal argument i criteri, han aconseguit, en només vuit anys, dilapidar la seva credibilitat, cremar els seus líders i frustrar les expectatives, fins i tot les esperances, que tanta gent havia posat en aquest partit.

En segon lloc, quan la lectura correcta del 10J duu a constatar que el clam per la independència és molt més ample del que ens pensàvem, i que no té una traducció directa en l’actual sistema de partits, els dirigents d’ERC han insistit en l’immobilisme i la petulància que els ha caracteritzat durant la darrera època: nosaltres som l’independentisme, i qui aspiri a la independència que s’incorpori a les nostres files. En lloc de cercar un espai de confluència que els ajudàs a recuperar credibilitat, han espitjat l’accelerador de la prepotència fins al fons. L’afer que ha provocat el naixement de Solidaritat Catalana, i els comentaris de l’oficialitat de les files republicanes, és un clar exemple d’aquesta deriva.

Per tot plegat, si bé no sorprèn, sí que és digne de comentari que els líders d’ERC hagin arremès contra la coalició de PSM, Verds i Iniciativa d’Esquerres amb l’argument de “manca d’amplitud de mires a l’hora de presentar una minicoalició que prioritza les sigles i el partit en lloc del país”. A mi en realitat em sembla que és per la raó contrària: a les Illes Balears, com a Catalunya, la pràctica constant d’ERC ha estat el partidisme i el tacticisme. La seva participació en el Bloc per Mallorca ha consistit en un constant marcatge interessat de la pròpia posició, en perjudici del projecte col·lectiu, i en les seves relacions bilaterals amb el PSM ha fet tot el possible (l’afer de les eleccions europees va fer vessar el got) ha fet tot el possible per capolar allò que és bàsic en les relacions entre partits que es coalitzen: la confiança i la lleialtat. És absolutament cert que l’acord entre PSM, Verds i Iniciativa d’Esquerres és insuficient, que no hi ha totes les sigles que hi hauria d’haver; però ara mateix aquest és l’acord possible entre els socis que estan disposats a ajudar-se, i no a devorar-se mútuament.

En política, les coalicions no sempre sumen. De vegades resten, o fins i tot divideixen. Entenc perfectament els qui reclamen la unitat de d’acció l’esquerra nacional de les Illes Balears. Jo també la vull. Però crec que per aconseguir-la, a Palma i a Barcelona, ara cal una lliçó de democràcia, que es mesura en vots. El correctiu electoral que presumiblement rebrà ERC a les properes convocatòries electorals hauria de servir per fer net de males pràctiques i per convertir aquesta organització en allò que molta gent —jo també— ja volíem que fos quan va emergir amb força encara no fa una dècada: el partit central —no l’únic—, l’eix principal —i no una carretera d’un sol carril—, d’un gran acord de tota l’esquerra nacional dels Països Catalans. Mai, però, una piconadora de la firma Puigcercós.

Explicau-nos què heu vist!

Fa alguns anys vaig demanar a un expert en estudis africans alguns títols per iniciar-me en l’assaig i la literatura d’escriptors del gran continent del sud. Em va passar, entre altres, un llibre sobre el genocidi ruandès de 1994. Poc temps després, un altre bon coneixedor de l’Àfrica em va passar un altre llibre que explicava els mateixos fets amb profundes divergències quant a les culpabilitats, responsabilitats i derivacions del sagnant conflicte dels Grans Llacs. Li vaig comentar aquest contrast i que havia cercat més informació, però que no havia aconseguit treure’n l’entrellat.Em va contestar que justament aquest és el drama de l’Àfrica: primer, que és difícil tenir notícies directes i en temps real del que hi succeeix amb un mínim d’objectivitat. A Israel hi ha un mort, i la informació i la mobilització no es fan esperar. A l’Àfrica es produeix una matança de centenars de persones, i amb una mica de sort el fet mereixerà un breu a la premsa. Li vaig demanar què hi podem fer nosaltres. “No defallir en la batalla per la informació
-em va respondre-. Des d’aquí, lluitar per aconseguir informació veraç i ajudar a divulgar-la és vital, és una de les millors maneres d’ajudar els africans”.

La contribució de Veïns Sense Fronteres a aquest compromís és magnífic, perquè no es limiten a realitzar projectes de cooperació al desenvolupament i a derivar ajudes econòmiques privades i públiques cap a l’Àfrica, sinó que adesiara ens traslladen la realitat africana a casa nostra, ens duen informació directa del que hi succeeix i ens faciliten claus perquè puguem interpretar i contrastar les notícies. Per això, cada vegada que algú va a l’Àfrica com a cooperant, com a observador o com a supervisor d’algun projecte, a banda de desitjar-li sort, li deman que, per favor, ens expliqui després el que ha vist.

Descarrega’t el reportatge «Garants de la democràcia»

El dic de Ciutadella i el futur de Menorca

Aquesta setmana el dic portuari de Son Blanc, a Ciutadella, ha tornat a ser notícia, amb tres punts calents: el retard en la finalització de les obres, el seu espectacular sobrecost, i l’exoneració d’un estudi d’impacte ambiental que hauria d’haver avaluat els possibles danys de la prolongació del dic.

Quant a la primera qüestió, el conseller d’obres públiques del Govern, Jaume Carbonero, assegura que per Sant Joan de l’any que ve la nova infraestructura ja estarà operativa. Dos anys més tard de la data inicialment prevista. Algú ho trobarà molt de temps. A mi em sembla que no és un retard que es desdigui gens de la tònica habitual de la gran majoria d’obres públiques d’envergadura; allò estrany és que s’acabin a temps.

Més preocupant em sembla la segona qüestió, la del sobrecost. També és freqüent açò en les obres públiques, però no amb la quantia d’aquest cas. Recordem que el pressupost inicial era de 50 milions d’euros, i que la despesa real ja s’apropa als 90 milions, i continua pujant. Abans d’ahir, Ports de les Illes Balears va anunciar la injecció de quatre milions d’euros més per a obres complementàries.

Si aquesta fos una inversió d’una empresa privada per millorar les seves estructures, la primera pregunta que es farien els inversors davant una desviació de costos tan descomunal seria com es podrà amortitzar. Bé, és cert que tractant-se d’una obra d’infraestructures de transport, la relació causa-efecte, o costos-beneficis, no es pot mesurar d’una manera tan directa i simple. Però el desequilibri entre pressupost i despesa en el cas del dic és tan gran, les xifres d’aquesta inversió pública són tan astronòmiques, que no puc evitar -ni ho vull fer- pensar que, més tost, els beneficis que pugui aportar aquesta inversió hauran de ser molt, molt grans per justificar aquesta despesa i compensar raonablement un esforç inversor tan bèstia. I tenc dubtes. Molts.

Sempre he pensat que aquesta era una obra innecessària, i que la seva defensa responia més a una mentalitat ultralocalista de vol curt que a una planificació intel·ligent de les infraestructures que necessita Menorca per al seu futur en un entorn de competitivitat creixent. Hi ha més gent que pensa així, però molts no gosen dir-ho per no fer enfadar la gent de Ciutadella. Bé, jo no vull fer enfadar ningú, simplement crec que les discrepàncies s’han de poder formular i discutir.

Des de fora de Menorca, és molta la gent amb criteri i coneixement de causa a qui li costa d’entendre que aquesta obra faraònica sigui una prioritat. Estic d’acord amb aquest judici, i quan veig que el cost final supera de moltíssim l’inicialment previst, pens que aquesta obra pot convertir-se en una equivocació històrica. Amb les dificultats espectaculars que té el nostre teixit productiu, amb els dèficits en matèria de transport que incrementen els costos de la insularitat per a particulars i empreses, la major inversió en infraestructures de transport en la història contemporània de Menorca s’haurà dedicat a construir un extra, i no a millorar l’eficiència de les infraestructures existents, marítimes o aeroportuàries. Us imaginau que el centenar llarg de milions d’euros que acabarà costant el dic s’hagués destinat a ajudes directes a l’exportació, o a la millora d’instal·lacions i a la innovació dels sectors productius que, malgrat la crisi, aguanten el tipus i es revelen com a sectors emergents en la post-crisi? Us imaginau què farien amb un pessic d’aquests doblers els emprenedors dinàmics de l’illa a qui els costa obtenir línies favorables de crèdit per realitzar els seus projectes amb vocació de futur?

Fins i tot és possible que el dic de Son Blanc acabi ocasionant un perjudici directe per a l’economia de l’illa, amb pèrdua inclosa de llocs de treball: si fins ara les empreses distribuïdores de mercaderies necessitaven tenir magatzems a Menorca per a la distribució local, qui sap si amb el nou dic, que indubtablement millorarà les connexions amb Mallorca, s’ho estalviaran, enviant camions des de l’illa veïna que arribaran el matí a Menorca, faran la volta per l’illa col·locant els seus productes, i el vespre tornaran a ca seva.

I també és pertinent parlar del turisme de creuers. L’arribada de creuers al port de Maó, enguany ha minvat un 34% respecte a l’any passat. A Ciutadella s’espera que el dic de Son Blanc pugui acabar acollint aquest tipus de turisme. Doncs bé, amb l’excepció de la patronal marítima, que aposta per la creació d’una infraestructura específica per a l’amarratge de creuers al Port de Maó, la possible competència de Ciutadella no ha suscitat gaires energies positives entre la societat maonesa, sinó tan sols una queixa llastimosa i resignada. I en tot cas, aquí tornam a veure l’ultralocalisme que caracteritza les grans decisions estratègiques a Menorca: ara la discussió és si turisme de creuers a Maó o a Ciutadella, en lloc de pensar i planificar què hem de fer els menorquins, en conjunt, amb aquest tipus de turisme, i sumar energies per aconseguir millorar la nostra posició en relació a altres destins propers que sí creixen en visites de creuers, com Eivissa i Palma.

Finalment (perquè hem d’anar acabant, no perquè no hi hagi més qüestions a plantejar), hi ha el tema de l’exoneració de l’estudi d’impacte ambiental que abans d’ahir va aprovar la Comissió balear de medi ambient. Tan sols el seu president, Ramon Orfila, i el director insular de l’agència de la biosfera, Josep Suàrez, van votar a favor de mantenir la necessitat de mantenir aquest requisit. La resta de membres de la comissió ho van considerar una nosa prescindible. Aquest fet és un claríssim indicador de l’actitud amb què molts esperen sortir de la crisi: menys vigilància ambiental, menys protecció del paisatge, menys restriccions urbanístiques, per tornar a tota màquina i quant abans millor al vell model desenvolupista de munyir la gallina dels ous d’or del territori. Si aquest fos tan sols el desig d’una minoria d’especuladors sense altre objectiu que el guany ràpid i fàcil de doblers, encara rai; si em preocupa, i molt, és perquè s’ha convertit en el discurs explícit i formal dels líders de l’oposició del PP a Menorca, i s’escampa entre bona part dels ciutadans com si aquesta fugida cap endavant pogués representar una sortida sòlida de la crisi.

Els portaveus del PP repten l’actual majoria governant a trobar-se a les urnes, perquè sigui la ciutadania la que triï. És clar que sí, açò és la democràcia, i al final guanyarà l’opció escollida per la majoria del poble. Però no tenim perquè acceptar que els pobles mai no s’equivoquen.

Cibervoluntariat, també

Un amic es demanava si Facebook pot tenir alguna utilitat més que entretenir. Quan va comprovar que la seva pàgina havia servit perquè un servidor es trobàs amb un amic seu i haguem encetat una amistat, conclou que sí, que pot tenir utilitats ben interessants. Totalment d’acord: jo mateix acab de tenir-ne dues bones experiències. Una va ser just abans d’ahir, quan una al·lota va demanar, a través de la pàgina de Facebook que administro per a una ONG, què ha de fer per apuntar-s’hi com a voluntària. L’altra experiència encara és més interessant, perquè s’ha convertit en una ona expansiva.

El menorquí José Antonio Fortuny, escriptor i militant pels drets de les persones discapacitades -ell mateix pateix atròfia muscular espinal-, va escampar a tots els seus contactes una demanda: apuntau-vos a la campanya de la Fundació nord-americana Sophia’s Cure i votau cada dia durant un mes: si aconseguim ser una de les 2 causes més votades, Pepsi pagarà 250.000 dòlars a un projecte d’investigació mèdica per salvar vides d’infants malalts d’atròfia muscular espinal. Durant el primer mes, aquesta causa va assolir el novè lloc en el rànquing. Amb la segona oportunitat, va pujar fins al setè. Ara, que és el tercer mes, Sophia’s Cure ocupa el tercer lloc, i continua pujant.

Els pessimistes menyspreen el cibervoluntariat: diuen que no té gaire mèrit ser voluntari social pitjant els botons del teclat i el ratolí. Bé, que ho demanin a José Antonio Fortuny, o a qualsevol dels beneficiaris de les campanyes d’Hazloposible.org, o a les dones salvades de morir lapidades gràcies a les recollides de cibersignatures d’Aministia Internacional…

Descarrega’t el reportatge «Internet com a eina de foment del voluntariat»

Víctor Álvarez, víctima del pamflet

Fa uns dies vaig sentir un interessant comentari sobre l’afer de la sentència del Tribunal Constitucional contra Catalunya, per boca de la catedràtica de grec i veterana política d’esquerres —i no nacionalista— Eulàlia Vintró. Deia que el PSOE, a diferència del PP, no és actiu en contra de Catalunya, no posa taules al carrer, no recull signatures, no escriu articles i no presenta recursos, però quan el PP ataca i avança en la seva bel·ligerància contra la pluralitat nacional d’Espanya, el PSOE s’inhibeix i es posa de perfil. I així, batalla rere batalla, l’espanyolisme va guanyant el terreny que havia cedit durant la transició.

Els comentaris anodins de la vicepresidenta De la Vega després del veredicte del TC, dient sense convicció que el PP havia perdut, així com les intervencions del president Zapatero durant el debate del estado la única nación que conoce la Constitución, proposant d’arreglar la trencadissa del pacte constitucional amb una mica de cosmètica legal, donen la raó a l’opinió de la senyora Vintró.

Jo afegiria que aquesta ‘estratègia activa’ de la dreta espanyola, tant de la parlamentària com de la nova fornada de partits petits però matons, en aquest i en altres afers, passa per combatre i desqualificar no sols els qui se situen en la posició contrària a la d’aquest partit, sinó també els qui no s’incorporen amb fervor a les seves campanyes de persecució implacable contra el dimoni de torn, acusant-los, si no ho fan, de col·laboracionisme amb l’enemic (per exemple en la lluita contra ETA) o de tebiesa que dóna ales als radicals (cas de la seva croada anticatalanista). Del que es tracta —i aquest ha estat sempre l’estil de la dreta de tradició no democràtica, aquí i a tot arreu— és de fer circular quatre consignes simples, una llista breu de frases fetes i d’idees fixes, i cada vegada que es produeixi un motiu que doni peu a fer saltar el conflicte per demostrar la veritat de la seva propaganda, passar a l’acció i mossegar.

A les Illes Balears hem tingut aquests dies una bona mostra de l’èxit d’aquesta política pamfletària. Algun mitjà de comunicació espanyolista va escampar la brama que la direcció d’IB3 Ràdio manipulava els informatius per tal de restar protagonisme i rellevància als èxits esportius de la selecció espanyola de futbol, que anava escalant posicions a mesura que avançava el mundial. La veritat, com s’ha sabut, no té res a veure amb aquesta malintencionada interpretació. Simplement es tractava de mantenir el criteri periodístic lògic i habitual d’una ràdio local o, com en aquest cas, autonòmica: a diferència dels mitjans generalistes, la informació prioritària ha de ser la de proximitat, i per tant, els informatius d’esports havien d’obrir amb les notícies dels equips i esportistes illencs, col·locant la informació sobre la selecció espanyola en un segon moment.

Però ja veim el que ha passat. Ha bastat una mica d’intoxicació mediàtica i la petició formal de cessament per part d’un partit extraparlamentari com és UPyD per provocar la dimissió del director d’IB3 Ràdio, Víctor Álvarez. Puc entendre la seva opció, perquè a cap bon professional de la comunicació li agrada ser centre de polèmiques. El que no puc entendre és que el Govern, amb el president Antich al capdavant, no hagi reaccionat amb més contundència, i públicament, a aquesta operació de desprestigi de la ràdio pública autonòmica. Potser finalment el senyor Álvarez hauria mantingut la seva decisió de plegar, però el que no és comprensible, perquè només retroalimenta la ràbia de ca d’un sector polític cada dia més talibanitzat, és la poca fermesa mostrada pels nostres màxims responsables polítics en la defensa de l’honorabilitat d’un professional i de la dignitat del nostre ens públic de comunicació.

El missatge entre línies de l’ofensiva contra IB3 Ràdio és que no basta amb alegrar-se del triomf “La Roja”. Cal convertir aquest èxit i tenyir l’adhesió a la selecció d’una intencionalitat política clara i explícita, mimetitzant l’èxit del futbol com a metàfora de l’èxit de l’Espanya uniforme contra els enemics que la volen disgregar. Com manava el guió, no era suficient que IB3 informàs sobre la selecció; si no donava a la informació el caràcter nacionalista (espanyol) que havia de tenir, se l’havien de carregar.

Que els sospitosos habituals hagin actuat d’aquesta manera no és nou, i per tant no sorprèn. El que sí em treu la son és que sense xutar fort hagin fet gol. Si s’hi posen de debò, en veurem de grosses.