Ahir vespre, a Binissuès, vam celebrar els 40 anys de la fundació del PSM. Va ser una  nit de retrobaments, d’homenatge als fundadors per recordar d’on venim. Però, sobretot, de reafirmació de la vigència d’aquest projecte polític cent per cent menorquí. De Menorca i per Menorca.

Les illes de la Mediterrània estam agermanades per una història plena de contactes sorprenents, més o menys coneguts. Però més enllà de la història compartida, la pertinença a un món interdependent que genera crisis globals amb expressions locals, ens crida a establir nous lligams, a treballar junts per un futur més digne que aquest amarg present.

Anam al poblet de Vassileonikos, on visitam una família siriana que ha tingut la sort de ser allotjada en una casa, el lloguer de la qual paga ACNUR. Són Ghalip, la seva dona, i tres fills petits. Ghalip (38 anys) ens explica la seva història, esfereïdora com la que, de fet, et pot contar qualsevol altre refugiat. Provenen d’Alep.

Des de març de 2016, quan va entrar en vigor l’acord entre la UE i Turquia, “només” arriben deu, vint, trenta refugiats cada dia a Quios. Arriben… i aquí es queden. Sense saber fins quan.