El passat dimarts 7 de juny el Parlament de les Illes Balears va aprovar la presa en consideració de la proposició de llei de Menorca Reserva de la Biosfera.
Josep Juaneda, actual conseller de Medi Ambient del Consell Insular de Menorca candidat a la presidència del Consell per Més per Menorca a les eleccions de l’any que ve, va fer una intervenció tan breu com claríssima, lúcida i encoratjadora. De bon començament, ja va deixar clar que «la gestió de la Reserva de Biosfera de Menorca va molt més enllà de la simple gestió mediambiental», i que per tant «no es pot reduir als mecanismes propis que s’apliquen als espais naturals protegits.»
Aquesta perspectiva, que és essencial per entendre l’enfocament i l’ambició de la nova llei, connecta amb el que deia just uns dies abans, en una conferència a l’Illa del Rei, l’amic Cipriano Marín. Aquest veterà consultor UNESCO actualment és el coordinador de Menorca Talaiòtica, però la seva relació amb la nostra illa té una llarga trajectòria: precisament va participar, de la mà del sempre enyorat Josep Miquel Vidal, en l’elaboració de l’expedient per a la Declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera.
Cipriano Marín deia l’altre dia que quan van començar a explicar que Menorca pretenia que tota l’illa fos declarada Reserva de la Biosfera, alguns expertsdel programa MaB de la UNESCO es posaven les mans al cap: era impossible, allò no s’havia fet mai! Però Cipriano ho tenia clar: si no havia passat mai, començava a ser hora de fer-ho. I Menorca era l’oportunitat.
Perquè és cert que les reserves de biosfera declarades fins aleshores eren espais naturals protegits, verges, amb una limitadíssima presència humana. Mai s’havia presentat un territori sencer —en aquest cas una illa— amb els seus habitants, els múltiples usos que hi genera l’activitat humana, i tots els seus reptes, problemes i oportunitats.
Aquella aposta agosarada va sortir bé: l’octubre de 1993, Menorca va ser el primer cas del món, finalment al costat de Lanzarote, d’una illa sencera declarada Reserva de la biosfera. Cipriano Marín descriu aquell moment com el punt d’inflexió decisiu —un canvi de paradigma, en realitat— de la noció de reserva de biosfera i del concepte de sostenibilitat, que així guanyava en amplitud i profunditat.
En Josep Juaneda va transmetre al Parlament aquesta mateixa idea, dient que es tracta de «conjugar harmònicament l’activitat humana —econòmica, social, cultural, etc.— amb la preservació del nostre entorn.»
Idò si ho vam fer una vegada, tornem-ho a fer. Si el 1993 va ser un punt d’inflexió per Menorca i per al programa MaB de la UNESCO, el 2022 ho pot tornar a ser. Ho ha de ser. Menorca afronta enguany una temporada turística que batrà tots els rècords. A curt termini tindrà uns innegables efectes econòmics i laborals. Però la massificació i la falta de regulació de certes activitats posa en risc no només la capacitat física de l’illa, sinó que pot causar experiències negatives tant en els locals com en els visitants. Morir d’èxit no és impossible. La gallina dels ous d’or no és immortal.
La Llei Menorca Reserva de Biosfera ha de ser l’eina que ens ajudi a conduir-nos cap a un altre tipus d’èxit, que no sigui un miratge, ni efímer. Perquè sostenibilitat vol dir justament que pugui tenir continuïtat, que no sigui flor d’un dia i que no comporti un cost derivat perjudicial, sinó llargament beneficiós.
No ho sabria dir millor que en Josep Juaneda en acabar el seu discurs al Parlament: «el que ens empeny és garantir el futur de Menorca i el benestar de les menorquines i els menorquins. Senyores diputades i senyors diputats (…) si el gran poeta eivissenc ens deia que ‘voler l’impossible ens cal’, avui tenen la ran oportunitat de fer possible el que cal per al nostre poble.»
Ben dit, Bep. Caminam amb tu.
[Publicat a la secció ‘En veu alta’ del web del Psm-Més per Menorca]