No sé si som jo que estic especialment sensible, o que realment molta gent repeteix aquesta idea quan parla de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia: no m’hauria pensat mai que haguéssim de veure aquest desastre en ple segle XXI!
Responsables polítics, tertulians dels mitjans de comunicació, amics i coneguts de qualsevol de nosaltres en una conversa de carrer o fent coa a la botiga… Molta, molta gent troba sorprenent, inesperat, inconcebible, que en ple segle XXI haguem de tornar a veure tancs i tropes als carrers de ciutats europees, edificis destruïts, imatges esfereïdores de morts i ferits, més de dos milions ja de desplaçats forçosos cap a altres països… Les conquestes socials, de seguretat i de pau per les quals han lluitat tantes generacions, ara vol dir que no eren més que un fràgil i efímer somni? És que no hem après res?
Hauríem hagut de fer més cas dels principals pensadors del segle XX, que han qüestionat a fons el mite del progrés. El segle XX ha suposat un contundent desmentit de la idea que, descomptant qualque endemesa i alguna momentània passa enrere, el món avançava sempre i contínuament cap a millor, que les generacions venidores viurien millor que les precedents, i que el futur era una promesa de benestar, prosperitat i pau.
Les barbaritats del segle XX ja van suposar una esmena a la totalitat a les il·lusions ingènues de la modernitat, perquè ens van mostrar que les conquestes humanes més sensacionals poden conviure amb les aberracions més bèsties, i que fins i tot el progrés cientificotècnic pot ser el millor aliat de la violència per dur-la a magnituds mai vistes. Recordem la indústria de la mort que van ser els camps d’extermini nazis, o les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki dels democràtics Estats Units.
Ben mirat, quins arguments teníem per creure que el segle XXI seria millor? Quan tenim més tecnologia i més mitjans que mai per bastir unes condicions de vida acceptables per a tota la humanitat, ara ens hem d’enfrontar amb l’amenaça global del canvi climàtic i la crisi de recursos, que poden arribar a posar en perill la mateixa supervivència de l’espècie homo sapiens. Millor que el segle XX?
Estic segur que algú que hagi llegit aquest article fins aquí em dirà que som un pessimista radical. De cap manera. En realitat, els millors candidats al pessimisme són els qui es pensaven que tot era molt polit, i ara han caigut de l’ase. La frustració és la conseqüència d’haver-se fet expectatives impossibles. Són aquests els qui ara desesperen i pensen que no hi ha res a fer.
Tot, ho tenim per fer. La lliçó de la guerra d’Ucraïna és clara, contundent, inequívoca: no hi ha conquestes per sempre. Cada generació ha de lluitar i s’ha de guanyar el benestar, la prosperitat i la pau. I a la mínima que ens despistem i creguem que el món funciona tot sol (i sí, aquí hi ha allò de “jo no em fic en política”), el perill de perdre tot el que havíem guanyat es tornarà a convertir en una possibilitat real i propera.
També ens hauríem de demanar per què no hem fet els mateixos escarafalls d’astorament, sorpresa i incredulitat davant altres brutalitats recents, com la guerra de Síria o la mort quotidiana de migrants a la mar Mediterrània. Perquè els morts dels darrers anys en aquesta guerra no declarada són molts més que les víctimes d’aquestes setmanes a la guerra d’Ucraïna, no? Segurament la resposta és tan simple com que aquelles desgràcies no ens toquen de tan a prop, perquè és obvi que la guerra d’Ucraïna amenaça directament el nostre espai de seguretat i el nostre benestar.
L’antídot contra el pessimisme no és l’optimisme, perquè ja som prou grandets com per continuar pensant que si creim fermament que les coses ens sortiran bé ho aconseguirem. En realitat, hem de posar a la mateixa banda el pessimisme i l’optimisme ingenu, i a l’altra banda l’esperança, que és la convicció que el demà pot ser millor si avui ho donam tot per construir-lo.
(Publicat a la secció «En veu alta» del web del PSM-Més per Menorca)