L’any 2006, la Llei orgànica de qualitat de l’educació va establir per a tot l’Estat la gratuïtat del segon cicle d’educació infantil, de 3 a 6 anys. Culminava així una reivindicació que venia d’enrere, i que perseguia un doble objectiu: un d’educatiu, el d’afavorir l’escolarització primerenca, molt beneficiosa per al desenvolupament integral dels infants, i un altre de social, tant o més important, perquè la gratuïtat garantia l’accés universal de tots els infants amb independència de la situació econòmica de les seves família, un importantíssim avanç cap a l’equitat.
Han passat quinze anys, i el balanç és enormement positiu. L’accés universal a l’educació és una de les polítiques socials preventives més eficaces. Però ens trobam, en qualsevol cas, en un camí a mig fer. Si el 2006 es va establir l’educació gratuïta a partir dels tres anys sense tocar el seu caràcter voluntari (l’escolarització obligatòria comença a primer d’educació primària), què impedeix que s’estengui la gratuïtat al primer cicle d’educació infantil, de 0 a 3 anys?
Els governs, el de l’Estat i els autonòmics, sempre argumentaran que la barrera són els doblers. Ja ho deien abans que l’educació de 3 a 6 anys es convertís en gratuïta per llei, però és evident que es van fer les inversions necessàries per complir amb el mandat legal. L’increment dels pressuposts en Educació es va repartir entre l’Estat i les comunitats autònomes, i es va tirar endavant. Per tant, la capacitat pressupostària no es pot admetre com a justificació, perquè ja es veu que quan hi ha voluntat política i un mandat legal, els recursos necessaris acaben sortint.
Estic d’acord que la generalització de la gratuïtat de l’educació de 0 a 3 anys no es pot fer efectiva d’un dia per l’altre, i que caldrà una planificació complexa, que inclou no només els doblers sinó la creació de places i la reconversió del sistema actual, sostingut en gran part pels ajuntaments, junt amb les escoletes d’iniciativa privada. El que no es pot admetre és que no es vagin donant passes en la direcció correcta, que és la d’establir un horitzó per a la gratuïtat i la garantia pública de tota l’educació infantil.
La recentment aprovada LOMLOE, més coneguda com Llei Celáa, estableix una disposició addicional, la tercera, que compromet el Govern de l’Estat a elaborar un pla de vuit anys amb la col·laboració de les altres administracions educatives, per estendre el primer cicle de l’educació infantil cap a una oferta pública suficient i assequible amb equitat i qualitat, amb l’objectiu d’avançar cap a la seva gratuïtat, i prioritzant l’accés de l’alumnat en situació de risc de pobresa i exclusió social, i la baixa taxa d’escolarització.
És un objectiu molt lloable, però no seria la primera vegada que les lleis expressen desitjos o intencions que llavors no es compleixen. És cert que encara no fa un any de l’entrada en vigor de la LOMLOE, que és el termini que dona l’esmentada disposició per aprovar el pla, però cal reclamar a l’Estat que el posi en marxa quant abans, i que digui amb quin finançament comptarà al llarg dels vuit anys de la seva vigència.
Ben mirat, al que hem d’aspirar és que els vuit anys que ha de tenir aquest pla no concloguin amb una millora relativa de l’accessibilitat a l’educació infantil de primer cicle, sinó amb una fita més ambiciosa, que no pot ser altra que l’extensió de la gratuïtat universal de l’educació de 0 a 3 anys, mantenint sempre el caràcter voluntari d’aquesta etapa educativa, i complementant aquesta gratuïtat amb altres mesures de compensació i equitat que converteixin l’escoleta infantil en el millor factor de prevenció de l’exclusió social.
Aquest dilluns, 26 d’abril, al Consell Insular de Menorca aprovarem una proposta en aquest sentit, per demanar-li al Govern de l’Estat que aprovi el pla al qual es va comprometre quan va aprovar la LOMLOE, i que als Pressuposts Generals de l’any que ve concreti ja una aportació econòmica estable per a la creació i el sosteniment de places d’educació infantil, garantint la protecció de l’escolarització dels infants en situació de pobresa.
Tant de bo aquest objectiu, ara i en el futur, no sigui objecte de confrontació partidista, sinó que es converteixi en una política d’estat compartida i sòlida.
(Publicat al diari Menorca dia 26 d’abril de 2021)