Si vostès són una mica cinèfils o simplement estan al cas de les notícies culturals, segurament ja deuen conèixer la polèmica que ha suscitat la decisió de Netflix —i la seva rectificació posterior— de subtitular en castellà d’Espanya, per als espectadors d’Espanya, la pel·lícula «Roma» del director mexicà Alfonso Cuarón, estrenada el desembre passat. Una meravella, per cert: si encara no l’han vista, no se la perdin.
Recordem breument com ha anat aquesta pòlèmica. Quan Netflix va incloure aquesta pel·lícula en la seva graella a Espanya, hi va posar els subtítols ‘forçats’, en l’argot audiovisual contemporani: és a dir, que l’espectador no té l’opció de posar o treure els subtítols, sinó que se’ls ha de menjar tant sí com no. Hi ha parts de la pel·lícula en què dues protagonistes parlen en llengua mixteca, pròpia del sud de Mèxic, i aquí era totalment lògic que apareguin subtítols en castellà. El problema era que quan els actors parlen en castellà, la subtitulació forçada continuava.
L’enuig del director Alfonso Cuarón no es va fer esperar, i va demanar a Netflix que retiràs aquests subtítols, que considerava una ofensa per al públic espanyol, com si se’ls estigués dient que són incapaços d’entendre el castellà que es parla a Mèxic. Cuarón va qualificar la decisió de Netlix d’ignorant i ofensiva, i va posar alguns exemples de fins a quin punt resultava ridícula la proposta: quan una actriu deia “mama”, el subtítol deia “madre”, o quan deia “enojada” la subtitulaven “enfadada”. “Hay coloquialismos”, va dir Cuarón, “pero en ningú caso impiden que entendamos lo que estamos viendo. Y algo de lo que más disfruto es del color y la textura de los acentos. Es como si Almodóvar necesitara ser titulado”.
De manera immediata, Alfonso Cuarón va rebre el suport de destacades personalitats de la llengua espanyola.
L’escriptor Jodi Soler, mexicà com el cineasta, va ser el primer a reaccionar, qualificant el comportament de Netflix de “paternalista, ofensivo y profundamente provinciano”.
El filòleg Pedro Álvarez de Miranda, actuant com a portaveu de la Real Academia Española de la Lengua, va declarar que “No existe el español de América, hay varios tipos de español en América. Hay variedades y pequeñas diferencias, pero todos nos entendemos sin problemas (…). No hay un español bueno y otro malo.”
I el secretari general de l’Associació d’Acadèmies de la Llengua Espanyola, el veneçolà Francisco Javier Pérez, també va ser prou contundent: “No tiene sentido. Hay voces regionales, coloquialismos, algunos son conocidos y otros no, pero en ningún caso impiden que entendamos lo que estamos viendo. Incluso se llega a poner subtítulos iguales a lo que se dice, con lo que el sinsentido es doble.”
En definitiva, el suport unànime a la reivindicació d’Alfonso Cuarón va provocar que el passat vuit de gener Netflix rectificàs, i tragués els subtítols en castellà d’Espanya quan els actors de «Roma» parlen en castellà de Mèxic. Ara, quan comença la pel·lícula, l’espectador es troba amb aquest avís: “Diálogos en Mixteco subtitulados. Otros idiomas no están subtitulados”.
Aquest cas ha servit perquè acadèmics, escriptors i cineastes d’Espanya i d’Amèrica Llatina hagin sortit a fer una defensa contundent de la unitat de la llengua castellana, i de la riquesa que representa la seva diversitat, subratllant la idèntica dignitat i pertinença a la llengua comuna de tots els dialectes, modalitats i accents del castellà.
I ara que hem parlat del mexicà i el castellà, podríem parlar del menorquí i el català. Podríem demanar-nos si els espectadors menorquins de TV3 necessiten subtítols per entendre les sàtires de Polònia, o si a València els fa falta traduir o subtitular les cançons d’en Cris Juanico…
Però trob que no fa cap falta. La lliçó d’Alfonso Cuarón, Netflix i les sàvies veus que han pres la paraula amb motiu d’aquest cas són tan clares i diàfanes, ho han explicat tot tan bé que, ben mirat, no fa cap falta. S’entén tot, tot i tot.
(Publicat al diari Menorca dia 15 de gener de 2019)