El Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca organitza com a mínim una exposició cada any per fer un reconeixement i posar a l’abast de tota la ciutadania l’obra d’alguns dels nostres artistes més significats.
Per Sant Antoni de l’any passat, a la sala del Roser de Ciutadella inauguràvem La pintura nua, del pintor ciutadellenc Matías Quetglas. Encara no fa un any, també dins el programa de la Diada de Menorca i a la mateixa sala, obríem l’exposició Toni Vidal, de de dins, amb un recorregut per tota la trajectòria d’aquest gran fotògraf des Castell. I aquests desembre obre les portes l’exposició que, amb el títol La quietud de les coses, ens fa present una mostra prou significativa de l’obra dels darrers tretze o catorze anys del pintor maonès Josep Vives Campomar.
Es tracta, efecte, d’una trilogia il·lustre: tres artistes que representen tres visions distintes de l’art, tres trajectòries, tres llenguatges diferents. Si alguna cosa tenen en comú és, sobretot, que representen el millor que s’ha fet a Menorca en pintura i fotografia durant el darrer terç del segle XX i principis del XXI.
Vull donar les gràcies en aquest punt a les persones que han participat en la realització d’aquest projecte, sobretot a en Carles Jiménez i na Cristina Rita. Però també a en Guillem Frontera i a n’Emili de Balanzó, que van fer aquesta proposta i, quan semblava que hi podia haver dificultats per realitzar-la, van empènyer prou perquè es convertís en realitat.
Com bé assenyala en Carles Jiménez al text que ha escrit per al catàleg d’aquesta exposició, en Pepe Vives no ha arribat a ser un artista reconegut i de culte perquè s’hagi preocupat de construir-se un nom, de promoure i fer visible la seva producció artística. Més aviat és al contrari: en Pepe sempre ha viscut una mica d’esquena als reclams de la vida social.
Si avui és aquí, si el podem comptar entre el petit nombre d’artistes excel·lents de Menorca, és perquè una sèrie de persones, des de la gratuïtat d’apreciar l’obra pel que és, sense cap mena d’utilitarisme ni voluntat de treure’n profit, així l’han reconegut i l’han posat en el lloc que correspon. Junt amb Emili de Balanzó i Guillem Frontera, o Valeriano Bozal, autor de l’altre text del catàleg, en aquest grup hi hem de situar alguns pintors, la majoria catalans, que també, com en Pepe, han pintat Menorca. Em referesc a Serra de Rivera, Miquel Vià, Serra Limona, Francesc Artigau, o el mateix Matías Quetglas.
Per mi és un plaer i un honor haver acompanyar en Pepe Vives fins aquesta exposició, haver pogut contribuir a dur la seva obra fins al Roser i, a partir del mes de gener, a Ca n’Oliver. M’alegra perquè em fa present la memòria de mon pare, amb qui eren bons amics. Però sobretot em satisfà… perquè sí. Per l’art, i prou. Simplement per poder compartir el meu propi gaudi estètic amb totes les persones que s’apropin al Roser o a Ca n’Oliver per contemplar i assaborir la seva creació.
En una època en què l’art no s’escapa del mercantilisme, en un temps en què tot tendeix a ser apreciat pel preu que té i no pels valors estètics, espirituals i socials, l’obra de Pepe Vives Campomar, lliure i totalment desproveïda de cap mena d’operació de propaganda, és una crida a creure que encara és possible l’art per l’art.
(Intervenció a l’acte d’inauguració de l’exposició Josep Vives Campomar, la quietud de les coses, a la Sala El Roser de Ciutadella, dia 23 de novembre de 2018, i reproduïda pel diari Menorca dia 29 de novembre de 2018).