Han passat 80 anys de la guerra civil. Aquest llarg període, proper a un segle, es divideix clarament en dues meitats.
Els primers 40 anys van ser els de la dictadura franquista. Quatre dècades en les quals els traumes produïts per aquell desastre no es van poder reparar, perquè llavors només tenien dret a fer memòria els vencedors. Als vençuts tan sols se’ls concedia, si no eren directament perseguits o no havien mort, el dret a callar, a patir en silenci l’oprobi i la marginació.
Els altres 40 anys són els de la restauració de la democràcia. Però les característiques amb què es va realitzar la transició han marcat decisivament aquestes altres quatre dècades, deixant pendent la recuperació de la memòria democràtica dels vençuts, dels conciutadans que van patir aquell cop d’estat de 1936 que va destruir la legitimitat democràtica i republicana.
La recuperació de la memòria democràtica de qualsevol país és un deure de les institucions públiques en una democràcia plural. Les institucions han de vetllar per conèixer la veritat dels fets, per tal que es pugui fer justícia i per reparar quan calgui, amb l’objectiu final de garantir la no repetició dels fets traumàtics.
Des d’aquest punt de vista, hem de reconèixer que no ha estat un camí exemplar, el de la democràcia contemporània espanyola, pel que fa a la rehabilitació i la restitució de la memòria democràtica. Les ferides i els dols generats per la guerra civil i la dictadura resten encara pendents de ser resolts amb la dignitat que les víctimes i els seus familiars mereixen. Com diu en Josep Portella a la darrera de les seves Cartes republicanes, «encara hi queden moltes històries per contar, moltes vides per rescatar, moltes injustícies per reparar».
Les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera. S’haurien d’haver fet d’una altra manera. Altres països del món que en el segle XX han patit processos d’opressió i dictadura ens en donen bons exemples.
A la Sudràfrica post Apartheid, la Comissió per la veritat i la reconciliació va treballar durant anys per fer seure uns davant els altres víctimes i botxins, creant els mitjans per al diàleg i la reconciliació, per refer la vida social, trencada per l’odi i la violència.
També a Xile es va crear una Comissió per la veritat i la reconciliació, que investigava els casos en què era necessari rehabilitar la dignitat de tantes víctimes innocents de la dictadura de Pinochet, i per enllaçar la nova etapa democràtica amb l’anterior etapa democràtica i legítima de Salvador Allende.
Podríem esmentar molts altres casos. A l’estat espanyol, però, les coses no es van fer així quan era el moment oportú, i les institucions públiques han arribat molt tard a l’inici del procés reparador de la memòria democràtica. Procés legítim, necessari, i irrenunciable.
Si alguna cosa hem d’enterrar d’una vegada per totes és la falsa idea de reconciliació que diu que les coses desagradables del passat és millor no recordar-les. Darrere aquesta afirmació, aparentment assenyada, el que hi ha és la continuació de la condemna de silenci sobre les víctimes silenciades.
L’any 2007 es va aprovar la primera llei de memòria de l’estat espanyol, que té per objectiu, com diu el seu mateix títol, reconèixer i ampliar drets i establir mesures a favor de qui va patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura.
El 31 de maig de 2016, el Parlament de les Illes Balears va promulgar l’anomenada llei de fosses, la llei per a la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme, que facilita la recuperació i la restitució de les restes mortals de moltíssimes persones enterrades en fosses comunes, sepultades fins ara en l’oblit.
I el 27 de març passat, de nou el nostre Parlament ha aprovat la Llei de memòria i reconeixements democràtics, que finalment dona marc legal i vehicula el conjunt d’iniciatives públiques per la recuperació de la memòria democràtica.
Aquest acte d’avui és el primer de la línia de treball que ha iniciat el Consell Insular de Menorca, en el marc del desenvolupament d’aquestes lleis, per avançar cap als objectius que les defineixen.
Hem de sortir al pas també dels qui potser diran que aquest acte d’avui, i en general els treballs de recuperació de la memòria democràtica, són tendenciosos perquè només recorden les víctimes d’una banda.
No és així. Del que es tracta és de restituir i dignificar la memòria de tothom, i en aquest tothom fins avui encara hi falten els qui mai han estat reivindicats i rehabilitats, d’una manera pública i explícita, per les institucions democràtiques.
L’afany de les polítiques públiques de memòria democràtica no és reobrir ferides, sinó reparar el dol i restituir la dignitat. No és posar unes víctimes per davant de les altres, sinó identificar-les totes com a conciutadans i conciutadanes nostres que, a través dels seus familiars, mereixen la comprensió, el condol i la rehabilitació.
El projecte que hem posat en marxa des del Consell Insular de Menorca consisteix fonamentalment en la recuperació de la llista de persones menorquines represaliades per la dictadura franquista i la reconstrucció dels seus relats personals, de la seva biografia individual, social i política.
Per assolir aquest objectiu, el Departament de Cultura i Educació el Consell Insular de Menorca ha encarregat un estudi de recerca i identificació a l’historiador Josep Portella. Li vull agrair, en nom propi i del Consell Insular, que abans de posar-se al capdavant d’aquest repte, ja vagi treballar intensament per la recuperació de la memòria dels exiliats de la guerra civil i el franquisme, amb el magnífic resultat del seu Llibre d’exilis, publicat l’any passat.
Al costat d’aquest encàrrec, el Consell Insular ha designat el jove historiador Miquel López Gual com a representant de la primera institució menorquina a la Comissió de fosses posada en marxa pel Govern de les Illes Balears. Des del Consell esperam, Miquel, que la teva feina contribueixi a fer avançar la investigació de les causes que han reivindicat de manera reiterada familiars menorquins de víctimes que estan enterrades fora de Menorca.
Alguns d’aquests familiars us trobau aquí avui, i us volem reiterar el nostre compromís. Amb aquest acte d’avui feim una primera passa per la rehabilitació de la memòria dels vostres parents. Però som conscients que hi queda en tant que sigui viable, la recuperació de les seves restes, que la comissió de fosses ha de dur a terme amb la màxima agilitat possible. Per açò, des del Consell Insular ens afegim a la vostra petició a la Comissió de fosses, representada avui per la Consellera de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears, perquè agiliti les gestions per tal que els casos dels vostres parents siguin degudament atesos i estudiats, i que en el cas que sigui viable en pugueu recuperar les seves restes.
Voldria acabar aquesta presentació amb tres cites d’autors altament significatius per a la construcció contemporània del concepte de memòria històrica.
El primer és filòsof alemany Walter Benjamin. És ell qui va introduir la noció de “rememoració” per designar els processos socials com el que representa aquest acte d’avui. La rememoració no té res a veure amb la conservació passiva i museística dels esdeveniments del passat, sinó la seva realització dinàmica en l’experiència present. D’acord amb Benjamin, la memòria és la salvació en el present d’allò que va fracassar en el passat.
El segon pensador també és alemany, Theodor Adorno. Per a ell, allò que fem cadascun de nosaltres al llarg de la nostra vida no és altra cosa que un intent de recuperar, transfigurant-la, la pròpia infància. En aquest acte d’avui recuperam la memòria de les víctimes assassinades i enterrades en l’oblit. Però també recuperam la infància robada dels qui, com en Doro Gelabert, que avui ens acompanya, van perdre els seus pares o mares quan eren tan petits que es pot dir que gairebé ni els poden recordar si no és a través de testimonis.
El tercer autor és l’antropòleg Lluís Duch, que ens ajuda a situar perfectament la intenció d’aquest acte d’avui.
Amb aquest desig, amb una crida a l’amor, en nom propi i del Consell Insular de Menorca, us agraesc a tots la vostra presència en aquest acte, i afirm el compromís de l’equip de govern de continuar endavant amb el projecte que ara just iniciam fins que puguem dir, de veritat, que les víctimes de qui recuperarem la memòria descansen, finalment, en pau.
(Discurs a l’Acte per la recuperació de la memòria democràtica menorquina, celebrat al Cementeri de Ciutadella dia 27 de juliol de 2018)