El passat 14 de desembre, la sala de plens del Consell Insular de Menorca va acollir l’acte de presentació del Llibre d’exilis: diccionari biogràfic de l’exili menorquí, obra de l’historiador Josep Portella. Es tracta d’una obra enciclopèdica, fruit de set anys de treball, que ve a omplir un buit importantíssim tant en la historiografia contemporània de Menorca com, sobretot, en la tasca necessària de recuperar la memòria històrica, i de restaurar la dignitat dels vençuts. Gràcies, Bep.
El segle XX va ser qualificat per l’historiador anglès Eric Hobsbawm com el més sanguinari de la història de la humanitat.
En general, però, allò que es destaca del segle XX és que ha estat la centúria del major desenvolupament tecnològic. És cert: durant el segle XX han progressat com mai abans els mitjans per guarir malalties i salvar vides humanes, i per allargar l’esperança de vida de les persones, encara que no sigui de totes, ni a totes les zones del món.
Però l’altra lectura, necessària, indefugible, és que la revolució tecnològica ha propiciat, també, el desenvolupament de moltes maneres més eficaces i massives de matar.
La planificació industrial de la mort duta a terme per l’Alemanya nazi, l’eficaç organització del Gulag estalinista, o les bombes llençades pels nordamericans sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki, ens mostren que la racionalitat tecnològica també pot tenir un rostre macabre.
I si ens pensàvem que en el segle XX ho havíem vist tot, a les acaballes del segle —concretament l’any 1994— vam assistir incrèduls i impotents al genocidi dels Grans Llacs Africans, amb una xifra aproximada d’un milió de morts, assassinats de la manera més bèstia i primària: a ganivetades i a cops.
No hem culminat encara el camí de l’evolució per esdevenir humans, ens recorda Eudald Carbonell.
El pitjor que podem fer davant aquesta realitat és oblidar, ignorar, o creure que, tanmateix, és cosa del passat. No hi ha res pitjor que la invisibilització, la desaparició de les referències que ens lliguen a aquest passat.
La memòria històrica és la lluita d’una generació i de les seves institucions per saber d’on ve, per reconèixer-se col·lectivament en un passat del qual no en podem estar orgullosos perquè ens parla d’exclusió, de negació, de silenciament.
Espanya, i Menorca, també tenen, en el segle XX, una història de violència, d’odi, de conculcació dels drets i llibertats, i d’invisibilització.
I hem de reconèixer que ja hem fet tard per retornar la dignitat a les víctimes silenciades d’aquesta història.
Ha estat un error creure que seria millor no remenar els pous negres de la història recent.
Ha estat un error col·lectiu confondre la reconciliació i la concòrdia, amb la continuació de la llosa de silenci imposada als vençuts.
Ara, quan ja fa 80 anys de la guerra civil, ja no hi som a temps per restituir la memòria i la dignitat de les víctimes en vida seva.
Les institucions democràtiques han arribat tard. I tanmateix, seria pitjor no fer res.
L’any 2007 es va aprovar la primera llei de memòria de l’estat espanyol, que té per objectiu, com diu el seu mateix títol, reconèixer i ampliar drets i establir mesures a favor de qui va patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura.
El 31 de maig de 2016, el parlament de les Illes Balears va promulgar l’anomenada llei de fosses, la llei per a la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme, que ha de permetre la recuperació i restitució de les restes mortals de moltíssimes persones enterrades en fosses comunes, sepultades fins ara en l’oblit.
I ara mateix, el parlament tramita la nova llei balear de memòria democràtica, que haurà de donar marc legal i dotar de recursos el conjunt d’iniciatives públiques per la recuperació de la memòria de les víctimes silenciades.
Hem arribat massa tard, però encara hi som. Perquè si, com diu Walter Benjamin, som capaços de mirar-nos la història des de la perspectiva dels qui n’han estat les seves víctimes, estarem sembrant una llavor molt valuosa per construir un futur diferent.
Gràcies, Bep Portella, per rescatar de l’oblit, per posar nom, imatge i relat a les vides silenciades dels menorquins i menorquines que van salvar la vida de l’única manera que ho van poder fer: marxant de Menorca i agafant el camí de l’exili.
Avui, d’alguna manera, aquests menorquins tornen a casa.