Menorquins, preparau la butxaca

Les darreres setmanes de l’any 2014, les notícies menorquines s’han omplert de porqueria: la que es filtra al subsòl de l’abocador de residus de Milà, al nord del terme de Maó. Encara no està clar de qui és la principal responsabilitat per les greus filtracions detectades a les obres d’ampliació d’aquest abocador, i que han obligat a clausurar-lo. Les informacions apunten a la lleugeresa i falta de control de l’actual equip de govern del Consell Insular, que va adjudicar les obres i no va donar prou importància a les primeres notícies de filtracions de líquids residuals. Però aquests responsables s’espolsen les culpes amb el recurs habitual de mirar cap enrere i acusar l’anterior govern, que va projectar les obres. El que m’estranya és que ningú no demani explicacions a l’empresa que ha fet aquestes obres. No hi té res a dir? No podria ser que el projecte estigués ben fet, però que l’execució hagi estat defectuosa?

Al llarg dels propers mesos coneixerem més detalls d’aquest nyap, cada part muntarà el relat que més convengui als seus interessos, i llavors els ciutadans tindrem dues feines. La primera, discernir enmig del foc creuat quina és la versió més propera a la veritat dels fets. I la segona, que personalment em preocupa bastant més: pagar la factura. Perquè aquest tipus de coses solen acabar amb una escurada més o menys substanciosa de la butxaca dels contribuents. És més: ara ja podem fer nombres i saber què ens costarà aquesta broma de mal gust.

L’escenari que planteja el govern del PP al Consell Insular, si no es poden arreglar les deficiències de Milà en un termini de tres mesos, és exportar els fems de Menorca a Palma per incinerar-los a la planta de Son Reus. Idò bè: si açò acaba passant, els menorquins haurem de pagar com a mínim el doble del que pagam ara per al tractament dels residus sòlids urbans. Ara mateix tenc damunt la taula els últims rebuts de la taxa que em cobra l’ajuntament de Ferreries: 58 euros anuals. Al costat d’aquests, tenc uns quants rebuts de la taxa d’incineració que paga un ciutadà de Palma: 126 euros anuals. Més del doble. I pensem  que si aquest és el destí que ens espera, els menorquins encara hi haurem d’afegir el cost del transport del fems cap a Mallorca, que no serà gens barat. En resum, la factura per la mala gestió realitzada a Milà i la falta de diligència en l’execució de les obres d’ampliació, sigui de qui sigui la culpa, ens pot acabar sortint bastant més d’un 100% més cara que la que hem pagat fins avui. Ho podran maquillar com vulguin, ens podran enganyar amb una campanya de propaganda que ens digui que l’exportació de fems fora de Menorca és un benefici de la Reserva de la Biosfera, perquè a partir d’ara la nostra merda se la confitaran els mallorquins. Que facin els jocs de mans que vulguin: si la cosa va per aquí, estimats conciutadans menorquins, preparau la butxaca.

Però anem més enllà: aquest fet lamentable no es pot llegir de manera aïllada, sinó que cal situar-lo dins la mala gestió global que fa avui el Consell amb els residus. Com en tantes altres matèries, la política del PP es caracteritza per liquidar el consens construït a base de diàleg i esforç durant molts anys, i de fer-ho de la pitjor manera possible: no perquè tenguin un altre model, sinó perquè es deixen endur per la improvisació i les inèrcies.

El Pla Director de Residus de Menorca, encara vigent, es fonamenta en la idea d’optimitzar la recuperació de les deixalles, i optar per l’eliminació quan no quedi més remei. La recuperació és vista per aquest pla com una oportunitat mediambiental i social, ja que pot crear llocs de feina. En el món modern els residus són un recurs, i tots els recursos generen riquesa: una altra cosa és a quines mans vagi a parar aquesta, ja que pot revertir a favor dels ciutadans, o al revés, afavorir unes empreses que treuran benefici… a costa dels ciutadans. El pla de residus de Menorca preveia la primera cosa, però tot el que fa el PP des del Consell camina en la direcció exactament contrària: l’adjudicació de les deixalleries municipals, l’interès general concedit a una nova planta de residus de construcció, amb el regal inclòs d’una rotonda d’accés des de la carretera general, la falta de diligència i de criteri per garantir que els residus se separin i es recuperin degudament, premiant les empreses que tracten residus malament en lloc de penalitzar-les per açò mateix, l’estrangulació pràctica a què el Consell ha sotmès la planta TIV de Càritas, incomplint els acords que havien de donar-li viabilitat, el retrocés en la separació de les restes orgàniques per fer-ne compost…

Tots aquests despropòsits, totes aquestes mostres de males pràctiques en un tema tan sensible com és la gestió dels residus, apunten com un penell cap a la planta de Milà: el que hi ha succeït no és un cop de mala sort ni un cas aïllat, i molt em tem que la solució que li puguin donar aquests fenòmens que ens governen, serà beneficiosa per a algú, però no per als contribuents. Per si de cas, el que dèiem: menorquins, preparau la butxaca.