Que la crisi de la nostra època no és només econòmica, em sembla que a hores d’ara ja no ho dubta ningú. La crisi fa trontollar els fonaments de la vida social tal i com l’hem coneguda fins ara. Parlem de crisi institucional, de crisi política, de crisi de valors. I a vegades sembla com si tot allò que vingui d’ahir, tot allò que hagi format part del vell contracte social, mereixi ser, just per això, impugnat, debolit. Com si antic i vell fossin el mateix. Segur que, com diuen els optimistes, el desgavell actual és una porta que ens durà a superar el que ja no funcionava. Però no estaria de més prendre consciència del que no ens convé perdre pel camí, i fer el possible per salvar-ho de la crema.
Doncs bé, una d’aquestes coses que es troben en hores baixes és el perdó. I no em refereixo a la generositat personal de cadascú per perdonar una ofensa rebuda. Parlo del perdó com a bé moral, com a virtut socialment estimada, com a referència ètica col·lectiva. Fa temps que dono voltes a aquesta qüestió, i l’esclat del ‘cas Pujol’ m’ha dut, des de finals d’estiu, a fixar-m’hi d’una manera més atenta. Em remeto al que diu el periodista Manuel Cuyàs, que coneix bé Jordi Pujol, ja que va col·laborar en la redacció de les seves memòries: «Pujol va fer una confessió, i de la confessió n’esperava el perdó. Però el que s’ha trobat és una altra cosa: que entre la confessió i el perdó hi ha la penitència».
Si repassem la història del sagrament cristià del perdó, observarem que el rigor públic dels penitents dels primers segles es va anar atenuant fins arribar a la quasi abstracció: en l’època moderna es continuaria exigint el penediment i la confessió, però la penitència es va convertir en un afer íntim i privat. Al seu torn, el dret penal occidental està poderosament influït per les arrels cristianes. Moltes categories de la justícia civil són una versió laica de l’esquema teològic cristià. El sistema penitenciari civil no es concep només com un càstig, sinó com una penitència encaminada a obtenir la reinserció social, que vindria a ser la reconciliació civil.
Però tot això, i torno al començament d’aquesta reflexió, es troba avui en crisi. No hi ha dubte que en la nostra època ens hem tornat més tolerants i flexibles en molts aspectes de la llibertat individual. Però en relació als, diguem-ne, pecats socialment inacceptables, vivim un enduriment, un rigorisme, que frega la intransigència. Si històricament s’havia inflat la confessió i s’havia afeblit la penitència, ara bufen vents que exigeixen el càstig sense l’horitzó del perdó.
El sistema penitenciari manté, afortunadament, la perspectiva de la reinserció, però tots coneixem algú que no s’amaga de dir que, per a determinats delictes, voldria càstigs més severs… i res de perdó. Qui la fa la paga, diu la dita. Doncs avui ens movem perillosament cap a una reformulació d’aquesta idea: qui la fa l’ha de pagar per sempre, i ja no podrà tornar a ser mai més dels nostres. A vegades sembla fins i tot que defensar el perdó sigui una mostra de feblesa!
És Nadal. Aquests dies ens intercanviarem els millors desitjos de pau, prosperitat, salut i sort… Per què enguany no hi incloem també un bon desig de perdó, i el compromís de perdonar amb una mica més de freqüència i de sinceritat? No estaria malament per començar l’any nou amb bon peu.