El tancament de l’Editorial Moll és la pitjor notícia cultural de l’any, i de bastant més. Perquè és molt més que una empresa, molt més que una editorial, molt més que un segell que forma part del paisatge cultural illenc de les últimes generacions. Moll és un símbol del país, i la seva desaparició ha estat rebuda com a tal per tota la gent sensible, amb un mínim d’autoestima i amb dos dits de seny.
S‘ha dit que els últims responsables de Can Moll no han sabut gestionar el negoci. És possible. Jo, en qualsevol cas, no en tenc ni idea: tanta com la majoria de gent que ha pontificat amb la contundència habitual. Així com els tertulians de la barra del bar són els millors entrenadors del Barça, ara tothom és el geni que sap com s’ha de gestionar una editorial en l’actual conjuntura de crisi econòmica, transformació del món del llibre i reconfiguració radical dels hàbits i usos culturals. En fi, ara podem fer llenya de l’arbre caigut per açò mateix, perquè ha caigut. Hi ha empreses que funcionen, que fins i tot tenen un gran èxit a pesar dels seus dirigents, i d’aquestes ningú no en parla, o en parla bé. En canvi, quan la cosa va per avall, l’arruixada contra els darrers mohicans és indefectible. Sense tenir en compte que, en èpoques de crisi tan bèstia com la nostra, es genera la dinàmica casinesca que tan bé explica Nassim Taleb: es produeixen fenòmens del tipus “el guanyador s’ho emporta tot” i el seu contrari, provocant la injustícia de premiar amb el nostre reconeixement aquell que simplement ha tingut un cop de sort, i d’enviar a l’infern el qui ha fet mans i mànigues, i al final no se n’ha sortit.
Aquests dies també s’ha fet sentir amb força la denúncia de les institucions públiques d’aquest país, que deixen caure l’Editorial Moll i altres projectes culturals, mentre apuntalen amb entusiasme i recursos altres sectors empresarials que consideren vitals. Està clar que és així. Però segurament no es pot esperar res més dels gestors actuals d’aquestes institucions. I, francament, molt em tem que aquestes institucions s’assemblen a nosaltres —vull dir a la societat en el seu conjunt— bastant més del que estam disposats a admetre. Tenim els polítics que se’ns assemblen, sol dir el meu amic Josep Maria Quintana.
Sí, és ben cert que les institucions no han posat un euro per salvar Moll. Però, i què hem fet nosaltres? Què feim cada dia per donar viabilitat als projectes culturals que ens omplim la boca de dir que són vitals per al país? M’agradaria convidar-vos a llegir l’article que Damià Pons publicava al diari ARA Balears del passat 11 d’octubre, amb el títol La cultura, en quines mans? Cap al final de la seva lúcida reflexió, Damià Pons fa dues preguntes, que són, diu, «una invitació a dur a terme una reflexió personalitzada». Fets com el tancament de l’Editorial Moll conviden a fer aquesta reflexió amb urgència, i a intentar donar-hi resposta.