La novel·la Erewhon (anagrama de nowhere, «enlloc»), de l’escriptor anglès Samuel Butler (1835-1902) és una de les primeres distopies —o antiutopies— de la narrativa moderna. Davall la fantasia d’aquests relats hi sol haver una crítica a la societat contemporània de l’autor, i l’obra de Butler no és una excepció: Erewhon representa una denúncia fenomenal de la hipocresia de l’Anglaterra victoriana, que sota el discurs dels valors cristians emparava una societat fonamentalment injusta, protectora dels rics i opressora dels pobres i que, a més, responsabilitzava els exclosos i oprimits de la seva dissort. Al país imaginari d’Erewhon, la malaltia és un defecte, una cosa mal vista: la culpa és sempre del malalt, que ha de ser convenientment apartat de la gent respectable. I si la malaltia és prou greu, és un delicte, amb càstigs que van des d’uns dies a la presó fins a penes de treballs forçats. Val a dir que la condemna dels malalts no és cap invent de Butler: la veiem als quatre evangelis —els leprosos en serien el paradigma—, i no fa tants anys es va reproduir el mateix patró amb els malalts de Sida.
Sigui com sigui, el cas de la infermera Teresa Romero, malalta d’Ebola, m’ha fet recordar el malson d’Erewhon. Aquestes setmanes hem assistit al trist espectacle de la culpabilització immisericorde d’una persona que es debat entre la vida i la mort. S’ha dit, i personalment crec que és cert, que tant el govern central com el govern autonòmic de Madrid han intentat, com en altres ocasions, espolsar-se qualsevol responsabilitat i traslladar-la a la baula més feble de la cadena. Com en el cas del Prestige —la culpa va ser del capità—, del Iak-42 —va ser el pilot—, o del tren de Santiago —el maquinista—. Per acabar-ho d’adobar, molts mitjans de comunicació, instal·lats en la guerra frenètica per l’audiència a base de competir amb informació-porqueria, han atiat amb crueltat aquesta injusta i falsa lectura dels fets. El que s’ha arribat a dir de Teresa Romero no té nom.
La misericòrdia amb els més febles, amb els qui sofreixen, amb els exclosos, és el bessó de l’ensenyança i l’exemple personal del Papa Francesc. És el fil conductor que dóna unitat i sentit a tot el que diu i fa, des de les homilies quotidianes fins a l’exhortació L’alegria de l’Evangeli, des de les entrevistes que concedeix fins als missatges breus que posa a Twitter. Aquesta mateixa setmana, Francesc tuitava: «el cristià és necessàriament misercordiós; aquest és el centre de l’Evangeli».
Per això, és impresentable que la línia informativa de Canal 13 TV, cadena participada majoritàriament per la Conferència Episcopal, s’hagi decantat cap la mala pràctica periodística i moral d’inculpar Teresa Romero. I no estic parlant d’una intervenció aïllada d’algú en una tertúlia, sinó d’un discurs habitual en distints programes, com he pogut comprovar a través de la seva televisió a la carta, arran del comentari que em va fer una feligresa de la meva parròquia: «en lloc de llum donen fum», em deia aquesta senyora entrada en anys.
Que hi hagi mitjans de comunicació sensacionalistes que cerquen compulsivament el benefici comercial dels seus titulars i anunciants és una desgràcia, però és difícilment evitable en una societat pluralista que protegeix la llibertat d’expressió. Ara bé, que un mitjà de comunicació propietat de l’Església caigui tan baix és molt preocupant. Les denúncies contra la línia informativa de Canal 13 —per tendenciosa, partidista, representativa d’una ideologia rància i extremista—, procedents dels més diversos sectors de l’Església, són habituals des del seu mateix naixement. Però mai com ara no s’havia travessat la línia vermella de la immisericòrdia.
Si Canal 13 no és capaç de complir amb un mínim de dignitat i coherència amb els valors més bàsics que el magisteri de l’Església confereix als seus mitjans de comunicació, ja no es tracta de corregir una desviació puntual, sinó de replantejar d’arrel la funció, i si cal la continuïtat, d’aquesta distopia.