Una recent enquesta sociològica sobre percepcions i opinions de la població de Balears revela que els habitants de Menorca són els més pessimistes de l’Arxipèlag, tant pel que fa a la valoració de l’últim any com a les perspectives de cara al futur immediat. La dada no és nova: ja fa temps que tots els sondejos demoscòpics diuen que els menorquins estam deprimits. En tot cas, la persistència del fenomen deu voler dir que la medicina receptada per la classe dirigent menorquina no ha produït l’efecte desitjat.
El PP va guanyar les eleccions al Consell Insular de Menorca i als principals ajuntaments de l’illa amb un discurs simple, insistent com una murga i corejat pels poders econòmics i per la línia editorial dels mitjans de comunicació locals: el govern d’esquerres havia paralitzat la societat menorquina, però el PP tornaria la iniciativa a la gent -és a dir, a l’empresa-, que, alliberada d’una administració invasiva i intervencionista, sortiria de la crisi en un tres i no res. Tot depenia de nosaltres, tots havíem de convertir-nos en emprenedors, havíem de creure en les nostres possibilitats i reinventar-nos per construir el nostre destí.
Es tracta, en efecte, d’un discurs més propi de l’autoajuda que de la política. Però l’autoajuda, que és una bona eina per millorar l’estat d’ànim dels individus, no serveix per resoldre problemes econòmics i socials. La filòsofa Michela Marzano i la sociòloga Eva Illouz adverteixen que l’autoajuda convertida en ideologia ocasiona danys col·laterals realment perversos. La seva crítica és tan dura que només els falta dir que l’autoajuda és l’opi del poble. Per Illouz, la ideologia de l’autoajuda pretén fer l’individu responsable de tot, dels seus èxits i dels seus fracassos: si els amics et deixen, és que tens un problema; si perds la feina, alguna cosa no has fet bé, de manera que si t’hi esforces prou, segur que te’n sortiràs; els problemes són dins teu, i tu tens la clau de tot. Michela Marzano veu en l’autoajuda i els seus derivats – management, coaching, retòrica del creixement personal- un recurs perfecte per al capitalisme salvatge que ens està deixant aquesta crisi: si tot és dins teu, no pretenguis canviar la realitat, no et demanis si és injusta: adapta-t’hi, espavila’t, i triomfaràs.
Em diran vostès, amb tota raó, que aquest no és un problema específic dels menorquins. Naturalment. Però a Menorca aquesta dèria ha adoptat unes característiques de pandèmia: és el discurs de moda per explicar els problemes de l’illa i proposar la manera de solucionar-los. I si goses criticar-ho, ets un mal menorquí amb l’autoestima baixa. Fa un parell d’anys, un diari local dedicava tota una pàgina, un dia per setmana, a entrevistar una persona que, havent perdut la feina, havia cobrat íntegrament la prestació d’atur per muntar el seu propi negoci; normalment, la botiga dels seus somnis. El que no ha publicat aquest diari és que la majoria ja han tancat la paradeta. Les patronals i associacions de l’entorn empresarial munten fòrums i jornades per difondre massivament aquesta bona nova, però llavors resulta que, com diu un assessor d’empreses, molta gent s’ha fet autònoma per posar el seu negoci sense haver fet cap estudi de mercat ni tenir cap pla B i, és clar, el somni li ha durat de Nadal a Sant Esteve.
En una conferència emparada pel Consell Insular, un famós gurú de l’autoajuda explicava que la majoria de triomfadors són gent que ja des de petits perseguien el seu somni, i que a còpia de sacrificis i tenacitat al final van aconseguir el seu objectiu. Ho deia com a exemple per animar els joves a ser creatius, perquè qualsevol pot ser el proper Zuckerberg. Del que no parla mai aquest supervendes del bricolatge emocional és d’aquells que no hi arriben; no diu, per exemple, que, segons l’Observatori Europeu de les Tecnologies de la Informació, únicament un 0,5 de lesstartup informàtiques -una de cada dues-centes- sobreviu i dóna beneficis als seus creadors; és més probable que la majoria d’aquests joves cremin la seva joventut davant la pantalla d’un ordinador, per acabar servint cubates a un hotel de Son Bou.
Però el temps passa, i es veu que les receptes de l’autoajuda no serveixen de gaire per arreglar els problemes del transport aeri, ni per reduir les llistes d’espera per ser operat a la sanitat pública, ni per regenerar la política, ni per evitar que el banc t’executi la hipoteca o, simplement, sortir de les llistes del SOIB. Com que ho hem provat i no ens n’hem sortit, l’enquesta a què fèiem referència al principi dóna el resultat esperat: estam tan fotuts com abans, i la gent comença a sentir la mosca darrere l’orella. L’aspecte positiu de tot plegat és que haurem descobert la sopa d’all: no tots els problemes estaven dins nosaltres! A vam si encara resultarà que hi ha coses que no funcionen, que hi ha injustícies, que la crisi ha estat l’excusa perfecta per desregular encara més la vida econòmica i social… i que la paraula que assenyala la sortida no és adaptació, sinó transformació.