Un dels reptes socials de la Modernitat va ser facilitar l’accés de tothom a la informació. Avui ens trobem a l’altre costat del pèndul: tenim tanta informació que se’ns ha tornat indigerible. Ens sentim saturats, i ens costa triar entre les informacions importants i les prescindibles. Si tenim correu electrònic i som usuaris de xarxes socials, tan sols l’accés passiu a tota la informació que rebem representa una despesa de temps considerable. I no diguem si en aquests àmbits som interactius: la sensació que tot el temps s’escola davant la pantalla pot arribar a ser desesperant. Al principi del correu electrònic ens costava eliminar un missatge sense haver-hi donat ni que fos un breu cop d’ull, i ho fèiem per respecte al remitent. Però quan la multiplicació de missatges va començar a ser massiva, hem hagut de canviar de criteri: ara ens convé de tenir respecte al destinatari, que som nosaltres, si no ens volem deixar esclavitzar per la bústia d’entrada. I si aquesta desmesura, aquesta congestió informativa, és un problema, també ho és la fiabilitat de la informació que ens passa per davant els ulls: ens sobra quantitat, i ens falta qualitat.
Fa uns dies llegia una reflexió d’un bloguer sobre com la majoria de canals de televisió distreuen més que no informen, i de com han creat una realitat paral·lela que promou l’evasió de la gent, en una època de crisi social que hauria de mobilitzar-nos. L’autor parlava de les «10 estratègies de manipulació a través dels mitjans», una llista elaborada per l’intel·lectual nordamericà Noam Chomsky i publicada en el seu llibre Armes silencioses per a guerres tranquil·les. Amb l’aval d’aquesta cita d’autoritat, el bloguer argumentava que l’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció, que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica de diluvi o la inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants.
Doncs bé: no dic que no tengui raó. De fet, estic bastant d’acord que la distracció evasiva, intensificada per la saturació d’informació, és un dels problemes importants de la nostra època. Però… ai las! El bloguer ha estat víctima d’allò que ell mateix critica. Resulta que la famosa llista de les «10 estratègies…» no és de Noam Chomsky, sinó una atribució falsa, que circula des de fa temps per la xarxa. En realitat, el presumpte llibre titulat Armes silencioses per a guerres tranquil·les… ni tan sols existeix!
Vostès em diran que el fet que la llista no sigui de Chomsky no posa ni treu raó a allò que diu. Sí, és cert. Però el fet que puguem anar llegint i comentant alegrament cites d’autors sense aturar-nos a comprovar si són autèntiques, resta valor i credibilitat a la informació. I, anant una mica més enllà, podem afinar encara un poc més: avui ja no fa tanta falta com abans que les elits polítiques i econòmiques es preocupin per inundar la societat amb «contínues distraccions i informacions insignificants». En bona mesura, nosaltres ja ho fem per iniciativa pròpia: ens situem davant la pantalla de l’ordinador o de qualsevol altre dels nous dispositius, i ens dediquem a consumir informació amb una voracitat que, si parléssim de menjar, anomenaríem bulímia.
Diumenge passat, un diari català publicava un reportatge sobre l’auge de les propostes tech-free: ofertes turístiques que conviden a la desintoxicació de l’estrés tecnològic, a desconnectar-se del món digital, deixar de consumir i gestionar informació durant uns dies o unes setmanes, i realitzar activitats relaxants com senderisme, meditació o activitats físiques no competitives. El reportatge del diari assegura que la desconnexió digital agafa embranzida: es miren les xarxes socials amb menys freqüència i es deixen d’alimentar certs comptes. Vaja, és un bon símptoma, una qüestió de salut personal, i que podem convertir també en un compromís amb repercussió social. Si fem un esforç, per petit que sigui, per manejar menys volum d’informació i que aquesta sigui de més qualitat, no sols ens farem un bé a nosaltres mateixos: sens dubte, purificarem una mica la infosfera, un espai que sembla infinit i que, en canvi, té l’aire viciat.