Menorca celebra la seva diada cívica el 17 de gener, dia de Sant Antoni. Commemoram la integració de l’illa a la corona catalana el 1287, amb la conquesta d’Alfons el Liberal. La diada ha sobreviscut a totes les èpoques, també a aquelles en què es negava, distorsionava o perseguia el seu significat. Sant Antoni ha tingut continuïtat com a festa religiosa i institucional, però va ser amb la represa democràtica i la creació del Consell Insular que va recuperar el caràcter de diada d’afirmació cultural, va incorporar la reivindicació de l’autogovern, i va eixamplar la base popular i participativa.
Ara tot açò està de rebaixes. Tenim un president que dirigeix el Consell Insular amb la mateixa ambició que presidiria la comunitat de vesins de l’escala, i un equip de consellers amb mentalitat de gestoria, que tracten el pressupost de la primera institució menorquina com si fos un simple balanç comptable. Alguns d’ells no saben que el rei Alfons III era català. Altres no saben res de res, i la majoria s’esforcen a demostrar que són baléàs entusiastes. És comprensible que, en allò que depèn d’ells —afortunadament, no tot depèn d’ells— la diada de Sant Antoni derivi cap al folklorisme ranci, la figuració costumista, la facècia sentimentaloide. Açò ja va passar amb el franquisme, i com que els tests s’assemblen a les olles, no hauríem de descartar res.
En aquests temps de barbàrie, la temptació d’hivernar per esperar temps millors és grossa. Però de la mateixa manera que parlam de salut sobretot quan no esteim bons, o que la pau és més invocada quan se senten tambors de guerra, deu ser necessari tornar a parlar de sobirania quan patim la pitjor paradoxa: les institucions que vam guanyar amb la reivindicació d’autogovern, ara lideren el rànquing de liquidació d’existències.
En aquest context, és un encert que l’Institut Menorquí d’Estudis hagi publicat el magnífic assaig Menorca endins: el debat estatutari en la segona República espanyola, de l’historiador Joel Bagur. El primer efecte de la seva lectura és constatar la repetició dels mateixos temes cada vegada que s’ha reprès el debat sobre l’autogovern: la identitat de Menorca, la unitat de la llengua, el centralisme de l’estat i de Mallorca, la relació amb Catalunya. La fragilitat de les nostres conquestes polítiques és dramàtica.
Però més enllà d’aquesta primera observació, Joel Bagur arriba a una conclusió inquietant: en el debat menorquí durant la Segona república, al marge de la major o menor ambició de les propostes d’autogovern, la majoria de dirigents polítics van optar per l’autodescartament voluntari en la discussió estatutària. Mentre no s’hagués resolt el model constitucional per al conjunt de l’estat, no veien el motiu de fer propostes des de Menorca; calia esperar, i després proposar només allò que fos practicable dins el nou marc constitucional. Bagur, en clau fusteriana, constata el resultat d’aquesta autoexclusió: el provincionanisme més estèril, un país sense política —reduïda a gestió—, i sense polítics —simples executors del que feien els polítics de debò: els nacionals.
¿Esteim avui en el camí de repetir l’error dels actors d’aquell debat constituent? El procés sobiranista de Catalunya està que bull. El PP continua ferm en el no a tot, i el PSOE es limita a proposar un federalisme que, en el millor dels casos, és tan ingenu i fonedís com el de Pi i Margall: com deia Josep Pla, no hi ha manera de saber què volia federar ni com pensava fer-ho. Sigui com sigui, en algun moment aquesta història s’haurà de desencallar.
¿Què pensam i proposam des de Menorca i des de les altres illes? ¿Volem tenir veu en el debat, o esperarem que aquest tour de force es resolgui per gestionar després el que s’hagi decidit sense nosaltres? Catalunya pot assolir la independència, però de moment nosaltres continuarem dins Espanya: ¿tenim alguna idea de com ens voldríem relacionar amb Catalunya? ¿Proposaríem una reforma de la Constitució per permetre que els Consells Insulars i el Govern balear puguin establir relacions de cooperació amb un altre estat? ¿Què diuen els nostres partits? ¿Què hi diu la societat?
Quan es produesqui el relleu en els governs insulars i en el de la comunitat autònoma, la prioritat serà restaurar el país del terrible pas dels bàrbars. Però si ara només esperam i ens autoexcloem dels debats d’estat, si tan sols mimetitzam els debats forans, una vegada més ens vindrà tot donat. I açò, ho sabem prou bé, mai no ens ha duit res de bo.