L’edició de textos filosòfics en llengua catalana es troba, pel que fa a la quantitat, bastant per davall del que seria desitjable. Ara la Fundació Joan Maragall ha editat La filosofia com a dissabte, la primera traducció al català d’un llibre del filòsof madrileny Miguel García-Baró.
Escriure i traduir filosofia en català
L’edició de textos filosòfics en llengua catalana es troba, pel que fa a la quantitat, bastant per davall del que seria desitjable. En comparació amb altres àmbits especialitzats del coneixement que han aconseguit trobar un lloc en el món editorial en català, la filosofia encara necessita pujar uns quants graons per posar-se al nivell que li correspondria en una cultura amb la solidesa i l’amplitud de la catalana. Aquest dèficit es produeix en la publicació de textos filosòfics originals en català, en la traducció dels títols cabdals de la història de la filosofia i també en la traducció dels textos més rellevants de la producció filosòfica actual. Per això és d’agrair —i és un gran encert l’elecció feta— que la Fundació Joan Maragall hagi editat La filosofia com a dissabte, la primera traducció al català d’un llibre del filòsof madrileny Miguel García-Baró.
Abans d’entrar a comentar el pensament de l’autor i oferir unes pistes sobre el contingut d’aquest llibre, voldria detenir-me un moment en l’oportunitat d’aquesta edició. Em refereixo de manera específica a l’excel·lent treball de traducció realitzat per Isidre Ferré. Tot i que no subscriguem la pretensió extrema de Heidegger, que negava la possibilitat de traduir el pensament —per a ell únicament el grec i l’alemany eren llengües plenament aptes per a la filosofia—, la ‘condició lingüística’ pesa d’una manera absolutament determinant en certs autors filosòfics, fins al punt que la seva traducció serà sempre una versió. Traduir-los, doncs, és arriscat. I aquest és el cas de García-Baró: el contingut i la forma de la seva obra formen un continu sense fissures. Diu el que diu i pensa com pensa perquè ho fa en llengua castellana. En un llibre anterior al que ara comentarem, parla amb agraïment d’altres autors filosòfics espanyols del segle XX intensament arrelats en la seva llengua —Ortega, Unamuno, Zubiri—, justament perquè el van portar «en la llengua natal, a les esferes joioses, apassionades i terribles del pensament». Doncs bé, la traducció de La filosofia com a dissabte realitzada per Isidre Ferré, una tasca realment difícil però reeixida, representa una contribució notable al bagatge terminològic i conceptual filosòfic en llengua catalana. La seva lectura ens permet no sols entendre què diu l’autor, sinó que —i estic segur que això farà feliç García-Baró— condueix a filosofar en català.
Una veu suggeridora i creativa
Amb el títol de La filosofia com a dissabte, la col·lecció Cristianisme i Cultura/Aula Joan Maragall fa, doncs, una aportació exquisida a la nostra cultura. Es tracta d’una mostra excel·lent del pensament d’aquest autor, a qui Francesc Torralba defineix, en el pròleg que obre el volum, com «una de les veus filosòfiques més suggeridores i creatives del panorama filosòfic hispànic dels darrers vint anys».
La filosofia com a dissabte no és un recull de textos anteriorment editats de manera dispersa i ara aplegats i traduïts, sinó que es tracta d’un llibre nou i unitari, específicament escrit perquè aparegui primer en català, responent a la invitació de la Fundació Joan Maragall, amb qui el professor García-Baró ja havia col·laborat exposant una primera versió del llibre en una sessió d’experts en el camp de la filosofia. No és una antologia, doncs, però per al lector que s’hi aproximi sense haver llegit mai abans un text d’aquest autor, podem dir que es tracta d’una mostra molt representativa del seu pensament.
Miguel García-Baró és professor a la Universidad Pontificia de Comillas, on imparteix història de la filosofia antiga, filosofia de la religió, corrents actuals de filosofia i teodicea. En la seva ja extensa obra publicada hi trobam textos d’introducció al pensament de clàssics grecs, comentaris d’obres filosòfiques de diverses èpoques, traduccions d’autors clàssics i contemporanis. Però els seus títols més interessants són aquells en què va desenvolupant el seu propi programa filosòfic. Ens trobam, per tant, davant d’un filòsof-autor, no sols amb un comentarista de textos filosòfics d’altri.
Explícitament creient i continuador de la tradició fenomenològica, amb referències constants a Husserl, Levinas i molt especialment a Michel Henry, Miguel García-Baró apareix com un pensador inusual enmig del predomini del pensament postmetafísic. Quan la filosofia tendeix perillosament a reduir-se a una reflexió funcional, quan els pols en tensió més visibles del debat filosòfic actual són els mil fragments del nihilisme postmodern consumat i els atzarosos projectes de reconstrucció de la racionalitat moderna, Miguel García-Baró proposa un pensar radical que, a la manera socràtica, “comenci per adorar la misteriosa riquesa del sentit i la vida en el moment mateix que se’ns presenten”. Globalment considerada, l’originalitat de la seva aportació se situa en la necessitat d’afirmar un moment fenomenològic posterior al moment empíric que ha caracteritzat la filosofia moderna. Si la ciència i la filosofia havien avançat, per la via de l’anàlisi, cap a la fragmentació de la veritat, García-Baró se sent cridat a la reconstrucció del sentit radical de la realitat i de l’existència humana. Es tracta, dit per ell mateix, de respondre amb la pròpia reflexió a la responsabilitat absoluta per la veritat, que “es converteix en salvació i guarició: distància per tenir cura; paraula examinada i examinadora que consola quan cura; goig de la densitat de l’existència, amb desig de veritat i amor.” En aquest sentit, l’autor no pretén ensenyar unes lliçons de filosofia, sinó filosofar i ajudar a filosofar, sense concessions ni dreceres, perquè “la filosofia no és cosa de nens, ni d’adolescents, ni d’estetes.”
Des d’aquesta perspectiva, s’entén que les contínues referències als autors clàssics no tenguin un sabor arqueològic, no estiguin formulades com una referència a una veu del passat (tal autor va dir), sinó que apareguin com un diàleg viu, actual i actuant, entre l’autor i els seus mestres. Tant li fa que es tracti d’un filòsof grec anterior als sofistes, com d’un pensador medieval o d’un contemporani: García-Baró tracta tots els pensadors radicals com a homes capaços d’interpel·lar-lo ara i aquí, amb la mateixa radicalitat de quan fou formulat el seu pensament. Per això practica la filosofia «com a homenatge a Sòcrates, a Justí, a Agustí, a Descartes, a Plató, a Biran i a Husserl», conscient, tanmateix, que «tu i molts altres em retraureu que precisament avui dia la filosofia no és en el món tal com l’estic dibuixant. A la qual cosa només puc respondre que aquest fenomen forma part essencial de les desgràcies de la història contemporània.»
Ressonàncies maragallianes
Els set capítols de La filosofia com a dissabte mantenen una unitat temàtica essencial —l’exploració de les preguntes radicals de l’existència—. I tots ells excepte un, es mouen també dintre d’un registre formal homogeni, d’assaig filosòfic estricte. El tercer capítol, en canvi, està escrit en forma de llarga carta dirigida a una persona. Ignoro si es tracta d’un recurs estilístic o d’una reflexió adreçada a algú en particular, però em fa l’efecte que és més probable la segona possibilitat. Doncs bé, dins aquest capítol el lector català familiaritzat amb la poesia de Joan Maragall hi trobarà ressonàncies que, sense ser explícites —no hi ha cap citació—, mostren una sintonia perfecta amb el Maragall espiritual i místic: «Quan un de nosaltres s’atura, com vaig fer jo, arran del camí de la vida i mira el món que l’envolta provant de veure’l amb uns ulls tan nous —i tan vells— com els del matí mateix o els del Sol que hi havia, només té dues possibilitats (…): Déu és també aquí en la soledat o només hi sóc jo, en el paisatge».
Més enllà de la postmodernitat
Hem dit més amunt que Miguel García-Baró és un autor inusual en el panorama postmetafísic. Ell n’és plenament conscient, i precisament assumeix el repte de contestar, per superar, la situació a què ha conduït la postmodernitat. L’home postmodern es caracteritza per un individualisme egocèntric, viu absorbit per una «inflació de la pròpia identitat» que tot ho amara i condiciona. No es tracta aquí d’un judici moral, sinó d’un diagnòstic epocal: l’estancament, la impotència, la frustració absoluta del sentit. La confusió entre necessitat i desig ens ha abocat a «una situació de mal-estar vertader, tortura de seguir sent», perquè «en fracassar les satisfaccions amb les quals apaga les necessitats però fa acréixer el desig, acaba per descobrir l’horror de seguir sent, de ser sempre ell mateix i el mateix, de no aconseguir saltar per sobre del tancat de bardissa de la pròpia identitat».
«En una època de somnolència burgesa profunda, el descompromís amb tot el que no és la inflació de la pròpia identitat descobreix al final la desesperació de quedar-nos com a ostatge d’aquesta: és a dir, clavat a ella sense remissió ni treva. Però això és en si mateix impotència. No ofereix res més que set, inquietud, nuesa, pobresa i vergonya, a més d’un tedi que ho va cobrint tot a mesura que desapareixen els racons del desconegut perquè l’individu els vagi assimilant.»
La via de sortida d’aquest impasse passa inexorablement per tornar, en tant que no resolts, als interrogants radicals, als temes-preguntes que tenen una presència recurrent en l’obra de tots els pensadors radicals: l’ésser, amor, la mort, el perdó, la llibertat, el mal, el bé, la finitud, la veritat, Déu. Per a Miguel García-Baró, tot recordant Husserl, «no s’ha de viure sense procurar trobar, com si hi retrocedíssim, les intuïcions originàries de les quals brolla el sentit d’aquelles presumptes veritats sobre les quals construïm la nostra existència.»
Aquest propòsit programàtic fa sentir els textos de Miguel García-Baró com una exploració propera al viatge intel·lectual d’un altre filòsof contemporani i proper, el malaguanyat Eugenio Trías. Diferents en mètode, en punt de partida i en els referents que citen amb més freqüència, els uneix la pretensió de traspassar les fronteres d’una racionalitat que ha pres consciència de la seva limitació, sense caure en la desesperació o el relativisme de la postmodernitat. Per a Eugenio Trías, el camí de sortida de l’edat de la raó és «l’edat de l’esperit», des d’on serà possible tornar a entendre la veritat i el sentit. Per a Miguel García-Baró, la pràctica radical de la filosofia, com a forma d’acció i d’amor a totes les coses pel sentit veritable que tenen, ens portarà a entendre, que és «ampliar l’horitzó de la vida, o sigui, dilatar la vida mateixa. Vida i sentit s’exigeixen l’una a l’altre, es busquen: es podria dir que s’estimen, perquè només en la vida i amb ella hi ha el creixement de sentit que fa alhora créixer la plenitud de la pròpia vida.»